dilluns, 30 de setembre del 2013

Sense nostàlgia. 5 - Temps d'esbarjo

En els temps dels quals parlo no eren gaire les ocasions per l'esbarjo ni tampoc gaires els mitjans per fer-ho. Això tampoc no vol dir que ens avorríssim, entre d'altres coses perquè hi havia molta feina a fer i pocs mitjans i recursos, però això sí molta imaginació.

Els petits, i no tan petits, jugàvem amb coses tant senzilles com una nina de drap i cartró o una pilota feta de draps i lligada amb cordills o algun tricicle. Ja m'imagino la cara d'alguns dels qui ho estiguin llegint: No estic parlant pas de la prehistòria, sinó de fa uns cinquanta o seixanta anys. En època de post guerra les coses eren més complicades del que puguin semblar, les joguines tecnològiques trigarien encara molts anys a arribar, eren poques les cases que disposaven de telèfon, tampoc no hi havia tele i quan va arribar eren comptades les cases que se la podien permetre.
El que no recordo és que mai digués ni escoltés dir a ningú això de"estic avorrit" que amb els anys sí que ho he escoltat més d'un cop a algun nano. Jo no m'avorria mai.

 
Una peça fonamental de la vida diària era la ràdio, tenir-la "posada" no destorbava per seguir amb les feines quotidianes i feia companyia. Durant el dia bàsicament sonava música "folklòrica" als "discos solicitados" i algun recitador, a més de les ave-maries diàries del "Àngelus" a les dotze i després els contes de "Tambor". A les 14.30 "el Parte" de migdia i més tard, cap a les set "El Consultorio de Doña Elena Francis" que era la pera amb els consells que donava a les noies que tenien algun problema amb els "novios". 
Alguns  vespres la cosa millorava i després del "Parte" que feien a les 10 podíem escoltar el radio-teatre que era de molta qualitat i que seguíem amb atenció tota la família o els dissabtes amb Taxi Key que eren uns episodis policíacs on donaven pistes per descobrir l'assassí que sempre acabava enxampant el detectiu que donava nom a la sèrie. Això si al pare no li donava per sintonitzar "La Pirenaica" una emissora clandestina que donava notícies contràries al règim, aleshores, el pare s'enervava amb el què escoltava i començava una mena de diàleg amb l'aparell. A mi l'escena em semblava còmica perquè veure el pare ben enganxat davant l'altaveu perquè no es pogués sentir res des de fora i renegant tenia una certa gràcia.
I al novembre, per tots sants, "El Tenorio" no fallava: jo ho escoltava i passava por amb allò de que "los muertos se filtren por las paredes", però no m'ho perdia mai.
Els diumenges per la tarda retransmetien els partits de futbol i quan radiaven el Barça, la ràdio era aleshores propietat del pare i el germà.  

No va ser fins molts anys més tard que a casa no va entrar un tocadiscs, bé, era una ràdio que la part superior s'obria i contenia un plat per discos. Aleshores quan em van deixar comprar-ne algun disc, vaig decidir-me pels Beatles, amb gran disgust del meu pare que els trobava un "pollosos" i pel Dúo Dinàmico, per aquella cançó de "15 años tiene mi amor" amb què em sentia identificada.
Poc a poc es van anar organitzant "guateques" a casa d'un o altre del barri i sempre acompanyada per la mirada atenta de la mare, però això ja és una altra història.

Amb les pilotes de fabricació casolana jugàvem al terrat de casa. Dibuixàvem les rajoles del terra amb unes creus fetes amb guix per donar-nos la idea que hi havia gespa i algun cop també una porteria a la paret i sobretot els nois, quan no anaven a jugar al carrer, passaven l'estona xutant fins que la pilota acabava penjada en algun altre terrat o es perdia als patis del darrere i s'acabava el joc.
Amb el camp de "gespa"
o la imaginació al poder
En aquest mateix terrat el meu germà i jo també fèiem una mena de cursa amb un tricicle tronat que teníem i que situàvem a la part alta i amb una empenta i els peus sobre el manillar, anàvem a parar fins a la paret del fons, més d'un cop amb conseqüències una mica llastimoses pels colzes i els genolls.

Un cop a l'any, a l'estiu, s'organitzava una festa al carrer. Als infants només ens quedava que mirar els grans com ballaven i cantar les cançons que coneixíem, però poca cosa més.

I quedava el cinema: dues pel·lícules i el No-Do, a més la primera peli sempre era una de les que aleshores anomenàvem 'españoladas" que no interessaven gairebé a ningú, però que quan he tingut ocasió de tornar-les a veure he pogut copsar que moltes d'elles tenien un missatge subliminar, que era la única manera de passar la censura aleshores, i deixaven la que deien "la bona" pel final quan jo ja estava ben tipa d'estar-me quieta a la butaca, però el cas era passar la tarda entretinguda.

El cine del barri era el Padró

Fotografia manllevada de proyectodesvelos.blogsport.com

Anys després va passar a ser la Filmoteca i ara és una oficina d'informació.
2013 Antic cine Padró

Però el meu entreteniment principal era llegir. A casa llegia les novel·les, que eren del meu germà, de'n Zane Grey, que eren molt avorrides amb llargues descripcions, i de l'FBI. No les entenia gaire bé, però el cas era llegir.

Al Carrer Egipciaques hi havia la Biblioteca Infantil Sant Pau i Santa Creu i sempre que tenia alguna estona m'hi adreçava. No hi havia servei de préstec ni tampoc cap orientació de lectura, els volums estaven disposats en les prestatgeries de la sala que vigilava una senyora no massa jove, o això em semblava a mi aleshores, que al entrar ens feia mostrar-li les mans i si no li semblaven prou netes ens les feia rentar abans d'agafar cap llibre.

2013. Biblioteca

Com ja he dit, no hi havia cap orientació, bàsicament predominaven les vides de Sants i altres lectures "edificants", però també hi havia contes, així que em vaig dedicar a agafar el primer llibre de la primera prestatgeria i així, anar-los llegint tots. Com que quan no ens donava temps per llegir-los sencers, ens permetien reservar-los uns dies fins que els acabàvem podia llegir amb certa tranquil·litat.
La única regla era, a més de la mencionada d'anar amb les mans netes, estar en silenci, però jo no tenia pas cap problema perquè tampoc no compartia aquesta afecció amb cap companya d'escola i solia estar-me sola, asseguda a la taula tota l'estona que el rigorós horari de casa m'ho permetia.

Més endavant, com que era una "bona nena" em van permetre sortir a llegir als jardins annexes i llavors el gaudi ja va ser complert. M'asseia en uns porxos laterals i m'hi podia passar una bona estona.

Jardins annexes
I més endavant, de tant en tant, les excuses d'omplir el càntir a la font de la Plaça de Padró, i les primeres rialles, esquitxos, empentetes i corredisses amb els nois del barri. Bons temps d'esbarjo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada