La vida de l'altre

No soc lectora habitual de novel·la negra, no m'interessa gaire, però aquest cop hi vaig accedir en veure que es tractava no tant d'un relat dels habituals "de lladres i serenos" com solíem dir, sinó que anava una mica més enllà i que conflueix en l'àmbit de la filosofia. Val a dir que no m'ha decebut gens.

I és que amb un començament tant potent, qualsevol no s'hi enganxa:

"Jo no vaig néixer. Mai no vaig ser infant ni tampoc adolescent. No tinc passat, el meu passat es d'un altre. En realitat, jo vaig començar a existir el dia que aquell desgraciat li va engegar un tret entre cella i cella al vell armador".

I ara ja tractaré d'entrar plenament a la confosa i enrevessada història que m'ocupa. 

En Àlvaro Stein, un multimilionari ha desaparegut de manera gairebé misteriosa. D'ell se'n sap que patia un càncer terminal.

De fet, el donen per mort:

En principi, la mort de Stein semblava una bona noticia, era el que tots desitjaven, el que necessitaven per desencallar aquella enutjosa situació d’espera.

Però no és que el relat comenci pel final. Aquest serà només el principi de dues històries

La de l'Àlvaro Stein:

L’Álvaro Stein tampoc no havia fet res per merèixer la fortuna que l’havia acompanyat des de l’instant que va veure la llum per primer cop.

(...)

De la mateixa manera que tenia una fe cega en la seva bona salut, l’Álvaro Stein també creia d’una forma arbitrària en la seva longevitat.

I la de Thomas Barcley:

Un cop mort l’Álvaro Stein i abans d’enviar-me a Costa Rica, em van tenir ingressat en una clínica, una mena de centre de repòs propietat de la Duisenberg Insurances.

(...)

El Thomas Barcley havia decidit ser feliç i, segons la seva experiència (...) evitar qualsevol dependència afectiva era una de les normes ineludible per tal d’aconseguir-ho.

I és que, amb un estrany i complicat gir de la història, mogut per uns poc creïbles mètodes de supervivència, un suposat equip mèdic a Stein li ha assegurat una nova vida, basada en una tècnica de renovació total del cos, lliure de malalties.

De fet, la garantia és que la seva ment se sotmetrà a una innovadora màquina que recollirà tot el seu pensament i memòria per reincorporar-li convenientment actualitzada tant bon punt s'hagi resolt el seu canvi de personalitat.

Previ pagament d'una substanciosa quantitat en metàl·lic, per suposat:

La seva mort, senyor Stein, com la de qualsevol altre, és inevitable. Nosaltres no disposem de cap cura per a la seva malaltia. (...) El que nosaltres li oferim és una altra vida després de la mort.

(...)

En compliment del pacte que havíem signat, la companyia es va encarregar dels aspectes pràctics de la meva fuga.

(...)

Des d’un principi vaig saber que la companyia em mantenia vigilat perquè així constava en les clàusules del contracte.

De fet, el que li han ofert és en resum:

Aquests darrers anys hem estat treballant en la creació d’un software capaç d’emmagatzemar de manera estructurada tota la informació d’un cervell humà i, potser encara més important, d'un hardware capaç de tornar-la a implantar.

(...)

l'objectiu seria que, en el moment de la seva mort, aquest individu disposés d'un clon jove i sa, amb un cervell immaculat on poder traspassar la seva ment d'una manera similar a com se suposa que les ànimes es mudaven d’un cos a l’altre. (...) Se li faria una primera clonació en néixer, una altra als deu anys, una altra als vint, i així cada deu anys una nova clonació fins al dia de la seva mort. La còpia de seguretat de la seva ment se li podria fer també periòdicament, cada sis mesos, per exemple. 

Recordem que suposadament, en Àlvaro és mort. I ara pren entrada en el relat en Thomas. Sense cap record anterior que no sigui el que ja he resumit, però... en realitat en Thomas és en Àlvaro?:

Ara ho veia clar. (...)Perquè la persona que cercava no estava dins la panoràmica, sinó en el punt vista. Era jo mateix. 

(...)

Què significava que jo era l’altre? Quin altre?.

(...)

Havia acceptat totes les clàusules i condicions i havia signat aquell contracte grotesc.

(...)

Feia un temps que tenia aquell malestar. No sabia com definir-lo. Potser més que un malestar era un malser. No estava còmode amb el meu paper de Thomas Barcley, ni amb la seva manera de fer ni tan sols amb la seva manera de pensar

I jo vaig acabant. Perquè la història es retorça i exprimeix fins a límits que encara que sembli mentida, acaben resultant versemblants:

No, no era un problema de diners. Ni tampoc de valor. Era un problema de voluntat. No es volia morir. Tan sols volia saber. Volia saber qui era jo en realitat. Feia sis mesos no en tenia cap dubte.

(...)

I ara aquella inquietud no em deixava viure. I tanmateix, un cop descoberta, no hi volia renunciar. Al contrari, volia endinsar-m’hi, saber-ne més. 

En Thomas té dubtes i estranyesa? L'empresa té respostes per a tot:

Al principi de la seva nova vida en Thomas Barcley havia estat plenament convençut que era l’armador.

(...)

A la fi, tant li feia com hagués mort l’Álvaro Stein, això formava part del passat, el que comptava era que el Thomas Barcley era viu i ben viu, ell era el present i el futur. (...) El Thomas havia estat quatre anys sense pensar gaire més en l’Álvaro Stein.

(...)

I ara aquella inquietud no em deixava viure. I tanmateix, un cop descoberta, no hi volia renunciar. Al contrari, volia endinsar-m’hi, saber-ne més.

(...)

La reencarnació és un concepte tan antic com la humanitat.

(...)

El més habitual és no saber res de les existències passades o futures. 

A Mallorca
Maig 2017

Però una incògnita s'obre a la ment de qui coneixem com a Thomas. O potser és l'Álvaro?

I si no és cap dels dos, qui és?. Qui som tots plegats?:

Tot en mi era mentida (...) No era ni l’un ni l’altre. No era l’Álvaro Stein, això era evident, perquè ho era el vell de la cadira de rodes, però tampoc era el Thomas Barcley, perquè en Thomas Barcley no era ningú, tan sols un ninot.

(...)

Al cap i a la fi, vaig dir-me, qui més qui menys tothom s’enganya creient-se ser algú que no és. De fet, tothom s’enganya creient-se ser algú.

(...)

Per molt que conservi la seva estructura biològica, un home no és avui el mateix que era ahir; tampoc una persona és la mateixa encara que conservi la consciència de ser i d’haver estat. 

 

 

La vida de l’altre

Gabriel Marat

427 pàgines

El retrat de matrimoni

D'una història certa s'ha confegit aquest relat curiós, entretingut i força distret, però també val a dir, que una mica massa feixuc.

Recullo la nota històrica de l'inici:

EL 1560, Lucrecia de Cosme de Mèdici va marxar de Florència amb quinze anys per començar la seva vida de casada amb Alfons II d’Este, duc de Ferrara.

Al cap d’un any encara no, estaria morta.

Oficialment, la seva mort es va atribuir a la “febre pútrida”, però va córrer el rumor que l’havia assassinat el marit. 

Museu Chillida
Hernani

Ens trobem al 1561 i coneixem la Lucrezia:

Té setze anys, no fa ni un any que s’ha casat. Han viatjat la major part del dia.

Però la veritable història comença uns anys enrere, el 1544:

L’Eleonora és jove, és bonica, el seu marit l’estima i li és fidel i faria qualsevol cosa per complaure-la. (...) ¿Com havia de saber que la criatura nascuda d’aquell coit seria diferent de totes les altres, que eren de naturalesa dolça i temperament afable? 

Moltes coses han passat des de que hem conegut el naixement de la Lucrezia i el seu matrimoni, però ara mateix el que l'ocupa és la intuïció o millor encara, la certesa, que el seu marit la vol matar. La raó, és que no aconsegueix engendrar cap infant:

No permetrà que la mati, que l’esborri del mapa. Però ¿com pot una esposa, menuda per a la seva edat de setze anys, sense la presència de cap amic ni aliat, ser més forts que un soldat, un duc, un home de vint-i-set anys? 

(...)

L’Alfons té molt interès que la Lucrezia sopi bé, però a ella la idea de la seva mort imminent li ha fet passar la gana. 

Tot i això, encara l'assalta l'esperança d'un dubte: 

Tot funciona, i al cap i a la fi, la vida continua. (...) Ell l’ha portada fins aquí per la simple raó que és un lloc que s’estima des de la infància i vol compartir-lo amb ella.

Va ser un matrimoni apressat i desigual que no havia de ser, però que la mort de la germana fa que es precipiti:

La Lucrezia havia vist el seu futur marit només una vegada, abans de casar-s’hi; en aquell moment, era el promès de la seva germana Maria.

(...)

Ara era “l’estimada” d’algú, la Lucrezia d’algú: va ser com si les tres paraules la lliguessin i, per un moment, es va veure el cos encerclat per un parell de braços. (...) El paper li tremolava als dits, de manera que se’l va posar pla a la falda.

I així és que trobem la Lucrezia, recordem que quasi una nena, el dia del seu casament:

La cambra està plena de gent i el vestit de casament l’espera damunt del llit.

(...)

A la Lucrezia no li han tallat mai els cabells, des del dia que va néixer.

(...)

L’Alfons, el duc de Ferrara, serà l’home que l’agafarà, agafarà també les seves maletes i el seu dot. I tornarà amb ella al seu castell. És aquí i és real.

(...)

L’espera la vida de la cort, i el seu paper com a duquessa consort està a punt de començar

El viatge fins al castell del seu marit és dur i tortuós, però un bri d'esperança sorgeix en la primera parada abans d'arribar al seu destí final:

Avancen per un camí ample, vorejat a tots dos costats per fileres i fileres d’arbres fruiters.

(...)

La Lucrezia dorm mentre un cérvol surt d’entre l’espessor del bosc. (...) Dorm per refer-se de la llarga preparació del casament, de la pentinada de cabells, del vestit que li van enfundar. Dorm per refer-se de la missa, la festa, el ball, els acròbates.

(...)

Quan la Lucrezia es desperta es troba en una habitació plena de llum de color de mel.

De sobte, sembla que la relació que tant l'amoïnava, podria ser quelcom de plaent:

No ha estat mani tan a prop d’un home: ni del sacerdot, ni dels cosins, ni de cap servent. Cap home ha tingut mai permís per tocar-la.

(...)

Tot comença que està estirada al llit. (...) Sap què passarà. Creu que ho sap. L’hi ha explicat. Ha entès quina és la mecànica.

(...)

El llit: fins ara un lloc per dormir, o per quedar-se desperta i sentir la respiració dels seus germans, els sorolls nocturns del Palazzo. I ara una altra persona pot enretirar les mantes i ficar-s’hi, i fer... això.

Però la nit passa, el tràngol no resulta ni de bon tros massa feixuc i ara, de bon matí, tot sembla lluminós i agradable:

Pot caminar (...) al seu ritme, en la direcció que decideixi, tant temps com vulgui. Aquí no hi ha ningú que la molesti o l’atabali, ningú que la posi en perill.

Ens detindrem un moment per tractar de conèixer una  mica millor l'Alfons, sempre, és clar, sota la percepció de la jove esposa:

Hi ha, li sembla, molts Alfonsos, tots encabits dins d’un sol cos. Hi ha l’hereu que va conèixer dalt de la torre, quan era petita, després la persona que hi havia darrere de la pintura de la fagina i de les corbes i els pals de les lletres que li va enviar des de França durant l’espera de dos anys per casar-se, després el duc que la va esposar a l’altar, la persona del carruatge, i l’home amb mànigues de camisa que la va acompanyar a fer una volta pel jardí. I ara, aquí, n’hi ha un altre: un sàtir dorment, amb el pit nu, la pertorbadora part baixa del cos amagada sota els plecs i replecs del llençol.

I arriba el moment en què el títol del relat pren cos:

De bon matí arriba una nota a la porta de la Lucrezia, amb la lletra del seu marit: l’han de pintar amb el vestit arribat a última hora de la nit i que han dissenyat d’acord amb les indicacions del duc.

(...)

A la pintura hi ha una dona que s’assembla a ella, o que és una versió d’ella, o un ideal: no és capaç de dir quina d’aquestes coses. És ella i alhora no ho és.

(...)

La Lucrezia deixa el seu retrat acabat al menjador buit i s’obre pas per dins la Fortezza.

(...)

La Lucrezia té fred, fred; no havia tingut mai tant fred. 

Museu Chillida
Hernani

I tot i que m'estimo més no aclarir el final, penso que serà bo recollir la nota que ens deixa l'autora per acabar el relat:

NOTA DE L’AUTORA:

Alfons II, duc de Ferrara, va tenir posteriorment dues dones més.

Cap de les dues unions li va servir per engendrar un fill. 

 

 

El retrat de matrimoni

Maggie O’Farrell

Traducció de Marc Rubió Rodon

414 pàgines

La Decisió

De política en fem tots, d’una manera o d’una altra, tot és política: les decisions que prenem, el que estem o no estem disposats a fer per nosaltres i pels altres...

Material de rebuig.

Gairebé es podria canviar el títol d'aquest llibre pel "Les normes". Resulta curiós fer el recull del llarg llistat de normes que a la protagonista li inculca o imposa, especialment la seva mare:

Les normes de la regla són: camina amb la mirada baixa, ves pel bon camí i queda’t a casa. Però mentre no em vingui puc fer les feines de l’hort, anar al mercat a vendre verdures, granotes o cargols amb el meu pare, tirar pedres amb la fona als nois. 

(...)

Les normes del casament són: et poses el vestit blanc, recorres la nau fins on és el capella i dius que sí. 

(...)

Les normes del rosari són: desgrana el rest de grans, repeteix les pregàries i espera que s’acabi. 

(...)

Les normes del ball són: mantingue’t allunyada dels nois, no cantis a plens pulmons, no moguis els malucs com una endimoniada. 

(...)

Les normes de  missa són: aixeca’t quan el capellà diu “posem-nos drets”, asseu-te quan diu “podeu seure” i no desenganxar la sagrada forma del paladar amb la llengua després d’haver pres la comunió. 

(...)

Les normes dels funerals són: vesteix-te de negre, dona el condol i plora amb llàgrimes verdaderes. Quan al poble es moria algú, sempre la cridaven a ella per a les pregàries, perquè sabia desesperar-se fins i tot davant dels morts desconeguts. 

O les regles:

Les regles de la dona són: casa’t, tingues fills i porta la casa.

(...)

Les regles de la taula són: no parlar amb la boca plena, no escurar el plat amb el pa, no demanar per repetir, si hi ha convidats. 

(...)

Les regles del cos són: no gesticular, no riure amb la boca oberta, no estar-te a la finestra. Les vaig aprendre de petita i les he seguit sempre.

(...)

Les regles de l’obediència són: segueix el camí, mostra’t dòcil i assenteix amb el cap. 

(...)

Les regles del son són: estira’t de sobines, respira fondo i tanca els ulls. Però tan bon punt tanco les parpelles no puc deixar de pensar en demà. 

Massa normes, moltes regles i al cap de vall una desastre anunciat:

Ella parla i parla, i sempre m’enumera totes les regles, i d’aquesta manera és fàcil desobeir-la. El meu pare, en canvi, sovint guarda silenci, i és per això que no aconsegueixo mai saber què haig de fer per ser estimada. 

Què es pot esperar d'una mare que a més de seguir, inculcar i exigir un seguit de normes, té aquest concepte de la seva mateixa nissaga:

La dona és com un gerro: qui el trenca se’l queda, això diu la meva mare. (...) Dels dos, la meva mare prefereix en Cosimino, perquè ell té la pell i els cabells clars, com el meu pare, i jo en canvi soc negra com un corb. I ell no és cap gerro. No es trenca. I si es trenca, s’arregla i ja està.

No és estrany que la filla, malgrat veure's forçada a acceptar la família, en la seva migrada intimitat reflexioni amargament: 

Des de que soc una dona que estic com a recer durant un temporal: no en surto per no mullar-me. No poc anar a casa d’en Saro. No puc anar al mercat. No puc anar a ca la Liliana.

La fatalitat la perseguirà, fins el punt que quan un dels joves influents del poble, decideix segrestar-la i violar-la, per, segons l'aberrant costum, més endavant acceptar la violació i demanar-la en matrimoni per tal de netejar el seu honor:

Ells també pateixen com nosaltres: l’honor dels homes rau en les dones que han aconseguit, l’honor de les dones rau en la seva pròpia carn. Tothom defensa com pot el que posseeix.

(...)

Si les mares eduquessin els fills mascles en el respecte a les dones, en la igualtat, si permetessin a les noies viure lliurement i sense tancar-les, si les deixessin estudiar i preparar-se per treballar... De qui és la culpa, la mentalitat? Només dels homes o també de les dones? (...) Les noves generacions de noies han de ser les primeres a rebel·lar-se contra les normes antigues.

(...)

Jo no ho sé, si sóc bonica, i és per això que també m’hauria estimat més néixer un noi com en Cosimino. A ell no li ha de dir ningú, com és, ell ja ho sap. Per a les dones el cos és la càrrega.

(...)

L’únic aspecte positiu de viure tancada a casa durant mesos és justament no saber res de ningú, silenciar el murmuri perpetu de les enraonies com qui apaga la radio.

Ella, pot no acceptar la petició de matrimoni, pot seguir endavant amb la denúncia de segrest i violació, pot demanar un judici, pot prendre una decisió. Però:

Tanco els ulls, la ràbia m’esclafa l’estómac. És a mi a qui jutjaran, no a ell, entenc. 

(...)

D’ara endavant res no em podrà tocar, i el que he perdut, ho he perdut per sempre: córrer fins a rebentar amb els esclops als peus, imaginar noms per als núvols, repassar mentalment els termes llatins, reproduir amb carbonet els artistes de cine, endevinar l’amor als pètals d’una flor. 

(...)

Quan aquell home va sortir en llibertat, al cap d’un any escàs a la presó, la gent es treia el barret quan ell passava, com si acabés de tornar d’un amable estiueig.

Material de rebuig 

“Quant als delictes previstos en el capítol primer i l’article 530, el matrimoni que l’autor del delicte contregui amb la persona ofesa extingeix el delicte, com també les persones que hagin concorregut en la comissió del delicte mateix, i, si hi ha hagut condemna, en cessen l’execució i els efectes penals”

 

 

La Decisió

Viola Ardone

Traducció de Mercè Ubach

328 pàgines

Si una tarda de juliol...

Juliol a Sabadell
Els camps a punt de collir

Gairebé un conte, no de fades, perquè el final ho esgarraria, però romàntic i encantador.

Un nen, ja gairebé un adolescent amb catorze anys, i un avi absent, d'aquells morts o desapareguts de la guerra que moltes famílies patíem i dels quals, com de tantes altres coses, només es parlava en veu molt baixa, i és que, no oblidem, les parets tenien orelles: 

La història de l’avi Valentí no era una història prohibida, però no en parlàvem mai. (...) Era un enigma, per mi, el que el meu pare guardava al cor (o allà on fos que ho guardés), d’aquell soldat mort que no va tenir temps de fer-li de pare.

(...)

El meu avi era un noi especial, pensava amb orgull de net. M’impressionava molt l’enyorança que sentia per l’àvia, la seva Teresa.

(...)

Jo no sabia com l’havien matat, l’avi. No era una pregunta per fer. D’un tret, m’imaginava, com maten als soldats. O una bomba. O una granada. No sabia res, de fet. L’únic que sabia és que estava boig per l’àvia.

I un bon dia, en la sabateria que regentava la seva àvia, un caminant foraster que s'hi adreça a comprar unes sabates.

Però en aquell moment, l'àvia no hi és, i el foraster té una mirada, un aspecte... que al noi li fa encendre la imaginació.

I comença la història:

No crec que sigui l’avi Valentí, però em cau especialment bé, aquest senyor, vaig pensar ara.

(...)

Se’l veia despistat, però alhora internament conscient de ves a saber què.

Ves per on, el foraster ha perdut l'últim autocar que sortia del petit poble; se li ha escapat o potser ho ha fet a propòsit?. El cas és que ara no hi ha transport fins l'endemà.

L'home sembla vacil·lar, rumiar... però s'hi torna a adreçar a la botiga. No hi ha on allotjar-se i la bona senyora li ofereix una habitació i, si ho vol, també un sopar casolà que ell accepta de molt bona gana:

Devien ser dos quarts de deu quan vam seure a la taula per començar a sopar.

(...)

En veritat jo sabia que era una esperança sense gaire o cap fonament, que aquell home fos l’avi Valentí, però no sé per què em resistia a deixar de jugar.

(...)

Aquella nit, recordo que jo tenia el cap en l’àvia i el Valentí; me’ls imaginava al menjador, mirant-se en silenci i, ja posats a jugar, ell confessant-li finalment a ella qui era, o ella, aprofitant que s’havien quedat sols, preguntant-li per què havia tornat al cap de tants anys i coses d’aquestes, sense gaires dramatismes.

Coses de criatures, o no, però aquell vespre el noi no gaudeix de la companyia de la colla, només pensa en el foraster i la seva fantasia que potser és l'avi Valentí i decideix investigar:

Devien ser més de les dues de la matinada quan vaig sortir de l’habitació i novament em vaig dirigir de puntetes a l’habitació del convidat. (...) Ho vaig fer i ja està. (...) Ara, mentre ho recordo, m’adono que una mica sí que seguia jugant a creure que aquell home podia ser el meu avi.

I és aleshores que el conte de fades comença a prendre cos. Encuriosit, remena la documentació del foraster i hi troba unes cartes. El cor li fa un salt, aquelles cartes són de l'àvia!:

Estava en estat de xoc. (...) M’havia passat de llest jugant. (...) Vaig tornar a ficar les cartes als sobres i tot dins la cartera, vaig sortir de l’habitació i em vaig encaminar al quarto de l’avia. 

(...)

Vaig tornar a desar les cartes i les fotos a la cartera i em vaig vestir. (...) L’avi Valentí no ha tornat, vaig pensar, no es pot tornar de segons quins llocs. Era un altre.

(...)

Devien ser quasi les cinc de la matinada.

(...)

Sense saber-ho, estava vivint la nit més important de la meva vida. Ara ho sé. Mai més he tornat a viure una nit com aquella.

Hi ha un desenllaç, però no em sembla que l'hagi de desvetllar o trencaria la màgia que viureu si us decidiu a llegir-lo.

Una tarda de juliol a Sabadell...

 

 

Si una tarda de juliol un borinot

Pep Puig

109 pàgines

A les dues seran les tres

Un recull de contes breus on, segons els crítics, en Sergi Pàmies ens mostra les seves vivències més personals. No gosaria afirmar que sigui així, ni tampoc el contrari, però he trobat una lectura força entretinguda, sense anar més lluny.

DIES HISTÒRICS:

No he fet mai un pacte d'aquesta mena, suposo que a la meva època teníem altres problemes i, per descomptat, altres propòsits, però és un plantejament que he llegit més d'un cop. Tampoc no ho acabo d'entendre, però de ben segur resulta un bon recurs per començar una història:

Franco s’ha mort. Tenim quinze anys. L’escola ha tancat com a mesura de dol oficial. (...) Algú proposa un pacte: l’últim dia de l’últim any del segle XX, a les dotze de la nit, ens retrobarem a l’estrella central de la plaça de Catalunya. 

 

No costa gaire d'entendre que el resultat acostumi a ser el mateix, és a dir, l'oblit, o, fins i tot, la vergonya:

Cap dels que vam fer el jurament compareix al lloc i l’hora acordats. (...) Hipòtesi: ningú no va comparèixer a la cita perquè teníem quaranta anys, l’edat idònia per saber que les promeses d’adolescència no es compleixen mai. 

(...)

Ara que en tenim seixanta, també sentim l’impuls de mentir i dir que hi vam anar (i si algú hi va anar, s’ho calla per no semblar massa ingenu).

LA TÀCTICA DE L'ESTRUÇ:

Qui, en una nit d'insomni, no ha sentit un estrany soroll que podria ser d'una porta que s'obre o unes passes que volen ser sigil·loses.

Ai, la imaginació que ens pot empènyer a sensacions angoixants... O potser certament, havia entrat algú a casa?:

L’insomni és espiral. T’engoleix i t’escup fins que perds la consciència d’estar despert, adormit o en els llimbs.

(...)

Nyic. L’oïda detecta un grinyol que se surt de la gamma de sorolls habituals.

(...)

Fins que, cloc, reconec el so d’un cop de la porta d’entrada.

(...)

Amb un gest insegur, trec el cap de sota l’edredó i respiro profundament.

DÍPTIC BIVITEL·LI:

L'autor ens diu que aquest conte és autobiogràfic. Igual no ens podem creure, però per poc que coneguem la part més pública de la seva vida, intuïm que alguna cosa certa hi pot haver. Llegim:

El protagonista sóc jo, encara que sigui un jo tan jove que, si me’l trobés al supermercat, no el reconeixeria.

(...)

És el primer estiu després de la separació. Els bessons, que tot just estrenen majoria d’edat, m’han proposat de fer un viatge plegats.

(...)

Acostumats a que tot se centri en afers domèstics, la pèrdua d’autoritat, sumada a la majoria d’edat acabada d’estrenar, ens permet assajar formes abstractes de relació. 

He estat breu, potser massa i tot, però dels sis relats que conformen el llibre, aquests tres són els que, per diferents raons, m'han semblat més divertits o curiosos. 

Una interessant i possiblement esclaridora entrevista amb l'autor, la trobareu clicant aquí. 

A les dues seran les tres

Sergi Pàmies

133 pàgines

La llarga migdiada de Déu

Aïnsa, Febrer 2024

Un llarg i meticulós escrit que narra l'epopeia viscuda per un grup de jueus que fugen dels nazis creuant els Pirineus.

El títol, en to de queixa o potser millor lament, al meu entendre és prou significatiu i per descomptat encertat.

El protagonista és en Samuel Silverstein. Ell havia treballat com a transportista i ara, un cop perduda la feina, la família, i fins i tot l'esperança, decideix dedicar tot el seu temps i esforç a salvar infants jueus.

Aquest és el principi:

El setè any del mandat d’Adolf Hitler, canceller dels alemanys, va esclatar damunt d’Europa la tempesta que el mateix governant havia anat congriant (...) La ciutat de Lilla, capital del departament del Nord, fou una de les primeres que va rebre l’envestida dels alemanys.

(...)

Els Silverstein van abandonar la seva ciutat ignorant quin era el destí de l’escapada.

Aviat sabrem que el destí de la família serà funest, mentre en Samuel ha abandonat momentàniament el vehicle que els transportava, una bomba esclata i tota els membres moriran.

Entre les restes del camió, un infant sol i desvalgut, en Philippe, que s'hi ha aixoplugat cercant quelcom per sobreviure, serà rescatat pel desolat Samuel qui se'n farà responsable. Entre ells s'estableix una relació gairebé de mutu suport emocional.

Ara el retrobem, passat un temps i amb un propòsit ferm:

¿Com podia continuar viu sabent que els seus estimats s’havien convertit en fum, en cendra i quatre ossos colgats vora la carretera?

(...)

Haus aquí com al cap d’una setmana, Samuel disposava d’una carta d’identitat a nom de Christophe Leroy, nascut l’any 1890 a Watten.

En Philippe, tot i l'estimació i l'agraïment que sent per en Samuel, rebutja qualsevol intent de ser adoptat: He pensat una cosa, Philippe. He pensat que et podria inscriure amb el meu cognom.

(...)

T’he dit que no! -va xisclar el nen. 

És així que cal internar-lo en una residència mentre en Samuel segueix amb la seva tasca de salvament:

Els seixanta-vuit interns de la colònia suïssa de l’Artiga es distribueixen per raons d’edat en aquests tres nivells: infants, minyons i nois.

(...)

Dintre de l’aula fa el mateix fred que fora. 

(...)

L’home confiava que a partir de llavors, sense la servitud que la presència del xiquet li comportava, tindria llibertat de moviments per tirar endavant la missió de salvar criatures que la Main Forte li havia encarregat.

Trobem en Philippe en el seu primer dia al seu no destí: 

Les novetats han començat a mig matí. Quan han arribat a la colònia, la directora li ha fet deixar l’equipatge a l’habitació i l’ha conduit directament a la classe dels grans, dels “nois”, com en diuen ells.

En Samuel segueix amb la seva tasca:

La seva missió consistia en allotjar a pagès i en famílies de confiança les criatures rescatades dels camps de concentració. 

(...)

L’arribada imminent de Nadal, que s’anunciava a les botigues i al mercat setmanal, va despertar en l’ànim de Samuel els records alegres de la seva vida anterior. (...) aquell Nadal de 1942 l’hauria de passar ben sol al pis com un corc al seu forat.

Les seves constants peripècies acaben duent-lo a una situació delicada i complicada amb les autoritats: 

Jo treballo de venedor ambulant pels magatzems Sentenac. Sóc un empleat de la casa. He de parlar amb l’amo, ha de saber la situació en què em trobo.

(...)

El calabós era una cambra rònega coberta amb volta de maons de l’antic celler de la mansió.

(...)

Després de tantes mentides, disculpes i justificacions davant dels poderosos (...) l’home tenia ganes d’arribar al seu refugi de la Petite Rue de Burg.

Gairebé a mode de resum de la seva lluita i compromís:

Durant el mesos d’estiu i de tardor del 43, entre tots dos van allotjar a la colònia suïssa la quantitat de vint-i-un infants. 

(...)

El dia 15 d’agost, les forces aliades van desembarcar a la Provença.

(...)

La nit del 23 d’octubre de 1944 una expedició formada per més de tres-cents jueus refugiats a Barcelona va abandonar la ciutat en vagons de tercera classe d’un tren especial en destinació a Cadis. (...) Van arribar a la ciutat de l’extrem sud d’Espanya baldats de cansament.

He resumit al màxim tota la complicada trama dels passadors de fugitius i les respectives reflexions, fins i tot d'alguns soldats alemanys.

Només vull concloure amb unes reflexions amb les que hi estic absolutament d'acord i és que no ens podem oblidar d'una antiga dita que alerta de que "la violència genera violència":

Tot jueu és lliure de pensar el que vulgui o d’escollir un ofici. Fins i tot de creure o no en els preceptes de la Torà. (...) Això d’estimar és un sentiment complicat. Jo crec que es pot estimar una persona, però res més. (...) A mi em fa il·lusió que els jueus puguem tenir un dia un país amb un estat propi. Tanta il·lusió com li’n pot fer a vostè. Però jo continuaré vivint fora de la terra promesa. I em nego a obligar algú que se n’hi vagi.

(...)

La majoria de joves i no tan joves del quibuts eren una colla d’exaltats, amb presses per empunyar les armes contra els colonialistes opressors. 

Una interessant entrevista amb l'autor la podeu recuperar clicant aquí.

 

 

La llarga migdiada de Déu

Pep Coll

631 pàgines

Inquiets

Aquells records...

Linn Ullmann, amb una narrativa gens lineal, combinant records, converses i fets presents i passats, és capaç de fer un retrat incomparable de la seva memòria familiar. Reflexions al voltant de la vida, la vellesa, l’amor i l’art són centrals en aquesta cerca de la veritat.

Com queda recollit en la introducció, aquest és un llibre que ens parla dels fets més rellevants de la vida, el deteriorament de la memòria i la mort. La narradora és Linn Ullmann, que potser és rellevant recordar que es tracta de la filla que Liv Ullmann va tenir amb Ingmar Bergmann.

Ella ho comenta amb un estil i un to envejables: Vaig néixer fora del vincle del matrimoni, i, el 1966, la gent encara alçava les celles davant d’una cosa així. Espúria. Bastarda. Bordeta. Il·legítima. Però tant era. 

Però no creieu que la història acaba aquí, no: 

Jo, nascuda un dimarts, amb els meus dos quilos vuit-cent grams de pes i els cinquanta centímetres que feia de llarg, era filla d’un metge, i, durant uns mesos, jo -o més aviat ella, la nena- va dur el seu cognom.

(...)

Un dia, la mare, el pare i el metge van haver de comparèixer davant d’un jutge noruec per aclarir la qüestió de la paternitat.

(...)

Els pares van ser amants durant cinc anys, i bona part del seu temps junts el van passar a Hammars. 

En principi...:

Ara tinc la mateixa edat que tenia el pare quan vaig néixer jo. Quaranta-vuit anys. La mare en tenia vint-i-set, i semblava molt més gran i alhora molt més jove del que era llavors.

(...)

El pare era un home puntual i esperava dels altres la mateixa puntualitat que s’exigia a ell mateix. (...) La tardor del 2006, amb prou feines li quedava un any de vida. Però llavors jo encara no ho sabia. i ell tampoc.

(...)

Quan la idea del llibre va sorgir, ell tenia vuitanta-set anys. De tant en tant s’oblidava d’alguna paraula o en confonia una amb qualsevol altra. 

Un cop conegut el pare que serà un dels protagonistes principals de la història, hi entrem de ple en el desenvolupament del com es desenvolupa tot plegat.

I és que parlar d'un home escrupolosament puntual, que de sobte sembla deixar de donar-li importància pot resultar preocupant en principi i, segurament, alarmant quan es repeteix::

Aquella tarda, el pare va arribar disset minuts tard i res no va canviar i, alhora, va canviar tot. (...) No era conscient del fet que arribava tard. (...) Aquell va ser l’últim cop que vam veure una pel·lícula plegats.

(...)

Aquella primavera, el que li fugia del cap ja no era només una paraula aïllada de tant en tant.

(...)

Feia uns quants mesos que no veia el pare, uns mesos en què tampoc no havíem parlat gaire sovint per telèfon. (...) Tenia la mirada perduda. 

(...)

I es va fer gran, vell, i un dia va dir que les coses li marxaven del cap.

-        Les coses? Quines coses?

-        Les paraules. Els records. 

Coincideixo amb la seva apreciació del fet de "fer plans":

La felicitat és passar-se la vida fent plans, perquè mentre planifiques tal o tal cosa, tot és possible i res no és definitiu. I és que un pla és alguna cosa més tangible que no pas l’esperança, i un sempre té la impressió que tindrà temps de sobres per dur-lo a terme. 

(...)

Ens vam passar dos anys fent plans i parlant del llibre. En parlàvem sovint per telèfon.

(...)

Estiu del 2006. Continuem fent plans al voltant del llibre i tot el que haurem de fer per tirar-lo endavant. 

(...)

El que m’havia quedat d’ell, doncs, eren aquelles gravacions: el que dominava era el garbuix de sons diversos. 

La proposta d'escriure les vivències i els records compartits, es va veure truncat de manera abrupta primer pel deteriorament de la memòria del pare, i ja de manera irreversible, per la seva mort.

Hi restaven unes gravacions que la Linn va conservar, gairebé de manera insospitada, perdudes dins d'una bossa de mà que, tot i utilitzar-la, va quedar oblidada:

Durant una colla d’anys, a la bossa hi vaig carretejar el pare, també. El pare, o més aviat, el que me’n quedava. S’havia mort l’estiu del 2007 i, durant anys, molts anys, el vaig dur a la bossa, on es devia sacsejar junt amb la aresta d’objectes que jo passejava amunt i avall.

(...)

I el que me’n quedava eren mitja dotzena de cintes amb unes quantes converses que havíem gravat durant la que seria la seva última primavera. 

(...)

Em vaig passar uns quants anys sense tenir ni la més petita idea d’on parava la gravadora.

(...)

Quan fa set anys de la mort del pare, torna a aparèixer la gravadora. Era a les golfes en una caixa.

(...)

Hi ha sis gravacions en total. Cadascuna dura una mica més de dues hores. 

Passo per alt una bona part del relat, minuciós, però gens menyspreable que comenta la seva relació amb la mare, i comento unes reflexions vers la mort que m'han semblat especialment interessants. Jutgeu vosaltres mateixos:

Trobo que envellir és dur. Una llauna és. Potser sí que és una feinada, una feinada sense cap glamur i que vol un munt d’hores.

(...)

Durant molt de temps, l’única imatge que vaig ser capaç d’evocar del pare era la d’ell de cos present

(...)

Tal com jo me’l imagino, amb el cap recolzat en aquell coixí, trobo que fa cara d’enfadat. 

(...)

Un dia em reconeixia. L’endemà no. (...) Morir-se vol temps. És un procés que ha de fer el seu curs. 

(...)

Quan seia a la cadira de rodes, el que capturava la meva atenció eren sobretot les cames escardalenques. (...) El pare es va prendre el seu temps per morir, no es va conformar a quedar-se ajagut al llit morint-se.

(...)

Aquell últim estiu, tot girava al voltant de la mort, al voltant de l’última gran feinada que era morir-se.

(...) 

Ell es despertava cada matí i s’adormia cada vespre, però, encara que es despertés i s’adormís, dedicava els seus dies a morir-se.

Pel que fa al cadàver, qui en té la potestat? Els vius, o el mort? Fins a quin punt forma part del que vam ser una vegada, la nostra despulla mortal?(...) El pare estudia el cementiri, amb les seves tombes disperses i els arbres tot al voltant. 

(...)

La seva mort va començar en el moment què va arribar disset  minuts tard. (...) Com n’hauria de dir, d’aquells minuts? 

(...)

Just després que es morís el pare, no em vaig veure amb cor d’escoltar les gravacions: aquella lentitud, el titubeig, la dificultat que tenia per trobar les paraules. 

Tots esperem mori en pau, mirem de deixar-ho tot en ordre i ben planificat. Però després les coses van com van. 

Inquiets

Linn Ullmann

Traducció Meritxell Salvany

441 pàgines