dijous, 28 de març del 2013

Temps per tot

Setmana Santa o millor, vacances de primavera, pausades, amb temps...
  • per passejar i gaudir de paisatges encisadors.



  • per llegir


  •   per escoltar, per conversar, per restar en silenci, per compartir...



  • Temps també...
  • de petites o grans i sorprenents descobertes
  • http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Patrimoni%20Mundial/Art%20Rupestre/Imatges/arxius/33pint.jpg
    Abric d'Ermites de la serra de la Pietat I - IX
    (Ulldecona, el Montsià)
    Gencat.cat

    •  de reflexionar, de deixar volar el pensament sense cap objectiu determinat

    • de sorprendre'ns amb la pervivència i seguiment popular de tradicions que, almenys jo, considero totalment obsoletes.




    • de sentir el dolor i la impotència davant la mostra de les barbaritats de la guerra





      Poble vell de Corbera d'Ebre
    • de meravellar-nos contemplant la natura, el riu, el mar...




    • de tenir a tocar algun animaló confiat com pocs 

    De tot hi ha temps, no massa lluny de casa, sense massa complicacions, només senzillament deixant fluir els moments, deixant-nos endur per cada situació, mirant i veient al nostre entorn.

    dilluns, 18 de març del 2013

    Horòscops, endevinadors i d'altres galindànies

    Només cal agafar el comandament del televisor i anar cercant canals, la majoria d'aquells que no acostumem a mirar, i ens adonarem de la quantitat de programes de "bruixes" o "bruixots" que s'emeten. Amb una mica de temps i ganes, es pot romandre una estona; la diversió està assegurada, sempre, és clar que no ens ho prenguem massa seriosament.

    El primer que em ve al cap és què hi cerca la gent que hi truca i també on està el benefici de les cadenes, i si bé no costa gaire saber que el negoci té que estar en les trucades telefòniques,  pel què fa a les respostes que he vist, que certament no són gaires, les he trobades vagues i fins i tot absurdes, però val a dir que em sorprèn que alguna de les persones que feien la consulta, també una mica vague, semblaven molt emocionades i me les puc imaginar prenent nota del què els auguraven o aconsellaven. Un dia, que havia gravat un programa que m'interessava i que feien massa tard, vaig ensopegar amb un d'aquests endevinadors, que amb posat pretensiós i molt tibat donava un número que en teoria havia de portar la sort a la persona que trucava. Em va cridar l'atenció l'afectació amb què parlava i es movia, com si de debò es cregués que tenia algun tipus de poder, per no parlar de la presentadora que semblava totalment fascinada i entregada als poders i la (suposada) seducció del bruixot. No van donar cap opció a una resposta i van acomiadar la consultant amb una fórmula estudiada, mentre la presentadora es desfeia en elogis respecte el poder i la saviesa de "l'oficiant". Tot plegat, patètic.

    Vaig néixer en temps de post-guerra, en un barri humil de Barcelona i llavors era freqüent la visita a aquests tipus d'endevinadors i llançadors de cartes entenc que per una qüestió de desesperació: eren temps difícils i convulsos i tothom cercava l'esperança allà on podia. D'aquests temes es parlaven mig d'amagat perquè l'església no les veia amb bon ulls i en aquells moments tenia un cert perill enfrontar-se'ls. La mare també en parlava perquè ella havia perdut tota la família en la guerra i en tenia dubtes d'un germà que el van donar per desaparegut i volia anar a consultar-ho.Em sembla que no ho va fer pas, en part perquè l'economia familiar era força precària i d'altra perquè tenia un cert temor a ficar-se en "aquestes coses". El cert és que el germà mai no va aparèixer ni tampoc no es va poder esbrinar res ni llavors ni ara.

    En la mateixa línia, però més econòmic trobem els horòscops. No hi ha diari ni revista que no l'inclogui i si en un mateix dia en consultem més d'un ens adonarem que a més de fer comentaris molt generals, sovint són contradictoris, però hi ha qui se'ls creu i pot arribar a condicionar alguna decisió o predisposar-se a qualsevol fotesa en funció del què li pronostiquen pel seu signe.

    En resum, vull creure que hi ha persones serioses que poden desenvolupar algun tipus de percepció, però d'això a elaborar horòscops diaris o dedicar-se a "tirar les cartes" en qualsevol cantonada, penso que hi ha tot un mon i que és sorprenent que tanta gent es deixi entabanar.

    dimarts, 12 de març del 2013

    Què fem per ser feliços? (2)

    Com ja queda dit en l'escrit anterior Bertrand Rusell planteja en el seu llibre "La conquista de la felicidad" (1930) diferents idees en torn a la felicitat i el per què podem sentir-nos o no feliços.



    Ens irritem massa:

    La fatiga y la tensión nerviosa como motivos de desgracia se fundan en la incapacidad de interesarse por lo que no tenga importancia pràctica en la vida.
    (...)
    A medida que el hombre se fatiga desaparece lo que le interesaba exteriormente y pierde el reposo que ello le proporcionaba y se cansa todavía más. (...) El tomar decisiones y el ejercicio de la voluntad son muy fatigosos, especialmente cuando se tiene prisa y no existe ala ayuda de lo subconsciente.
    (...)
    El enfado, la irritación y el enojo son emociones que a nada conducen. Los que se entregan a ellas pueden decir que son incapaces de dominarlas.
    (...)
    El que consiga libertarse de esta tiranía, notarà que la vida es mucho más agradable que lo era cuando estaba en constante irritación.



                            

    Potser sí que la fatiga i l'estres de la vida actual ens pot dur a la irritació, però segurament això no és pas excusa, és fàcil que hagi persones que ens enneguiten, que potser s'apropen massa quan seiem en un banc, que se'ns passin al davant quan fem cua per pagar a qualsevol botiga, que s'amunteguin a les entrades del transport públic sense deixar passar a l'interior on hem vist que hi ha seients lliures, o fins i tot aquelles persones que es posen a mirar "distretament" per la finestra per no deixar seure una persona gran i fins i tot podem afegir un relativament nou fenomen, que és posar-se a parlar pel telèfon mòbil fent involuntaris partícips de les converses a tot un vagó del tren, un autobús sencer o els soferts clients d'un bar o un restaurant.
     Podem estar d'acord que aquestes són coses que ens poden molestar en algun moment, però d'això a irritar-nos!
    Només que ens aturem una mica a pensar-hi resoldrem que no paga la pena passar-se la vida en constant irritació.



    A tall de conclusió:

    Se necesita una cierta resignación para afrontar la verdad acerca de nosotros mismos, y aunque ello sea doloroso al principio, nos protege, en definitiva –con la única protección posible-, contra los disgustos y las desilusiones a que está sujeto el que se enganya a sí mismo.
    (...)
    Hay cosas indispensables para la mayor parte de los hombres; pero son cosas sencillas: la casa, la comida, la salud, el amor, el éxito en su trabajo y el respeto de los suyos.  

    És ben cert que quan ens posem a fer introspecció, a vegades descobrim quelcom de nosaltres mateixos que ens desagrada i que teníem ben amagat en el nostre subconscient o que, fins i tot desconeixíem, però també poden haver sorpreses i potser acabem estimant-nos una mica més malgrat ser-ne conscients dels nostres molts defectes i limitacions, o potser justament perquè ens fem conscients, que tampoc no està tant malament.
    En definitiva, potser no fem prou per ser feliços i només cal que ens ho proposem. És clar que la felicitat segur que no és el mateix per tothom i n'hi ha que només es consideren feliços si tenen més del que sigui i d'altres trobem que la felicitat està en les petites coses que sovint no sabem apreciar fins que rebem algun sotrac que ens fa aturar-nos i tornar a començar.

    Ara no recordo qui ho deia, però tant se val, em sembla un bon final: "Háganme el favor de ser felices"

    dilluns, 11 de març del 2013

    Què fem per ser feliços? (1)


    Bertrand Rusell planteja en el seu llibre "La conquista de la felicidad" (1930) diferents idees en torn a la felicitat i el per què podem sentir-nos o no feliços.
    He tractat d'agrupar alguns conceptes que per diverses raons m'han fet reflexionar, en dos missatges en funció del què per mi representen.




    L’inconscient, la por

    La mayor parte de lo inconsciente está formada de lo que fueron en otro tiempo pensamientos conscientes emotivos hoy ocultos.
    (...)
    Cuando algún infortunio nos amenaza, pensamos seria y deliberadamente en lo peor que podía ocurrir. Después de haber afrontado esta posibilidad podemos encontrar razones suficientes para convencernos de que en definitiva no hubiera sido una catástrofe tan terrible. Las razones existen siempre, y, en último término, nada de lo que nos ocurra tiene importancia cósmica.
    (...)
    La preocupación es una forma del miedo, y todas las formas del miedo producen fatiga.
    (...)
    Ahora bien, el miedo, en sus manifestaciones más dañinaas, surge cuando hay algún peligro que no podemos afrontar. Hay momentos extraños en que se apoderan de nuestro cerebro pensamientos horribles que varían con las personas, pero casi siempre hay algúnn miedo oculto.
    (...)
    Pero todas las variantes del miedo se empeoran no afrontándolas. El esfuerzo de desviar el pensamiento es un tributo al horrible espectro cuya mirada queremos evitar; el mejor procedimiento para combatir el miedo es pensar en él tranquila y razonablemente, pero con gran concentración hasta familiarizarnos con él.


    És inevitable sentir-nos preocupats per diferents raons al llarg de la nostra vida, però no podem deixar-nos endur pel pessimisme i molt menys creure'ns que qualsevol cosa que ens passa té una gran transcendència. Preocupar-nos constantment resulta del tot nociu per la nostra salut física i psíquica ja que sense adonar-nos anem interioritzant pors sovint irracionals per coses que si ens aturem un moment a analitzar-les resulten del tot banals.
    Tenir por constantment és una sensació que ens incapacita per viure plenament, és viure en constant estat d'angoixa que, sense adonar-nos fan que les persones que ens són properes rebin missatges negatius i angoixants.
    Encara que pugui generar estranyesa, es pot arribar a tenir por de tenir por i és aleshores que la ment i el cos reaccionen tractant de combatre aquesta sensació, amb la qual cosa només s'aconsegueix que la por s'aguditzi perquè es pot arribar a pensar que no en serem capaços de vèncer-la, ja que en l'agitació que això provoca es creu que el perill és inabastable i que de manera inexorable acabarà succeint allò que tant temem. És per això que el que cal aprendre és a enfrontar-nos a les nostres pors irracionals, no combatre-les, assumir-les i anar recuperant la tranquil·litat. És un procés que necessàriament requereix una certa fortalesa i constància, però del tot necessari si ens volem deslliurar de les pors.



    El fals altruisme.

    Nuestros motivos para hacer el bien pocas veces son tan puros como suponemos. El afán de poder es insidioso, tiene muchos disfraces y suele ser con frecuencia un placer propio lo que obtenemos, al hacer lo que se nos figura el bien de los demás.
    (...)
    Cuatro máximas generaciones que serán un preventivo adecuado contra la manía persecutoria.

    1.       ten en cuenta que tus razones no son siempre tan altruistas como te parecen.
    2.       no sobreestimes tus propios méritos.
    3.       no creas que los demás van a interesarse por tu persona tanto como tú mismo.
    4.       no supongas que hay mucha gente que se preocupa de ti lo bastante para tener especial interés en perseguirte.
    (...)
    Lo que contribuye a la felicidad es observar a la gente y encontrar placer en sus rasgos individuales, procurar ayudar en sus intereses a las personas con quien nos ponemos en contacto, sin el deseo de influir en ellas ni de asegurarnos su entusiasta admiración.
    (...)
    El mejor afecto es equivalente a la sensación de quien navega con seguridad en su navío, y el afecto de menor categoría es el equivalente al náufrago que nada hacia la costa. El mejor de los afectos sólo es posible cuando el hombre se siente seguro o por lo menos indiferente a los peligros que le cercan; el otro es producido por la sensación de inseguridad.
    (...)
    Los obstáculos psicológicos y sociales para el brote del afecto recíproco son un grave mal que ha atormentado y atormenta al mundo todavía.


    Penso que tothom coneix o ha conegut persones amb aquest perfil de "salvadores" i que, a més, fan manifestació més o menys pública de la bondat dels seus actes. Tinc un record un tant llunyà, per sort, d'aquelles senyores burgeses que es dedicàven a fer obres de caritat o postulaven, això sí, totes ben mudades, el dia de la Creu Roja i als que no disposàvem de gairebé res semblaven mirar-nos amb no massa bona cara.
    De la mateixa manera repartien llet en pols i formatge als necessitats, però ho acompanyaven amb un posat condescendent quan no amb consells, no acostumaven a mostrar cap tipus d'afecte ni empatia. Per cert, val a dir que tant la llet com el formatge els hi facilitaven la flota americana que es passejava amb posat de conqueridors per alguns carrers de la Barcelona de post guerra, però això és una altra història que algun dia potser em decideixi a explicar.