diumenge, 18 de febrer de 2018

Las defensas

Tenia aquest títol de Gabi Martínez en la meva llarga llista de llibres pendents de llegir quan en un dels programes de Milennium amb el tema de Periodisme i Escriptors, em va sorprendre molt gratament el seu autor, que era desconegut per mi.
En aquella ocasió es va referir al seu llibre, tot comentant l'estil que, com a narrador/protagonista va escollir, tot i que l'autèntic protagonista, és un neuròleg que un Sant Jordi durant una d'aquelles esgotadores jornades de signatures de llibres, li va oferir la possibilitat d'explicar la seva història ja que ell no es veia qualificat per escriu-re-la:

Ésta es la historia de un neurólogo que, en enero de 2006 enfermó por causas desconocidas y fue internado en el psiquiátrico.

D'aquesta manera, l'autor ens situa en l'origen d'aquesta història basada en uns fets i un protagonista verídics al que coneixerem amb el nom fictici de Camilo Escobedo.

En Camilo, un conegut neuròleg, molt apreciat pels seus pacients, amb una feina ben remunerada tot i que molt exigent, comença a tenir una conducta de les que acordem a nomenar com a inadequades: s'irrita amb massa facilitat, fa comentaris improcedents i, fins i tot experimenta algun episodi violent, fins el punt de fer aconsellable el seu internament:

Yo no trabajo. Yo me zambullo. Penetro. Exploro. Me fundo con el descomunal universo del cerebro que sólo destapa sus mejores maravillas a los que nos hemos asomado ambiciosamente a él.
(...)
Los médicos enfermos proyectamos mala imagen sobre el gremio y, además, yo soy neurólogo. 
(...)
Cuando intento recomponer lo sucedido, las escenas figuran sin orden. (…) ¿Quién me ha encerrado? ¿Por qué?
(...)
Trabajar con la enfermedad mental me ha unido de algún modo íntimo a ella, quizá perverso. Aunque hasta ahora la enfermedad siempre la padecieron otros, su impredecibilidad y su aniquilador poder me han mantenido expectante ante cualquier indicio de deriva neuronal, y por eso añado un sentimiento de vergüenza a mi caída.
(...)
El contenido de los delirios llama mucho la atención, la virulencia e incluso la creatividad de los insultos, la gesticulación desorbitada, la furia…

Fins aquí els fets, que en un principi ens fan pensar que tot ha estat a causa d'una situació d'estrès ocasionada pel mobbing que pateix a la feina. Així anirem coneixent el seu dia a dia laboral i privat,  tot i descobrint les seves vel·leïtats amb les dones i la seva addicció a la beguda i als tranquil·litzants:

Prácticamente nadie a mi alrededor supo nunca que bebía, mis copas las apuraba de noche antes de meterme en la cama y jamás, jamás, fui ebrio a trabajar. 
(...)
Conocía los riesgos de la automedicación y que el alcohol producía un síndrome cerebral orgánico. Sabía que estaba pulverizando mi sistema inmune a conciencia. 

De fet la història segueix gairebé fil per randa tot el llarg procés del desenvolupament de la malaltia i les recaigudes, mentre fa palès l'ambient dels centres psiquiàtrics, fins a la seva recuperació.

Yo era una anomalía, y si en otras circunstancias el equipo de psiquiatría me hubiera considerado una oportunidad para estudiar la evolución de un estado atípico, mi condición de neurólogo me convertía en una pseudoamenaza, porque de algún modo multiplicaba la presión sobre ellos.
(...)
En una semana he hablado con cinco médicos que se supone que analizan mi caso.
(...)
“Trastorno bipolar”, reza el alta que han firmado cinco médicos. (…) Cinco médicos para meterme en el cajón de sastre del bipolar. (…) ¿Quién los va a desmentir? ¿Yo?

Serà un temps més tard que descobrirà que el veritable motiu de la seva "bogeria" és un procés conegut com encefalitis autoinmune tal com ell havia sospitat des d'un bon principi. Però per mi el més atractiu del relat, a banda de les peripècies i el patiment del protagonista, és el paral·lelisme que va establint entre la seva evolució personal i professional i la situació social i política de España en general i de Catalunya en particular.

Ara, el "doctor Escobedo" sembla recuperat, ha tornat a la feina, als pacients, a la investigació que li és tan preuada, sempre amb cautela i també amb esperança:

Tras el brote, volver a trabajo fue una conquista impresionante. (...) Necesito que me carbure el cerebro, exigirle que rinda como antes, estimularlo. 


diumenge, 4 de febrer de 2018

En Jan i en Joan



Vaig estar a la presentació d'aquest llibre de la Tina Vallès a la Llar del Llibre a Sabadell i em vaig sentir molt interessada, entre altres coses, per la senzillesa del relat. Tant bon punt l'han adquirit a la Biblioteca, l'he llegit amb molta delectació. 

És la història tendra i també amb un punt d'amargor, de'n Jan, un nen de gairebé onze anys, que veu com dia a dia, la salut de'n Joan, el seu estimat avi, malalt d'Alzheimer, es va deteriorant, mentre que ell, des de la seva tendra edat ho va assimilant.

En Joan, l'avi, ha estat sempre rellotger i amant dels arbres, ha viscut amb la seva esposa a Vilaverd, on en Jan anava a passar les vacances d'estiu. El nen admira profundament l'avi i li sembla que el seu ofici té quelcom de meravellós. Un dia, els pares de'n Jan li diuen que els avis vindran a viure amb ells, i tot i que per ell això és una bona notícia, en veure l'expressió contreta dels pares endevina que alguna cosa no va a l'hora i s'amoïna pels habitants del poble:

Li agrada dir que Vilaverd anava a l’hora gràcies a ell. I jo me’l crec. Me’l crec i em pregunto si ara que els avis viuen amb nosaltres, al poble són les cinc quan han de ser les cinc o minut a minut van perdent el temps de vista.

Sempre he considerat que l'Alzheimer és una malaltia molt cruel tant pel qui la pateix com pels qui l'envolten, ja siguin parents o amics. Caure en l'oblit i ser-ne conscient, ha de ser difícil d'assimilar, però viure tot aquest procés des del punt de vista d'un nen m'ha semblat a més de innovador, enriquidor:

L’avi ho està oblidant tot poc a poc, se li està esborrant tot el que ha viscut i tot el que ha après. Es veu que és una malaltia. 
(...)
Primer serà la memòria. Una altra frase que no sé què vol dir, però que sento que se’m grava per la part de dins de la pell. (...)  Des que els avis viuen amb nosaltres, el que em molesta és el silenci, el silenci que parla quan tots callen, quan l’avi deixa una frase a mitges, quan l’àvia desplega un record damunt la taula, entre les peles de taronja, i ell no el veu. (...) Després de la memòria, em perdré jo.
(...)
Tornant de l’escola, jo devorant l’entrepà i l’avi mirant carrers i arbres, és el moment de fer les preguntes que no sé com fer-li si em mira als ulls. 
(...)
Però no entenc com funciona la seva malaltia, com es perd la memòria, com se’t pot buidar el cap de tot el que has viscut i el que recordes, i necessito respostes. 
(...)
Cada dia és una mica més lent, l’avi. 
(...)
En comptes de desar-ho a la memòria del cap, ho deso a la del cor, que aquesta no se m’esborrarà. 

Però no només l'avi té un paper important en tot aquest relat, també la figura de l'àvia hi té rellevància; ella s'ocupa de la casa, canvia els hàbits, poc saludables, de la família, cuina reposadament, prepara l'entrepà pel berenar del nen i, especialment estima l'avi i de manera callada, pateix amb i per ell:

La cuina de l’avia vol temps, el temps que marquen els rellotges que arregla l’avi. 
(...)
I ja teníem una altra cosa que canviaria amb l’arribada dels avis a casa plat fondo, cullera i pa. 
(...)
Ara al costat dels avis, que es parlen en silenci, agafats de la mà, fins que arribem a casa. 
(...)
Quan els avis s’abracen jo sempre m’hi vull afegir agafant-los per la cintura o ficant-me al mig, entre tots dos, per fer un “entrepà de Jan”.

Aquest cop no puc dir que la història té un final feliç, ja sabem que aquesta és una malaltia que a hores d'ara no té cura, i així en Jan, molt observador, va comprovant que l'avi perd l'interès per tot el que l'envolta, fins i tot pels estimats arbres, que es torna maldestre a l'hora de parar taula, que sovint es queda adormit assegut...

L’avi comença a fugir dels  miralls. El núvol de l’àvia és cada dia una mica menys dolç. La mare es passa el dia parlant-nos a tots amb els ulls fixos en els nostres, repassant les lletres una per una com si s’adrecés a un dels seus pitjors alumnes. El pare mira d’arrencar-nos somriures a tots, no es cansa. 
(...)
L’avi diu que una soca és un arbre amb la memòria al descobert. (...) Seure a la soca, quan ho explica l’avi, és com entrar dins d’un arbre i veure tot el que ell ha vist, aturar el temps i mirar endins, endins seu i teu. 

En Jan observa que a mesura que l'avi empitjora, tota la família té un aspecte gris mentre se'ls van posant els ulls "de vidre". Ell s'hi resisteix, però un cop que el pare finalment li confirma que l'avi no pot recuperar-se, no pot evitar caure en el mateix estat:

Gris, amb els ulls de vidre i el pit ple de ràbia m’he llençat als braços del pare no sé si per pegar-li o per abraçar-lo. 

dissabte, 20 de gener de 2018

Parlem d'escriure



Molts cops he provat d'escriure, bé, ESCRIURE, així en majúscules, no res que fos alguna història senzilleta, sinó més aviat una novel·la, però m'he entrebancat aviat, no trobava el ritme, em perdia amb els personatges, les històries que se m'acudien eren insubstancials i només es basaven en la meva experiència personal sense cap interès.

Quan vaig llegir aquesta cita:Si una persona té un mínim de talent, no és pas impossible que escrigui una primera novel·la excepcional. ja vaig constatar que era just el que em mancava: talent.

És clar que sempre em podria consolar quan llegeixo a continuació:A parer meu, escriure novel·les no és una feina gaire adequada per a les persones molt intel·ligents. (...) Perquè escriure una novel·la -o explicar una història- és una tasca que s’ha de fer bastant a poc a poc, amb una marxa curta. 

Admiro profundament els escriptors que em saben commoure amb relats senzills i aleshores penso que això mateix també m'ha pogut passar a mi, o d'alguna manera també ho he viscut, però tal com m'ho han exposat ho he trobat interessant, mentre que jo només podia imaginar una història totalment anodina.

En Haruki Murakami, en  "De què parlo quan parlo d'escriure", relata la seva experiència amb el fet d'escriure, conta els seus inicis, els seus dubtes, la feina de revisar, corregir, i tornar un cop i un altre a refer el què havia escrit, fins a aconseguir sentir-se satisfet amb el resultat:

Feia una vida ben normal, com la de qualsevol altra persona, i de sobte un dia se’m va acudir fer una novel·la i vaig guanyar un premi per a escriptors novells.
(...)
En tot text hi ha, indefectiblement, espai per la millora.

No m'ha estat útil per satisfer les meves aspiracions artístiques, però ha resultat una lectura entretinguda de la que només em resta copiar algunes frases a mode de resum:

Fa més de trenta-cinc anys i escaig que aguanto a dalt del ring del “món literari” i, per dir-ho amb una expressió passada de moda, “menjo del meu pinzell” 
(...)
La veritat és que no m’ho he passat mai malament a l’hora d’escriure ni, per sort, tampoc he hagut de patir mai perquè no em sortís una novel·la.
(...)
Des del principi vaig tenir força clar quina mena de novel·les volia escriure. En tenia una imatge mental molt ben definida.
(...)
El que em va resultar més útil va ser la música. Vaig escriure exactament igual com si toqués un instrument. Sobretot em va servir el jazz.
(...)
Mentre treballava en la novel·la, la sensació que tenia, més que la d'escriure un text, era la d'interpretar una peça musical. 
(...)
El general, les novel·les et surten de dins i les pots anar fent ara d’una manera, ara de l’altra, segons et convingui a cada moment.

En definitiva:

Escriure una novel·la és una empresa absolutament personal que té lloc a dins d’una habitació tancada. 

divendres, 19 de gener de 2018

Carles Capdevila



A Carles Capdevila solia veure'l a les tertúlies de TV3; sempre tan sensible i equànim, traspuava serenitat, al temps que solia posar el seu puntet d'humor en les seves intervencions. La resta de tertulians sempre se l'escoltaven amb atenció. Mai una paraula de més, mai cap aspror, sempre respectuós.

Quan li van diagnosticar la greu malaltia, i amb el mateix to, ho va anunciar. Van passar uns mesos i, més prim i desmillorat, va tornar a seure's per comentar com se sentia, com el seu fill petit li havia lloat el seu nou loock, obligat per la quimio, però que al noi li havia semblat més modern i desimbolt. I ho contava sense dissimular l'orgull que sentia per la seva família i l'esperança pel seu guariment.

Ja sabem que no va poder ser i que en Carles ens va deixar l'u de juny del passat 2017.

A "LA VIDA QUE APRENC" en fa una recopilació dels articles que a mode de reflexions personals publicava a l'ARA. N'ha recollit 130 i jo només n'he seleccionat alguns fragments, algunes frases que m'han atret especialment, però tots i cadascun dels escrits paguen la pena llegir-los i rellegir-los.

Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic. 

Sopàvem d’hora, a les set del vespre (...) N’estaven orgullosos, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. 

Amb el temps he aprés a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur... 

El meu avi s’aixecava ben d’hora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell d’hores. 

No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. 

Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se’n. 

Vaig celebrar l’aniversari el 13 d’agost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. 

Quan tens una sotragada vital és lògic que t’envaeixin la foscor i la por. Però dura poc. 

M’agradaria ser una persona lliure en un clima social més lliure i en una societat on  no ens fes tanta por la llibertat. 

Per avançar, una societat necessita un sentiment de pertinença i responsabilitat, lideratges clars i generosos i un clima que aplaudeixi les virtuts i censuri els vicis, començant pel que els justifica a tots: el cinisme. (...) Que n’hi hagi de pitjors no vol dir que siguem bons. 

Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d’un front a favor. I veure que el pots fer, que no sumes. 

El pas previ a la indiferència és la resignació. 

No passa res per dir-nos més sovint que ens estimem. 

Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi. 

Convèncer encara és més provisional que vèncer (...) La gent convençuda sempre avança més ràpid i va més lluny que la gent vençuda. 

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions.

Res et posa més a prova, res et revela més clarament les contradiccions pròpies i res et serveix més per aprendre que ensenyar. 



També en parla: Fragments Personals

diumenge, 14 de gener de 2018

Estrany



Un títol totalment adient aquest de'n Raül Garrigasait. Val a dir que malgrat que estava advertida, no he tret l'entrellat d'aquesta història realment estranya i contada d'una manera estranyament confosa i això que es tracta de tot un premi Llibreter que mai no acostuma a decebre'm.

El protagonista, com el mateix autor, és traductor i rep un encàrrec per traduir l'obra de'n Lichonowsky, però quan comença la recerca per tal de complir l'encàrrec, topa amb un manuscrit biogràfic d'un tal Wielemann que l'atrapa fins el punt que acaba relegant l'encàrrec per submergir-se en la història d'aquest prussià que en temps de la convulsa guerra carlina i després de travessar els Pirineus es troba totalment perdut i desorientat en una petita vila ruïnosa de Catalunya de la que desconeix fins i tot la seva llengua:

Jo venia a lluitar per l’odre i el rei (...) Jo volia venir a restaurar l’ordre. A fer costat als qui restauraven l’ordre. (...) Però no m’aclareixo. No em donen cap ordre.
(...)
Feia cinc mesos que el prussià havia posat els peus en aquella ciutat; no s’acabava d’avenir que haguessin transcorregut tan de pressa, tan inútilment.
(...)
S’està a casa d’una viuda... I darrere d'ella, assegut a la taula, aquell estranger que no s'entenia d’on havia sortit  ni perquè s'havia hagut d'instal·lar a casa seva, que ella acollia perquè no podia fer altra cosa i també perquè no li semblava mala persona, però que era un misteri. 

De tant en tant, el protagonista, una mica a contracor, torna a ocupar-se de l'encàrrec que l'ha dut fins allà i que no té cap altre incidència en la resta del relat, per la qual cosa no entenc per què s'utilitza com a base del llibre quan podria haver anat directament a explicar el contingut de la suposada biografia de'n Wielemann:

Entre pàgina i pàgina sobre Wielemann, la responsabilitat em fa traduir una mica.

Fins aquí la història en què va descrivint pràcticament el dia a dia d'aquest soldat i que l'autor complementa amb una sèrie de descripcions una mica empallegoses i que no aporten res al relat, mentre s'hi esforça en relacionar-la amb els fets de l'època i unes certes referències als hàbits i costums dels carlins:

Els primers carlins parlaven i escrivien d’una manera estranya; en les seves proclames no hi ha cap greuge concret, cap proposta, cap frase que es pugui traduir al llenguatge d’avui.
(...)
Si hi havia una cosa perdurable que els carlins havien de venerar, era l’Església. 

També en parla: fragments personals

dijous, 11 de gener de 2018

PETITA CRÒNICA



De Stefan Zweig havia llegit i comentat "Novela de ajedrez", que, tal i com vaig dir, no em va deixar en absolut indiferent.

Aquest cop, tot i que les històries curtes no són les meves preferides, he decidit reincidir amb el mateix autor i un cop  més m'he trobat una lectura interessant i recomanable.

Són quatre relats curts que d'entrada es podria dir que no tenen un mateix fil conductor, però sí un desenllaç força sorprenent, que m'estalvio de desvetllar. 

LA COL·LECCIÓ INVISIBLE, ens parla d'un apassionat col·leccionista que, molt gelós de la seva valuosa col·lecció la repassa i remira amb delit cada dia, la qüestió és que fa anys que ha perdut la vista, que la família ha passat, i encara pateix d'estretors econòmiques i la col·lecció és molt valuosa. Un bon dia, apareix en el petit poble un jove interessat en les obres i el vell, que mai no l'ensenya a cap veí, sentint-se orgullós i valorat pel foraster, accedeix a mostrar-li:

L’única alegria que li queda és la col·lecció que contempla cada dia... bé, contemplar no és la paraula, perquè no hi veu, però cada tarda treu les carpetes, per palpar almenys les peces, una rere l’altra, seguint sempre la mateixa seqüència, que se sap de memòria des de fa dècades. 
(...)
Aquesta ciutat és molt petita i no hi ha ningú que el pare consideri digne de veure els seus tresors... 

UN EPISODI DEL LLAC DE GINEBRA. La història d'una aparició...un matí, de forma sobtada, emergeix del llac un home foraster, mig nu i parlant una llengua que ningú no coneix. La seva història és dura i, tot i la bona voluntat dels habitants del poble, de difícil resolució:

Voltat de la cridòria del jovent del poble, que s’acabava de llevar, aquell home moll, vestit amb uns pantalons i una jaqueta que li anaven balders, fou portat a la casa de la vila, on va quedar reclòs. No es va defensar ni va dir una sola paraula. 
(...)
Havia combatut a Rússia, però un bon dia van unir-lo a un miler d’altres homes i els ficaren dins de vagons i els transportaren molt lluny... 
(...)
Uns opinaven que calia entregar-lo a l’ambaixada russa de Berna (...) el funcionari de policia plantejà la difícil qüestió de si calia tractar-lo com un desertor o com un estranger sense papers. 

LEPORELLA. Aquest és el nom amb què es coneixerà a la protagonista, en realitat, Crescentia, una dona ruda, sense estudis, poc agraciada, que per atzar acaba servint a casa d'uns senyors on la relació entre els amos travessa per un moment delicat i, mentre la senyora la tracta amb força adustesa, el senyor acostuma a parlar-li amb força gentilesa i cortesia a la que ella correspon amb una fidelitat que va més enllà del que seria desitjable:

Pujada com a filla il·legítima a càrrec de la comunitat, llogada per a minyona amb només dotze anys, més tard fregadora en una taverna de carreteres, a la fi progressà des d’aquesta ocupació, on demostrà una tenaç, infatigable passió pel treball, fins a la cujina d’una acreditada fonda de turistes
(...)
De manera gradual, s’anà manifestant en Crescenz un curiós instint ensumador, cercador, rastrejador, que sotjava tots els desitjos del seu amo amb bona traça de caçador, i fins i tot s’hi avançava. 

EL LLIBRETER MENDEL. Un cafè, un passavolant que de sobte té la sensació que ja hi ha estat fa molts anys, un peculiar llibreter jueu de memòria prodigiosa que només s'interessa pels llibres. La guerra, una detenció arbitrària, la injustícia... Aquests són els elements principals de la narració:

Aquell era el lloc de Mendel, de Jakob Mendel, del llibreter Mendel; vint anys després, em tornava a trobar al seu quarter general, el Cafè Gluck. 
(...)
Només el llibre, mai els diners, tenia poder sobre ell. 
(...)
En el seu món superior dels llibres no hi havia cap guerra, cap incomprensió, només el coneixement i el desig de saber encara més sobre xifres, paraules, títols i noms. 
(...)
Dos dies després (de detenir-lo) l’enviaven, amb una lleugera jaqueta d’estiu, a la vora de Komárom. 

diumenge, 7 de gener de 2018

Història d'una amistat


Amb Nosaltres Dos, en  Xavier Bosch ens conta la història a través de força anys d'una parella d'amics, en Kim i la Laura, i d'alguna manera, ens interpel·la: Poden un home i una dona ser només amics? Possiblement i segons la pròpia experiència, cadascú tindrà la seva resposta. La meva me la reservo.

Però, començant des del principi, cal parlar primer de'n Paco Ràfales, el pare de'n Kim i propietari del Rafaeli, un hotel al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Als cinquanta-un, vidu i amb alguna arruga que s’havia vist al costat dels ulls, tan sols els fills l’aconseguien deixar fora de combat.
(...)
El Paco Ràfales tenia expressament prohibit a maleters, conserges i a tot el personal, sota pena de tallar-los els ous amb una cisalla, que dins l’habitació fessin aquella aturada insinuadora als clients vip del Rafaeli

En Paco fa uns anys que ha quedat vidu, amb tres fills mascles i una filla, la petita, molt estrimada i consentida per tots. En Kim és el petit dels nois:

Malgrat l’absència de la mare, el Paco Ràfales estava convençut que eren prou feliços. 

En Kim, un jove seductor de bona família i la Laura, una noia senzilla de Banyoles, coincideixen a la universitat quan un professor els aparella a l'atzar per presentar un treball. En principi, no semblen tenir res en comú; ell massa despreocupat i ella metòdica i estudiosa, però poc a poc es va forjant entre els dos una gran amistat:

Estaven bé junts. Durant el curs s’havien anat acostant. Dia rere dia. Sense adonar-se’n, cada dia s’entenien més. 
(...)
La Laura era feliç i es va deixar endur per una vida on ningú no jutjava ningú. (...)  L’estabilitat familiar sovint es basa en l’empat etern entre allò que no es diu i allò que no es vol saber. 
(...)
El Kim és reconcentrat com ell sol quan es posa tossut.

Cada cop comparteixen més coses, creen complicitats al marge de la resta de companys, coneixen les respectives famílies, s'agraden, s'apropen...

Sense voler-ho, s’havien inventat un joc perillós (Un, dos, tres. En què estàs pensant?) La Laura i el Kim s’havien adonat dels riscos d’allò que havia nascut com un divertiment d’universitat.(...) De cop i volta, la veritat pot ofendre.  La veritat, a vegades, fa mal. Però si eren amics, amics de debò, no hi havia d’haver malentesos. 

Fins i tot sembla que hi pot haver-hi quelcom més entre ells, però la Laura més d'un cop s'hi esforça o s'entossudeix en posar les coses al seu lloc:

Això que tenim està molt bé, i si anem més enllà... No ho sé. I jo no et vull perdre.

I així les respectives trajectòries vitals els separen per llargues temporades, per anys. La Laura marxa a treballar a l'estranger, i manté més d'una relació amorosa, mentre que en Kim, a raó de la mort en un accident dels seus dos germans, per què l’atzar s’acarnissa  d’una manera tan cruel amb una família? es fa càrrec, junt amb el seu pare, de la direcció de l'hotel, i es casa i té fills amb una dona molt competent i atractiva:

Si la Míriam Mundi s’havia guanyat la credibilitat i el respecte del personal, no era perquè fos la dona de l’amo aquí tothom acostuma a fer la rosca, sinó per la seva simpatia, el seu criteri i la seva feina. 

Tot sembla indicar que poc a poc els llaços afectius entre els dos amics s'aniran afeblint, però el cert és que quan els sorgeix qualsevol problema sempre acudeixen cercant ajuda o consol, l'un en l'altre i se segueixen agradant:

El temps només havia passat en algun cabell gris que, de lluny estant, enfarinava la mateixa cabellera, neta, vigorosa i enredada de quan l’havia conegut a la facultat. (...) continuava fent cara de salut, amb la pell torrada, potser pel sol del tennis.
(...)
Va mirar als ulls de la Laura. L’un en les nines de l’altre. S’hi trobaven còmodes i es van entendre. 

I a tall de conclusió, recupero la pregunta amb què començava aquest comentari: Poden un home i una dona ser només amics?

El passat era una carpeta sempre present, aparcada al cervell, i hi podia recórrer quan calgués. 
(...)
L’amistat déu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és con si haguessis parlat abans d’ahir. 
(...)
Recordar. Re-cordar vol dir tornar a passar pel cor. Recordem quan tornem a passar un moment per aquí.