dimecres, 27 de març del 2024

Addicció

Tove, l'autora, ens presenta en aquesta obra una autobiografia des de la infantesa quan ja somniava en ser escriptora, fins als durs i complicats averanys en què es va endinsar la seva vida.

Va néixer el 14 de desembre del 1917 i ben aviat, com ella mateix reconeix, va mostrar una personalitat distant respecte a tot el què l'envoltava, incloses les persones:
Era distant i enigmàtica, i jo pensava que m’havien intercanviat al bressol i que ella no era la meva mare.
(...)
Soc estranya perquè llegeixo llibres com el pare i perquè no sé jugar.
(...)
El meu pare no beu, ni tampoc ha estat mai a la presó. Els meus pares no es peguen, i jo tinc una vida molt millor que la que van tenir ells de petits, però malgrat això, tots els meus pensaments es tenyeixen d’una angoixa fosca quan a baix es fa silenci i me n’he d’anar a dormir.

Ella defineix d'alguna manera la seva infantesa com a poc afortunada o, fins i tot infeliç:
Mai o gairebé mai em castigaven per les meves malifetes. La mare em pegava sovint i fort, però en general les bufetades eren injustes i aleatòries.
(...)
La infantesa és llarga i estreta com un taüt, i no te’n pots escapar tu sola.
(...)
Et giris cap on et giris topes amb la teva infantesa i t’hi fas mal, perquè és angulosa i dura i no s’acaba fins que no t’ha destrossat del tot. (...) Ara la infantesa fa mal. Es diuen dolors de creixement i no s’acaben fins que no fas vint anys.

Li arriba el moment de la menstruació. Com tants altres aspectes de la seva evolució, ho viu malament, i és que les informacions que rep no poden ser més nefastes:
Un dia la meva infantesa fa olor de sang, i no puc evitar adonar-me i saber-ho. “Ara pots tenir fills -diu la mare-. És massa aviat, no tens ni tretze anys".
(...)
Una meuca és una dona que ho fa per diners, cosa que em sembla molt més sensata que fer-ho gratis. (...) Per a mi el món dels adults encara és un enigma.

Si atenem a les seves pròpies reflexions, se'ns presenta com una adolescent molt reservada, tancada en sí mateixa:
He passat a secundària i així el mon s’ha començat a ampliar. 
(...)
He de deixar l’escola, fer la confirmació i buscar una feina en alguna casa on em tinguin molt ocupada. El futur és un colós monstruós i poderós que aviat em caurà a sobre i m’esclafarà.
(...)
Com que ens hem donat de baixa de l‘església, faré una confirmació civil. Això em distingeix de totes les altres nenes de la classe, que van a catequesi, però no és gaire greu, perquè ja m’he resignat a no assemblar-m’hi.
(...)
Tan bon punt hagi fet la confirmació, començaré a treballar.

Va cremant etapes, i amb l'edat també semblen augmentar els seus problemes de relació:
Només vaig durar un dia a la meva primera feina.
(...)
Cada matí entro a la feina a les set (té 16 anys) i he de netejar i endreçar les sales amb el senyor Jensen fins que arribin els treballadors de l’oficina i el director. 

Aspira a independitzar-se, a tenir una vida pròpia (segurament una habitació pròpia). Veieu: 
Voldria un lloc on pogués practicar escriure poemes de debò. Quatre parets i una porta tancada. Una habitació amb un llit, una taula i una cadira, i amb una màquina d’escriure o un bloc i un llapis, no calia més.
(...)
Estic farta de la meva família, em sento com si topés amb ells cada vegada que vull bellugar-me amb una mica de llibertat.

Arriba el festeig, potser com una manera de fugir de casa dels pares en un futur:
L’Aksel i jo ens hem promès oficialment després de catorze dies de festeig durant els quals ens hem tractat tan castament com si fóssim germans.
(...)
Només falta una mica més de sis mesos perquè faci divuit anys i ja és hora que marxi de casa.

I un bri d'esperança, una feina que sembla omplir-la:
L’endemà començo a treballar a la secretaria de la Central de Canvi de Moneda, 
(...)
L’editor em sembla un home magnífic, i també atractiu.

El matrimoni ha fracassat i ja divorciada (es divorciarà quatre vegades), sembla que un nou amor, ja madur, entra a la seva vida:
Tots parlen com si ja se m’hagués declarat, i quan dic que no sé si em vol, ignoren el comentari com si fos un fet trivial. “És clar que et vol -diu la mare-; si no, per què faria tant per tu?” Hi rumio i arribo a la mateixa conclusió. 
(...)
Faig tot el que puc per complaure’l, perquè encara li estic agraïda per haver-se casat amb mi. Encara que sé que hi ha alguna cosa que no va bé del tot, m’asseguro d’evitar pensar-hi.

Un cop més fracassa:
Em feia sentir segura ser una dona casada que anava a comprar i preparar el sopar cada dia, i ara tot això s’ha acabat. En Piet no parla mai de casar-nos.

I amb un nou matrimoni, li arriba el moment de la maternitat, que segons els seus comentaris tampoc no sembla que la satisfaci:
Ens casem. (...) Passen els dies, les setmanes, els mesos. Pariré a la clínica privada del doctor Aagaards, a Hauserplads i hi vaig a fer els controls.
(...)
“Però si és molt lletja”, dic estupefacta, mirant aquella boleta que m’han posat als braços. (...) Ha passat una cosa terrible. Des que ha nascut la Helle, no tinc ganes d’anar-me’n al llit amb l’Ebbe, i quan ho faig igualment, no noto res de res.

Però per a mi, la part més commovedora de la seva història, no oblidem que relatada per ella mateixa, és quan després d'un nou casament i una adopció, fa referència a les seves dependències:
Tinc el defecte de no ensenyar mai els meus sentiments. Si t’hagués demostrat com t’estimo, potser això no hauria passat. Ebbe. 
(...)
Poc temps després ens vam traslladar a la casa que ja estava llesta. (...) Era una casa de dos pisos d’obra vista que ens havia dissenyat un arquitecte. (...) Aquell estiu vam ser relativament feliços.
(...)
Vam viure en aquella casa cinc anys, i la major part d’aquest temps vaig ser una addicta.
(...)
Em sentia atrapada en una trampa terrible, i no sabia dir quan i on s’havia tancat al meu voltant.
(...)
Aleshores el temps deixa d’existir. Una hora pot durar com un any, i un any com una hora. Tot depèn de si la xeringa va poc o molt carregada.(...) Em passo el dia al llit, i només puc anar a lavabo si la Jabbe m’ajuda.

Per no allargar-me massa, faig un salt en el temps i el relat. La Tove ha estat un llarg període ingressada desintoxicant-se; aparentment torna a casa molt millorada, però la seva addicció a la peditina la porta a realitzar diferents gestions de metge en metge...:
De vegades penso, sense que em sàpiga gaire greu, que m’estic morint.
(...)
El meu sofriment es va anar suavitzant a poc a poc. (...) Al mirall hi ha una cara desolada, envellida i desconeguda, amb la pell grisa i escatosa i els ulls vermells.
(...)
És primavera quan torno a la casa d’Ewaldsbakken.
(...)
Va venir una època que en Víctor i jo estàvem junts a totes hores.
(...)
Vaig haver de deixar de trucar als metges de guàrdia, perquè en Víctor amb prou feines gosava dormir; però quan se n’anava a treballar, jo visitava altres  metges i aconseguia prou fàcilment que em punxessin.



Grafit a Sabadell

Em vaig salvar de l’addicció que havia patit durant anys, però de tant en tant l’antic anhel es desperta vagament dins meu, només cal que m’agafin una mostra de sang o que passi per l’aparador d’una farmàcia. No morirà mai del tot mentre jo sigui viva. 

La Tove es va suïcidar el 1976. Tenia cinquanta-nou anys.

 

 

Trilogia de Copenhaguen
Tove Ditlevsen
Traducció de Maria Rosich
319 pàgines

diumenge, 24 de març del 2024

Les presons on triem viure

M'ha atret el títol, el contingut no m'ha decebut, però, en posar-me a escriure haig de confessar que no aconsegueixo trobar el to ni la millor manera de comentar-ho.
Veurem si me'n surto.


Grafit a Sabadell



El contingut del llibre és un recull de cinc conferències on l'autora incideix en el que podríem entendre de manera metafòrica, com "la presó" del conformisme.

Però millor donar-li la paraula:
És d’això, que vull parlar en aquestes cinc conferències: de fins a quin punt ens deixem dominar sovint i amb intensitat pel nostre passat salvatge, com a individus i com a grup.

La referència respecte el 1986, ja no gosaria a dir que és actual, sinó que, fins i tot, en el què es refereix a la brutalitat, estupidesa i les guerres, el nivell ha empitjorat de manera considerable:
Aquesta (1986) és una època en què fa por ser viu, en què resulta difícil pensar en els humans com a éssers racionals. Mirem on mirem veiem brutalitat i estupidesa, fins al punt que fa l’efecte que no es pot veure res més que això: un descens a la barbàrie, a tot arreu, que som incapaços de frenar.
(...)
Els qui han patit una guerra saben que, a mesura que el conflicte s’acosta, comença una eufòria al principi secreta i callada, com si se sentís un retruny de tambor quasi inaudible... (...) Després, l’eufòria es torna massa intensa per ignorar-la o passar-la per alt; després s’apodera de tothom.
(...)
A moltíssima gent li encanta la violència i el fet de matar. (...) la romanització de la violència, que en el nostre temps va començar amb la Revolució Francesa, es va intensificar durant la Revolució Russa, i després la Revolució Xinesa, i implica que l’esquerra i els liberals -milions de persones- tenen esquizofrènia.

De ben segur que tothom hem escoltat a algun dirigent polític o militar referint-se a l'enemic...:
“Ofegarem l’Enemic en mars de la seva pròpia sang”.
Ah, sí, l’enemic..
(...)
Avui és un clixé, sens dubte, dir que els moviments polítics i els religiosos es comporten d’una manera semblant. Ara tothom parla de les “esglésies” del socialisme. Dels “dogmes” del marxisme, similars als dels intolerants religiosos.

De petita recordo bé uns tebeos del meu germà (ara en dirien còmics), que a mi m'estaven terminantment prohibits. Però jo, inquieta de mena, tenia l'amagatall ben localitzats i així que podia els llegia amb avidesa, sense entendre gairebé res, excepte que els coreans eren molt i molt dolents.
Segur que molts dels qui em llegeixen n'han sentit parlar de les "Hazañas bélicas":
Recordo bé la guerra de Corea. Va ser una guerra d’allò més horrible, però ha quedat tan eclipsada per la guerra del Vietnam que es recorda molt poc.
(...)
Tots nosaltres, fins a cert punt, tenim el cervell rentat per la societat en què vivim.
(...)
Si voleu investigar el rentat de cervell a petites dosis, a petita escala, uniu-vos a una secta. (...) Per descomptat que us arrisqueu a convertir-vos en víctimes seves.. 
(...)
El que vull dir és que la informació que se’ns ha donat sobre nosaltres mateixos com a individus, com a grups, com a grans col·lectius, com a masses, l’estan fent servir de manera conscient i deliberada uns experts que avui dia contracten quasi tots els governs del món per manipular els seus súbdits.

Arribada a aquest punt no puc deixar de fer referència a un llibre que comentava per aquí mateix fa uns dies. Em refereixo a La muerte como espectáculo. Si seguiu l'enllaç podreu recuperar-lo:
Governar mitjançant l’espectacle... Bé, és una cosa que tot govern autoritari entén a la perfecció. Pensem en les grans manifestacions de masses de Hitler, amb milions de persones agitades fins a la histèria, o en les enormes desfilades de la Unió Soviètica.
(...)
A mi cada vegada em sembla més clar que se’ns governa a través d’onades d’emoció de masses, i que, mentre duren, no és possible fer preguntes objectives i serioses.

Sembla que l'àrdua tasca de mantenir el bon humor pot reportar beneficis inesperats:
Els investigadors del rentat de cervell i l’adoctrinament van descobrir que les persones que sabien riure eren les que resistien millor. (...) Els fanàtics no riuen de sí mateixos; el riure és per definició una heretgia, tret que tingui una finalitat cruel, que s’utilitzi contra un oponent o un enemic. Els intolerants no saben riure. Els creients devots no riuen. La seva idea de riure és una vinyeta satírica que escarneix una persona o una idea a la qual s’oposen. Els tirans i els opressors no es riuen de sí mateixos, i no toleren que els altres es riguin d’ells.
(...)
El riure és una cosa molt poderosa, i només la persona civilitzada i lliure, en tots els sentits de la paraula, pot riure’s de sí mateix.

Confesso que aquesta part del llibre m'ha semblat un tant esgarrifosa i molt preocupant. Veieu el resum:
Tots sabem que les noticies se’ns presenten de tal manera que l’efecte sigui màxim, i que, pel que sembla, les males noticies ens estimulen més que les bones, cosa que en sí mateixa és una dada interessant sobre la condició humana.
(...)
En els darrers vint anys, si fa no fa, un bon grapat de països que eren dictadures, tiranies, han optat per convertir-se en democràcies. (...) A l’altre plat de la balança respecte a aquest fet esperançador, n’hi ha un de trist, i és que un gran nombre de persones joves, quan arriben a l’edat de l’activitat política, adopten un punt de vista o una actitud que és molt típica dels nostres temps. Consideren que la democràcia només és una estafa i una ficció, la màscara de l’explotació i prou, i no en volen saber res. 

I una reflexió que pot passar desapercebuda o considerada erròniament de relativa importància, però imprescindible si volem lliurar-nos d'aquests presons immaterials on, sempre segons l'autora, hem triat viure:
Crec que als nens se’ls hauria d’ensenyar història, però no com es fa ara. (...) Se’ls hauria d’ensenyar com un relat del qual podem aprendre no tan sols el que ha passat, sinó també el que pot tornar a passar i és probable que torni a passar.
(...)
Cada vegada més s’exigeix que la gent s’eduqui per funcionar en una etapa tecnològica que serà, quasi segur, transitòria. Una educació a curt termini.
(...)
Son els individus, els qui canvien les societats i aporten idees, els qui s’enfronten a les marees d’opinió i les canvien.

I per acabar:
Això de veure’ns a nosaltres mateixos com els qui tenen raó, i els altres com els equivocats; la nostra causa com la justa, la seva com injusta; les nostres idees com les correctes, les seves com a estúpides, o francament malvades... Bé, en els moments lúcids, els moments humans, aquells en què pensem (...) tots nosaltres sospitem que aquest “Jo tinc raó, tu t’equivoques” és una simple poca-soltada. 


 
Les presons on triem viure
(1986)
Doris Lessing
Traducció d’Alba Dedeu
127 pàgines 

dijous, 21 de març del 2024

Hi ha algú altre

La crònica d'una separació sense problemes econòmics, que comença amb un record emocionat, però distès, pel germà mort del protagonista, encara molt present emocionalment.


Escultura d'Arístides Maillol
A Banyuls de la Marenda, març 2024

El primer, és el que podríem considerar, la presentació del nou pis del narrador/autor. M'ha recordat allò que una part de la societat bàsicament benestant, que era convidar les amistats a veure el nou pis. Aquest costum s'estenia als nuvis, que dies abans de casar-se ensenyaven el pis a les amistats i els familiars, que algun cop, ho dic amb coneixement, obrien els armaris i calaixos davant l'astorament i la incredulitat de la parella:
Després de tants anys vivint als llimbs o al purgatori diria que fins i tot ara, amb el cordó umbilical ja tallat, encara m’hi sento una mica. Ni aquí ni allà, al mig, com en una mena de nebulosa, ni ex ni no ex, en trànsit, sense partitura concreta al davant, provant de donar forma a un lloc on caure viu.
(...)
Trobo que hi entra força llum, en aquest pis. Fa olor de sol, que és una olor primaveral que no s’assembla a cap altra, groga, vaporosa, d’aire jove i bronzejat.
(...)
No sé si em recordaré de viure.

I a continuació ens parla del germà absent i del difícil moment de descobrir el seu cos inert, que ja no es podrà reanimar. Ho fa no només amb dolor i estimació, sinó pràcticament dialogant amb ell, fent-lo present:
Devien ser les tres de la matinada i jo tornava de fer unes copes al Club. (...) Només recordo que et vaig trobar al terra de la nostra habitació, caigut del llit, i vaig pensar que devies haver patit el teu enèsim atac epilèptic.
(...)
No es mou.
I no et vas moure més, i jo ja no et vaig veure mai més.
(...)
D’acord, sí, viure és acumular desenganys: et decep comprovar com la gent se’t mor, o com els amors s’acaben, que és el mateix. 

Sempre és dur i difícil afrontar la mort, però perdre algú tan jove i d'una manera sobtada et pot deixar totalment buit. Entenc la mare:
Raons per viure. (...) A la mare li vam quedar amb prou feines nosaltres.

I sense deixar de banda la presència del germà, ens tornem a incorporar al present, en el nou pis, sembla que moblat acuradament, però que malgrat tot, res no pot evitar un record enyorat per aquell altre que va ser comú amb la parella:
En el fons tant se val: aquesta casa ja no serà la mateixa sense aquest llibre, sense aquesta vaixella, sense aquest joc de llençols. És moure’n un bocí i desnaturalitzar-la tota.
(...)
La primera nit que vaig dormir en aquest nou llit, el gran llit doble de solter que succeiria el sofà de separat, fins i tot vaig voler deixar encesa la bombeta del passadís com demanava als pares que em deixessin el llum encès.
(...)
Aquest pis a les fosques, amb els llibres dormint i el parquet prenent la lluna, sembla una coberta d’un nou disc. (...) No sé què deu ser però ara ja no em fan falta bombetes enceses per anar a dormir, ni em cal que la veïna hagi encès cap llum per suportar aquest silenci.
(...)
La meva relació amb l’ordre és de certa desconfiança (...) L’ordre excessiu pot comportar perdre-ho tot, perdre el propòsit, per tant, molt de compte amb l’ordre. 

Una relació esporàdica el fa recordar que torna a estar solter, potser desitjable, però desitjós?:
Evidentment que hi ha algú, evidentment que conec gent, que hi ha noies, que fins i tot hi ha noies que no van ben bé al calaix de les amigues. (...) Però això no significa que hi hagi algú altre. I sobretot no vol dir que jo hagi marxat de casa per algú altre.
(...)
Probablement busca un petó i probablement és el que pertocaria, però nomes faig que pensar que un desengany encara és més absurd si abans no hi ha hagut una il·lusió. (...) En el millor dels casos ens embolicarem, ens petonejarem, ens posarem a follar i jo no en gaudiré gens i a més se’n notarà.

Evidentment no sóc home, però, gosaria a dir que l'entenc perfectament:
Quan penses massa què estàs fent no fas les coses i, a més, no se t’aixeca.
(...)
Procedeixo a tenir el pitjor sexe de la meva vida en un sofà doble i amb una desconeguda prou atractiva, més que agradable, bonica i interessant (...) Més que un clímax el que succeeix és una  “petite mort”.


I un tornar al pensament recurrent de la mort i l'absència:
Ordenar la mort s’assembla massa a ordenar la vida; de fet, diria que la mort -la de debò, és a dir la meva- no es pot ordenar: no té sentit, no té ordre, és un caos i un despropòsit en si mateixa, és tan buida i tan no-res que diria que la mort ni tan sols existeix. 

 Una entrevista amb l'autor, a més de interessant, clarificadora, la podeu trobar seguint l'enllaç.

 

Hi ha algú altre
Jordi Cabré
186 pàgines

diumenge, 10 de març del 2024

Un tret a l'aire

Sant Privat d'en Bas
Febrer, 2024

Del poc que es parlava de política a casa meva quan era petita, té un lloc destacat tot el que es referia a l'anarquisme.
No tinc cap record concret, però el que puc afirmar és que tots els comentaris eren negatius, en especial els que feia la mare, que sempre va mantenir molt elevat el seu sentiment republicà, però no suportava els anarquistes.
En els seus comentaris, de manera indefectible sempre en destacaven la violència i l'escassa empatia dels anarquistes, que ella havia conegut prou bé perquè d'alguna manera s'havien fet els "amos" del barri a Barcelona. I sóc conscient que he escrit barri en singular, perquè era així com se'n referia sempre ella. El meu pare, que d'aquests temes no volia opinar, només havia dit algun cop que ell en va patir els efectes de l'anarquisme perquè el varen obligar a afiliar-se, cosa que ell detestava, però que la por el va impulsar a fer-ho. Havia de triar entre la CNT i la UGT i va triar aquest últim perquè, deien, eren més moderats.
En fi, són només records una mica esvaïts i segur força esbiaixats, pels anys i la distància. 

D'entrada, l'autor, segur que fonamentadament, ens parla de la repressió que van patir en temps del govern republicà:
D’ençà de l’entrada de ministres de la CEDA al Govern de la República i de la fracassada revolució d’octubre del 1934, la repressió contra els anarquistes no havia fet sinó intensificar-se.
(...)
El Govern de la CEDA ha empresonat milers de militants de la CNT els darrers mesos. Sovint, sense càrrecs clars ni proves dignes de tal nom.

En aquest punt coincidirien amb els records de casa meva:
Els profetes de l’idealisme sanguinari s’estan apoderant de la CNT. Torna a guanyar terreny la idea de l’acció directa. (...) Els darrers mesos -va prosseguir el Philippe- ha aterrat a Catalunya un paio força carismàtic. (...) Darrerament se’l coneix simplement com a K...
(...)
En poc temps, K ha esdevingut el delinqüent més buscat per la policia de Barcelona. (...) Ha reclutat el Robert.

En tornarem a parlar d'aquest personatge, perquè tot fa indicar que ha engalipat en Robert, el jove al fill del narrador, un anarquista dels de bona fe, per cometre un gran atemptat.

Tots els relats coincideixen que en el sí dels moviments llibertaris s'hi podien trobar els que es movien per pur idealisme, mentre que al seu costat s'hi trobaven pistolers sense cap altra aspiració que aprofitar-se de la situació amb robatoris i assaborir el dubtós poder que els proporcionava anar fortament armats:
La CNT i la FAI estaven farcides d’infiltrats, espies o simplement de militants de bona fe que, en un moment de desfici, sense feina i amb la dona i quatre criatures xisclant en una barraca de vuit metres quadrats a Fabra i Puig, venien tal o qual informació per cent o dues-centes pessetes.
(...)
Històricament, els anarquistes d’arreu del món havien emprat dues menes d’armes: o bombes o pistoles. Amb una característica comuna: havien de ser utilitzades de prop per l’activista. Si es tractava de fer mal a molta gent alhora, bombes, com la llançada a la platea del Gran Teatre del Liceu el 1893 (...) Quan es tractava d’un magnicidi, l’arma més freqüent era la pistola. (...) El principi bàsic era simple. Es feien servir armes per matar de prop, gairebé per mirar als ulls de la víctima: per demostrar que no hi ha rastre de por, de recança ni penediment.  

I tornem a retrobar l'enrevessada història amb què hem començat: Un Robert gairebé irreconeixible atrapat sota l'ombra malèfica d'en K.:
El Robert havia estat un noiet d’aparença corrent i ensopida. 
(...)
El jove que tenia al davant s’havia transformat.
(...)
Commogut fins al moll de l’os, el Robert cridava com un fanàtic alhora que plorava com un infant. 
(...)
-Què t’ha semblat K?
-Un típic exemplar de l’Espanya fanàtica, onanista, analfabeta i messiànica.



Sant Privat d'en Bas
Febrer, 2024

 



Un tret a l’aire
Francesc Puigpelat
132 pàgines

divendres, 8 de març del 2024

In nomine Dei

Montserrat
Juny del 2015


El text que avui m'ocupa es tracta d'una obra de teatre, escrit per en José Saramago el 1993, originalment en portuguès. El contingut ens narra la història de la rebel·lió anabaptista de Münster de 1534. 
Resumir l'obra és un tant complicat, així, el que he fet, en aquest cas, és un recull dels fragments que m'han semblat més significatius que puguin contribuir a fer-nos una idea del contingut total.
No n'estic massa segura d'haver-me'n sortit.

Diu l'autor:
Los acontecimientos descritos en esta pieza representan, tan sólo, un trágico capítulo de la larga y, por lo visto, irremediable historia de la intolerancia humana. Que lo lean así y lo entiendan, creyentes y no creyentes, y se harán, tal vez, un favor a sí mismos. Los animales, claro está, no lo precisan. 

Ens remuntem als anys 1532 fins el 1535. A Münster, Alemanya:
Knipperdollinck:
Su Dios perdona, ¿cómo es posible que no perdone la iglesia?
Coro de eclesiásticos:
En nombre de Dios, la Iglesia perdonaría, pero, si el ofendido es el propio Dios, entonces, en el tiempo del pecado cometido, el castigo de la Iglesia será inevitable.

Interessant:
Rothmann:
Defendemos que los servicios religiosos, todos ellos, incluyendo el bautismo de los niños, no deben ser celebrados en latín, sino en la lengua del pueblo. 
(…)
Cuando estemos delante de Dios, hasta mi silencio sonará más alto que todos vuestros latines. 

Arribats a aquest punt del primer acte, podem comprovar les diferències i les reticències interessades de cada "bàndol" i, especialment la frase final del relator que sempre conclou els parlaments comentant que "Alcen les espases":
Coro de Anabaptistas: Ven, pues, obispo Waldeck, obispo de los católicos, apresúrate a llegar al punto donde te espera horrenda muerte. (Alzan las espadas)
(...)
Coro de Católicos: Ven, pues, obispo Waldeck, ven, u da, a quien oprimidos nos tiene, merecida y horrenda muerte. (Alzan las espadas)
(...)
Coro de Luteranos: Ven, pues, obispo Waldeck, y da, si Dios lo quiere, a quien la merezca horrenda muerte. (Alzan las espadas)
(...)
Coro General: Ven, obispo Waldeck, ven.
Armas, armas, armas, horrenda muerte.
(Siendo idénticas las palabras, debe resultar clara la expresión con que son pronunciadas: odio de los anabaptistas, esperanza de los católicos, ambigüedad de los luteranos)

Ens endinsem en el segon acte on es resoldrà el conflicte, sempre utilitzant els supòsits que actuen amb violència, però adduint que ho fan en nom de Déu, el què, al  meu parer vol indicar que el que fan és correcte i inspirat pel mateix Déu: 
Matthys:
Esto es lo que Dios quiere: Que muertos sean, inmediatamente, cuantos en Münster se nieguen a abrazar la fe del bautismo.
(...)
Jan Dusentschuer:
Pero no hemos barrido el rastro envenenado que tras ellos quedó, sus libros, sus imágenes, sus figuras.
Matthys:
Hermanos, ejecutemos la orden de Dios, aticemos el fuego donde arden nuestras deudas y quememos esos libros infames que hacían de nosotros, sin que lo supiéramos, siervos y deudores del Diablo.
(…)
Usad el fuego, usad el hacha, usad el martillo; que no quede una sola palabra mentirosa, un solo fingimiento de piedra, un solo engaño pintado.
En la casa de Dios sólo puede haber lugar para Dios.

I així es desencadena el deliri de violència i crueltat:
(Furor, delirio, iconoclastia. La plaza se transforma en un espacio de locura).
(...)
El Señor exalta a quien quiere, para los fines que quiere y durante el tiempo que quiere.
(...)
Nosotros somos, al mismo tiempo, la cosecha de El Señor y la hoz con que Él nos siega. 

I acaba amb, un cop més, una auto disculpa esgrimint com de costum, el nom de Déu. Tot molt convenient pels seus interessos:
Jan Van Leiden:
Dios no hace nada sin una razón, y si, desde el comienzo del mundo, quiso que las mujeres fuesen en mayor número que los hombres.
(...)
Hans Van Der Langenstraten:
Dios es católico, y no lo sabíamos.
(...)
Heinrich Gresbeck:
Quizá Dios no sea católico, quizá no sea protestante, quizá no sea sino el nombre que tiene. 

 Si voleu més informació, no dubteu de seguir l'enllaç: La revolta de Münster

 

In Nomine Dei
José Saramago
Traducción: Basilio Losada
193 páginas

dijous, 7 de març del 2024

El darrer dia

Amb un títol un tant misteriós, que sembla al·ludir a una mort imminent m'ha atrapat aquesta història.
Però més enllà del títol, que aviat es desvetlla que anava molt errada, el relat, senzill i emotiu, és dels que aviat capta tota l'atenció.  


Vall de Pineta
Setembre 2021


Contràriament al que havia pensat, us presento la història d'en Núvol. Ni més ni menys que un gat.

Abans que res, ens situem en l'entorn: Tirós, un poble petit i agradable, amb un entorn que enamora. Una parella que cerca un lloc on passar els estius, la casa, una mica atrotinada, pertany al Bisbat, però, en principi, han arribat a un acord perquè els llogaters se'n facin càrrec del cost de les reformes:
Ens havíem fixat en Tirós l’estiu anterior perquè els paratges de l’entorn enlluernaven.
(...)
Era emocionant veure que tot avançava a poc a poc i com naixia una vida nova entre aquelles quatre parets.
(...)
Com que Tirós era un poble petit, d’uns cent cinquanta habitants, no ens va costar gaire de conèixer els veïns. 

I ja els trobem passat el temps, amb la vivenda acabada i feliçment instal·lats. Però no estan sols, els acompanya en Núvol, un gat que un veí els ofereix:
«Que potser voleu un gat? En tinc una bona colla de preciosos i no sé què fer-ne. Si no els vol ningú els hauré de matar».

La parella, amarats de la tranquil·litat, gaudeixen del silenci:
Es viu molt intensament en el silenci, sense dir res, sense esperar res, constatant que en les ombres d’aquell petit clos verd que aleshores compartíem el Núvol i jo, el temps passava a poc a poc, inaturable, indiferent.
(...)
Caminar era l’única cosa que tenia sentit. Caminar, caminar, caminar... (...) La vida era això, desconcert, unió misteri, repeticions incessants, monotonia, calma, neguit, por...

La vida segueix el seu curs: la feina, l'anar i venir del poble a la ciutat. Res de massa estressant:
Al poble no hi va haver cap problema greu, i, durant un període estranyament llarg, era com si el temps s’hagués aturat i, finalment, la vida fos un esdevenir lògic de petits fets quotidians, sense cap déu malèvol que hi interferís.

Fins que aquesta aparent calma, es veu truncada per l'ensurt causat per un problema de salut d'ell i per discrepàncies amb el Bisbat:
No era en absoluta la meva mort el que m’angoixava, sinó la mort dels éssers estimats, d’algú més jove que jo... Era l’absurd del desordre intolerable el que em dificultava de respirar.
(...)
També em vaig sentir ofès i estafat, entre altres raons perquè el bisbat tenia còpia de tota la documentació, amb els pressupostos, les despeses fetes, la correspondència, les factures...
(...)
I aquest va ser l’inici del final amb el bisbat, que de mica en mica va anar empitjorant (...) Segons vam saber, es dedicava a extorquir els llogaters aplicant-los criteris comercials.(...) Tot ho manegava una mena de gerent.

Però encara no hem parlat del Núvol. El que havia estat un gatet gairebé insignificant, s'ha anat convertint amb el pas del temps en un més de la família; i ara estava malalt, greument malalt. I per primer cop es planteja el tema de l'eutanàsia, aparentment tant senzill quan es tracta d'una animal i amb tants problemes, recels i inconvenients quan es tracta de persones:
A l’entrada d’aquell estiu i a causa de la feina, encara no havíem anat a Tirós.
(...)
Era la primera vegada que “nosaltres” vivíem la por de perdre una vida jove, una vida que estava a les nostres mans, era la primera vegada que teníem la capacitat legal de matar, i tant era si aquella mort es deia eutanàsia o sacrifici per evitar-li al Núvol uns patiments inútils. Era matar.
(...)
Aquell hivern vam fer tot el possible per no deixar-lo sol.

Certament es pot arribar a estimar un animal talment com si es tractés d'una persona? Doncs sí:
Abans del Núvol era evident que jo havia estimat algunes persones, que les havia estimat, desitjat i abraçat, (...) però eren persones, i en canvi el Núvol...
(...)
El Núvol era al bell mig de la nostra vida; sabíem que amb el temps allò canviaria (...) però estàvem igualment convençuts que no el podríem oblidar mai.
(...)
I passaven els anys; el Núvol era una emoció, una vivència, una part de nosaltres mateixos, una barreja de tristesa i felicitat. 

I acabo. Definitivament ha arribat el darrer dia: La parella han de deixar la casa que tant esforços els va costar.
Però això, tot i ser dolorós, no ho és tant com haver-se d'acomiadar del seu petit company. 
Adeu també al Núvol:
Havíem estat gairebé vint-i-cinc anys a Tirós, dels quals més de deu vam tenir el Núvol amb nosaltres. 



El darrer dia
Jordi Coca
197 pàgines

dilluns, 4 de març del 2024

El Peó

Només peons?

Mai un peó és només un peó. Confinat en un tauler i amb els moviments limitats a la seva gregària condició, integra un bàndol, serveix un rei, obeeix una mà.

Diu l'autor:
Aquest llibre va néixer amb la premissa que ni una sola paraula atribuïda als protagonistes ni el més mínim detall de les històries narrades fossin producte de la imaginació de l’autor o d’una recerca novel·lesca. Igual com passa amb els escacs, la crònica no admet trampes ni dreceres. El contrari és el seu escac i mat. 

Un relat que ens parla d'uns fets reals succeïts fa molt anys, en temps de postguerra,. És la història de "Arturito Pomar" que, a més de ser utilitzat com a un element propagandístic del règim, va arribar a jugar contra Fischer:
És 10 de febrer de 1962 i ha començat la novena ronda del Torneig Internacional d’Estocolm, amb vint-i-tres escaquistes refugiats de l’hivern suec en aquesta càlida sala del restaurant Tre Kronor. La de Fischer contra Pomar sembla una partida més.
(...)
Arturito Pomar és l’ídol que ha conquerit la simpatia general. Són molts (jugadors d’escacs i profans) els que senten la curiositat o el desig de saber sobre el nen prodigi alguna cosa més del que rumoreja la vox populi. 

Però en el relat, de manera força hàbil, en Cerdà introdueix la figura d'en Julián Grimau, molt més que un peó:
Em dic Julián Grimau Garcia, soc membre del Partit Comunista i estic a Espanya complint una missió del meu partit.
(...)
El judici s’acaba. Al vespre, el consell de guerra condemna a mort Julián Grimau per un delicte de rebel·lió militar continuat que va començar el 18 de juliol de 1936 ii va acabar el 7 de novembre de 1962 amb la seva detenció a l’autobús.
(...)
A terra, amb els ulls sense embenar per voluntat pròpia, reposa el peó: l’avantguarda que no es pot aturar mai, l’avantguarda que es crema o desapareix. L’últim mort de la Guerra Civil vesteix un jersei teixit a mà i calça unes sabatilles calentes. 

I heus aquí una definició del concepte "peó". A mi m'ha encantat:
Un peó. Només un peó. Amb la mirada del teu rei al clatell. Amb el desdeny soterrat de l’aristocràcia del teu bàndol. Amb la insignificança d’una cosa de no res, d’una bagatel·la, inscrita a la genètica. (...) No vas néixer amb voluntat de peó. Però ets un peó. Sacrifici és la divisa que se t’imposa, el blasó que ningú es molestarà a treballar per massa efímer. 

Ens retrobem de nou amb En Pomar, del que s'espera que sigui un nen prodigi: Ha crescut mentre el focus es torna a centrar en ell. S'enfrontarà ni més ni menys que amb el campió mundial, en Bobby Fisher. Un campió, o potser, un altre peó:
És estiu. Tot ha canviat molt de pressa des que el No-Do el va mostrar passejant amb bicicleta i jugant contra mestres.
(...)
El nen prodigi s’enfronta amb el campió mundial. 
Té tretze anys i en Bobby ja és immortal.
(...)
Tot i que encara és un adolescent, Fischer s’ha convertit en el peó americà sobre el camp de batalla blanc-i-negre que els soviètics dominen amb mà de ferro en la guerra freda. 
(...)
Fischer mira a Pomar. Des de fora es veuen tan oposats com el blanc i el negre. Des de dins no són res més que dos cervells en combustió. La lluita avança. 

I van apareixent diferents peons:
I quan el capellà alça l’hòstia a cel, ell, Román Alonso Urdiales, falangista pur, vint-i-dos anys, amb la carrera de magisteri tot just acabada i vuit mesos de  mili, deixa anar la bomba que portava al pit en forma de crit: Franco, ets un traïdor! (...) un falangista jutjat per extremista a l’Espanya franquista-, en Román ja està assegut als jutjats militars del carrer del Reloj. Al davant, un consell de guerra.

És veterà de Corea.
(...)
Aixeca les mans enlaire i avança cap a la pistola que l’està encanonant mentre demana que cessi el foc, sempre amb les mans enlaire. La bala que dispara l’agent a sang freda -vaig tirar a matar, dirà al Gran Jurat que l’absoldrà- travessa el cor d’en Ronald.
 
El cens de pous miners que es van contagiar de la vaga, (...) supera de llarg el centenar.
(...)
Però ja no és només la mineria. (...) La vaga deixa sumides en l’aturada gairebé totes les conques mineres d’Espanya, la industria biscaïna i guipuscoana i una multitud d’empreses de vint-i-cinc províncies més. 

Per tal de no allargar-me massa, he fet una tria dels diferents exemples.  
Potser caldrà esperar a un futur perquè puguem pensar que el seu sacrifici tingui algun sentit:
La força d’un peó: el seu sacrifici comunal per afeblir l’estructura adversària. Estructures, sistemes, engranatges. (...) tanta por, la por que torna i que no abandona mai el més feble i petit del tauler.
(...)
El moviment és la base dels escacs, de la vida. 
(...)
Recular: el somni impossible de tot peó, el privilegi de la classe noble. 

En quant als nostres protagonistes principals:
Pot desaparèixer una persona? Pot aconseguir que no en quedi ni rastre a cap dels registres públics de San Francisco i Los Angeles mentre hi viu? (...) Doncs així és com viu Bobby Fischer després d’haver complert el somni de Reykjavík.
(...)
En Bobby viu a la part sòrdida de Los Angeles la major part del temps, passa vint anys amagat, rebutja ofertes econòmiques, és gairebé un vagabund i intenta esfumar-se en l’anonimat per protegir-se de les amenaces que percep. 

La vida de l’Artur ha canviat. Des que va tornar d’Estocolm, la partida més crucial ja no es juga al tauler, sinó a dins del seu cervell. Se li ha manifestat una malaltia mental que lluita per dominar-lo. Que l’assetja sense descans, en permanent posició d’escac. 

Però els peons, si no aconsegueixen coronar-se acaben esclafats, resten oblidats en un racó de la taula, dins d'una capseta.
Tot haurà estat en va?:
És 13 d juliol de 2004 i a l’aeroport Toquiota de Narita se senten els crits d’en Bobby. (...) Les autoritats nipones l’han detingut.

I de l'Artur Pomar que se n'ha fet?:
L’Artur ha tornat a Correus, Departament de Gir Postal. S’hi passa les tardes, des de les dues fins a les nou. 
(...)
De l’Arturito ja no es recorda ningú. Senzillament, ha desaparegut del paisatge sentimental.
(...)
L’Arturito no va voler mai estudiar els escacs; els volia jugar, intuir-los, viure’ls. 

No podem oblidar que:
De vegades no esculls ni el bàndol ni t’hi quedes o te’n vas; és el bàndol qui tria i decideix si convé, o no, o quan, desprendre’s de la peça.
(...)
Rei, dama, torre, cavall i alfil. Tots poden desfer els seus moviments. (...) l’únic avanç irreversible és el del peó. Condemnat a moure’s sempre endavant, és l’únic incapaç de tornar enrere. 

Em permeto recomanar una interessant entrevista amb l'autor al programa Més _324. Només us cal seguir l'enllaç.

 

El Peó
Paco Cerdà
Traducció d’Imma Falcó
277 pàgines