dissabte, 13 de febrer del 2016

Reparar els vius



Aïnsa, febrer 2024


Una història de Maylis de Kerangal d’aquelles que convida a la reflexió. Totalment colpidora, no pot deixar ningú indiferent. Jo he dubtat i confesso que encara ho segueixo fent, entre donar el meu cos a la ciència o fer-me donant d'òrgans i teixits. És una llàstima que ambdues opcions siguin incompatibles.

També desconec si els òrgans d’un cos vell i gastat els pot ser d’alguna utilitat, però pensar que alguna persona pugui millorar (es pugui "reparar") o senzillament viure aprofitant unes parts que altrament serien destruïdes em sembla una bona causa.

Amb tots aquests dilemes he afrontat la lectura que ara passo a comentar i val a dir que he tractat, sense massa èxit, de distanciar-me dels protagonistes en el sentit que el relat, amb molta cruesa, es basa en la mort accidental d’un jove de només dinou anys i que pràcticament més de la meitat del llibre és una explicació exhaustiva i meticulosa de tots els detalls que van des de la certificació de la mort cerebral del noi, fins a l'extracció dels òrgans, sense estalviar-se tot el calvari pel que han de passar forçosament els pares fins a acceptar primer la mort i després la manipulació del difunt.

Els protagonistes:

Simon Limbres: el noi de 19 anys que mor d’un accident de cotxe just després de una sortida molt matinera per fer surf amb dos amics.

Pierre Révol: el metge del servei d'urgències que rep el cos mal ferit de'n Simon i un cop certificada la mort cerebral del noi és qui posa en marxa tota la xarxa que ha de culminar amb la donació dels òrgans.

Marthe Carrare: organitza entre els diferents centres i aspirants les comptabilitats dels òrgans:
Ara és el moment de mirar cap als que esperen, repartits pel territori i a vegades més enllà de les fronteres del país, gent inscrita en unes llistes segons l'òrgan a trasplantar, i que cada matí quan es lleven es pregunten si s'han mogut de lloc, si han pujat en el full, gent que no conceben cap futur i que s'han restringit la vida, pendents de l’estat del seu òrgan. Això de tenir una espasa de Dàmocles damunt del cap no pots saber el que és per molt que t'ho imaginis. 

Thomas Rémige: Coordinador d'extracció i trasplantament d'òrgans i teixits:
Cada equip és un tàndem compost per un cirurgià sènior i un resident, als qual s'afegeixen el metge anestesista, la infermera anestesista, la infermera de quiròfan, l'auxiliar de clínica i ell mateix , per tant, tretze persones. 

Juliette: La novia rememora els seus moments plegats. Vides senzilles, normals, anodines, sense sobresalts fins que arriba l'abrupte final.
Què se’n farà de l'amor de la Juliette quan el cor de'n Simon torni a bategar dins d’un cos desconegut, que se’n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afectes lentament dipositats en estrats des del primer dia o inoculats ací i allà.

Sean: el pare. Li va confeccionar la taula, l'ha iniciat en aquest arriscat esport... sent la culpa...
No li hauria d’haver fabricat aquella taula. (...) bruscament s'inclina sobre el volant i hi dona un cop de cap, pam, el front li rebota amb violència sobre el cautxú... hi torna, accelera, cops repetits, sempre al mateix punt del front, pam, pam, pam...(...) s'aferra al volant amb les dents, mossega el cautxú, amolla un esgarip eixordador, un esgarip salvatge i sinistre, una cosa insuportable (...) fins que l'esgarip es converteix en una lamentació. 

Marianne Limbres: la mare
De sobte pensa com hauria pogut ser aquest diumenge sense l'accident, sense la fatiga, sense el surf, sense la puta passió pel surf, i a l'extrem d’aquesta corda de casualitats torçades per una mà feble hi ha en Sean. 
(...)
Vet aquí, no havien fet res, no havien sabut protegir el seu fill. 

Però el principal protagonista serà el cor de'n Simon:
Els equips d'extracció arriben els uns després dels altres a partir de les vint-i-dues hores
(...)
El cor de'n Simon migrava cap a un altre racó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies, corrien cap a altres cossos. Què en quedaria, de la unitat del seu fill després d'aquella divisió? Com podien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se’n faria, de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma? 

Claire Méjan, 50 anys: la receptora del cor:
És la por de la mort i la por del dolor, la por de l'operació, dels tractaments postoperatoris, la por del rebuig i que tot torni a començar, la por de la intrusió d’un cos estrany dins del seu, i de convertir-se en una quimera, de ja no ser la mateixa. 
(...)
Al seu fill petit, un vespre que la passa a veure, li confessa que esperar per allotjar el cor d’un mort la pertorba, és una situació estranya. 
(...)
La Claire treu les seves coses i les posa dins l'armariet (...) El que la turmenta és la idea d'aquest cor nou, i que algú s'hagi mort avui perquè tot això passi, i que aquest algú pugui envair-la i transformar-la, convertir-la. 
(...)
Mai no podrà manifestar cap forma de reconeixement cap al donant i la seva família, ni tan sols efectuar una contra donació ad hoc per tal d'alliberar-se del deute infinit, i se li acut que podria quedar entrampada per sempre. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada