SECRETS

Grafit a Sabadell

Aquest febrer al Club de Lectura ens han proposat "El jersei" de la Blanca Busquets, una història basada fonamentalment en els records de la iaia Dolors mentre va teixint un jersei a la seva neta i va observant l'evolució de la família.

Molt original la presentació on cada un dels capítols els fa correspondre amb les diverses peces que va elaborant.

La Dolors, la iaia, ha patit una embòlia que l'ha deixat sense parla i amb molt escassa mobilitat, però tot i que algun dels membres de la família no s'adonen ella ho sent, ho observa tot, i ho analitza posant sovint un punt d'ironia:

D’un dia per l’altre, ja es va acabar tot i ja ningú més no li ha deixat fer el que volia.(...) vostè té una memòria històrica que ja m’agradaria tenir a mi, li havia dit el metge mirant enlaire. Però amb el passat immediat es farà un embolic, no s’hi desesperi, i ja li passarà, però ha de tenir paciència.
(...)
O la Dolors veu massa coses, o se les imagina, o els altres són cecs i no veuen res de res. 

En principi m'he sentit identificada amb la Dolors que també de jove tenia fal·lera pels llibres i inquietud per anar a la universitat i que per problemes familiars no ho pot realitzar fins molts anys més tard ja casada i amb fills:

En aquell moment [17 anys] hauria donat qui sap què per anar a la universitat, li havia agafat com una fal·lera amb els llibres i amb l’estudi, tot el que era literatura i filosofia, la tornava boja. 
(...)
Es veu que l’Eduard [el marit] no la necessitava per pensar, de manera que la Dolors va decidir posar-se a pensar sola, enterrar-se en els seus llibres i llegir. 

L'argument es va desenvolupant sempre al voltant dels problemes familiars, dels seus secrets, una mica massa condensats en una sola família pel meu gust. Així es parla d'infidelitats a dojo, homosexualitat, anorèxia i, fins i tot un homicidi. Tot ben amanit amb les relacions del dia a dia entre els diferents membres i de les confidències fetes a l'avia, que tot i que cada cop es va deteriorant més físicament, manté el cap força clar, mentre que la família segueix considerant que ella no sent res:

A la Dolors ja no l’afecta tenir fama de sorda. Que pensin el que vulguin, la Leonor [la filla] la fa servir de mur de les lamentacions, és evident, doncs mira que bé. Almenys s’assabenta del que li passa pel magí. 
(...)
En Jofre [el gendre] parla fluix i des de la seva habitació, però se'l sent. No, de sorda no en té res, la Dolors. 
(...)
Tothom qui es vol explicar secrets, ara sí que definitivament entra a la seva habitació i, amb l’excusa de fer-li una visita, xerra amb algú altre o amb ella, amb el mur de les lamentacions. 

De tot plegat el que més m'ha fet reflexionar és el tema dels secrets. Crec que d'alguna manera sentim una certa complaença a tenir secrets, quelcom que no compartim amb ningú, o gairebé amb ningú:  Foteses de joventut, grans secrets d'Estat, secrets de confessió, secrets inconfessables... gairebé la relació de tipus de secrets és inesgotable.

No hi veig diferències en la manera de gestionar un secret i una mentida. Els secrets, en certa mesura, són com les mentides: en part cal tenir molta memòria per no contradir-se, i d'altra, de vegades per tapar-los cal anar-los engrandint i tal com passa amb algunes mentides fins i tot podem parlar de secrets "pietosos", si bé aquesta afirmació pot semblar un tant discutible.

Potser podem creure que hi ha secrets que moriran amb nosaltres, que ens els en durem a la tomba, però el més segur és que no siguem els únics a saber-los i que, fins i tot la o les persones que creiem protegir amb el nostre ben intencionat silenci, no siguin alienes al mateix.

Mentir o no mentir. Una mica de tot, pensa la Dolors mentre esguarda en Martí [el nét] Sinceritat mentre parlant clar no es fereixi ningú. 

I ara: ssst..., silenci, no desvetllem cap secret que com deia la mare: "Les parets tenen orelles". Bé, ella ho deia en castellà, però el sentit és el mateix, i algú ens pot estar escoltant o llegint....

LA TERRA PROHIBIDA: IV La nit horitzontal

Grafit a Sabadell

Amb aquest volum es tanca la tetralogia creada per Manuel de Pedrolo. Si hi posem atenció comprovarem que tots els fils queden lligats, que s'ha tancat el cercle, o encara millor que un cercle es tanca mentre d'altres es poden albirar.

Aquesta és una història de la lluita en la clandestinitat, una lluita fosca, amagada, potser poc eficaç, però del tot necessària i convenient que té un nom: El Moviment de Ressitència Català, liderat i conduït per un vell conegut, l'Orsil, que fins ara se'ns ha mostrat com un jove escriptor d'una família acomodada, esbojarrat i una mica poca-solta, una mena de "Pimpinela Escarlata"

No cal fer-se il·lusions i, ara, el qui se les fa ja és un traïdor. Però això no vol dir que la lluita s’ha acabat. Això només és una fase. Amb la derrota en comença una altra, més dura que la guerra, però que cal menar a cap. Treballar en la clandestinitat...

I com és d'esperar, s'enllaça amb una història d'amor, o potser millor, amb dues entrellaçades, una d'elles lesbiànica, adulteri, el desig d'un fill...

L'Orsil i els companys del grup comparteixen la idea que no es poden quedar de braços creuats, que cal actuar i romandre amatents i organitzats pel moment en què les circumstàncies puguin canviar. Encara mantenen viva l'esperança que tot plegat no pot durar gaire.
Ara sabem que estaven ben equivocats.

Però les circumstàncies no sempre seran les mateixes. Un dia o altre, encara que només sigui per la natural inevitabilitat de les coses, tot això ha de canviar. I aleshores caldrà que algú orienti els afers públics, que canalitzi l’opinió, que s’apoderi dels ressorts vitals. En un mot, algú que es faci càrrec del poder. Però aquest algú no pot ser, o no pot ser únicament, el cap d’una organització clandestina que resultarà, si m’ho permeteu, un perfecte desconegut gràcies a les condicions en què lluitem... 

I l'organització que en un principi semblava molt ben lligada, gairebé ningú no coneixia ningú i les indicacions passaven d'un a l'altre en una ben construïda xarxa, comença a trontollar, es succeeixen alguns petits errors, algunes delacions.

Però tots dos sabien que l'home [El sereno] no els prenia per uns veritables atracadors; que la visió de la camioneta i del drap blanc devien haver-li fet recordar aquell seguit de llenços que contínuament florien per la ciutat.
(...)
"En el sector nou, B-34 ha estat reconegut per un antic company de treball, el qual s'ha escaigut de mirar per la finestra mentre dúiem a terme l'operació."

Ara tot es precipita, la davallada és imparable, l'Orsil s'ha d'amagar, ha de fugir, s'ha d'exiliar, ha d'abandonar tot allò pel que ha lluitat, també l'amor, aquest probable fill que tant ha desitjat... La policia l'ha descobert, li segueix la pista, l'empaita, però potser aquest no és final que seguint el costum no desvetllo.

Va enfilar-se teulada amunt quan ressonaren els primers trets. S'arrossegà cap al vessant oposat i des del capdamunt rodolà, fins al límit exterior de la teulada, on s'arrapà a la canal. 
(...)
L’angoixa se li arrapà al pit en considerar que tot d’una es veia despullat d’una de les raons capitals de la seva vida: lluitar per una pàtria catalana. 

I tanco amb una reflexió que l'autor, l'any 57, posa en boca del protagonista, en Jordi, que a més de liderar secretament el grup, s'entossudeix a seguir escrivint en català, i que enguany resulta d'una actualitat aclaparadora:

No podem defensar allò que comencem per trair. No forma la llengua part d’aquesta cultura? Si l’abandono, res no em garanteix que no acabaré per abandonar els altres valors culturals. Obriria una via d’aigües... 

LA TERRA PROHIBIDA: III Les fronteres interiors

Grafit a Sabadell

De nou Manuel de Pedrolo ens presenta una història del retorn després d'onze anys, d'un exiliat polític, l'Albert Cros, un mestre que ara s'ha de mal-guanyar la vida fent de professor de francès en una acadèmia, alhora que complementa els ingressos fent traduccions de novel·letes edulcorades i insubstancials adreçades a jovenetes. 

Ell, però encara manté intactes els seus ideals respecte Catalunya i la República.

Semblava que no s'adonessin [la dona i el sogre] que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l'havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure.
(...)

Ara, haver lluitat amb la República, haver defensat una causa justa i patriòtica era haver fet política. Pronunciar el nom de Catalunya, era encara fer política. 

Porta una vida senzilla amb la dona que gairebé ja li resulta una desconeguda i els fills, però també en aquest cas ensopega amb una complicada història amorosa amb una jove alumna que li fa trontollar la seva quotidianitat. 

Tampoc la seva situació a la llar no li és en absolut còmoda. Els seus gustos topen frontalment amb els de la seva dona, només preocupada a aparentar i a esborrar el passat del marit: "El que voldria és no sentir-ne parlar més, d’aquesta ditxosa guerra" [Comentari de la dona]. Li és negat el mínim espai confortable per tal de desenvolupar la seva tasca i endreçar els seus llibres. Ell, però, calla, observa i rumia.

El salonet! Sempre n’havia volgut tenir un, i ell encara no havia esbrinat per què, puix que de visites ben just si en rebien. Els familiars i quatre veïns haurien estat més bé al menjador que en una sala on ni ell ni els nois no podien ficar els peus, perquè la Cecília la volia sempre immaculada, lluent com si s’hagués de menjar a terra.

Així les coses, un fet inesperat, la detenció i incomunicació de'n Maristany,  la parella sentimental de la mossa del bar, que no sabent a qui acudir li demana ajuda, el fa reaccionar i cerca la manera d'ajudar-la a despit del rebuig de la seva dona, del seu propi germà  i del seu poc apreci per l'activitat que el jove havia sostingut durant la guerra.

Les coses anaven així, qualsevol podia ésser detingut sense explicacions. 

(...)

Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquests individus [els patrullers] que, mentre els altres es jugaven la pell al front, s’havien emboscat darrera una activitat al capdavall delictiva. Ells i altres com ells havien contribuït que tot s’acabés en desfeta. 

Mentre tant a casa els fills s'interessen per la història del pare i ell troba una manera molt il·lustrativa d'explicar-los la situació política de Catalunya. És un relat un tant extens, però el contingut s'ho val:

-Mireu, això és com si els veïns del costat ens entressin a casa per la força i pretenguessin manar-nos. Imagineu-vos que els Beltran, que són més colla que nosaltres... (...) Són set, mentre que nosaltres només som quatre. ¿Oi que si ens baralléssim segurament ens guanyarien?

-Doncs bé, heus ací que ens barallem amb els Beltran i ells ens guanyen i s’instal·len a casa nostra, sense treure’ns-en. Però és clar, com que es consideren els amos, ens fan fer el que volen ells. Ens diuen què hem de menjar, a quines hores podem sortir, què heu d’estudiar vosaltres, on hem de treballar... I, com que ells parlen d’una altra manera, ens obliguen també a aprendre el seu idioma i ens prohibeixen d’emprar el nostre, perquè ells no l’entenen ni el volen entendre. Nosaltres, com és lògic, no ens hi avenim de grat, però ells sempre són més forts i, quan un de nosaltres es nega a obeir les ordres que li donen, li peguen. Després, vosaltres us caseu, teniu fills i, és clar, com que ells ja han nascut havent-hi els Beltran a casa, consideren la cosa més natural i no s’estranyen que els veïns manin o vulguin manar. Es pensen que tots plegats formem una gran família... Però vosaltres, que sabeu que els Beltran van entrar per força, i us van dominar perquè eren més, espereu que els vostres fills es facin una mica grans i llavors els conteu què va passar. 

De nou ens hem retrobat amb els diferents personatges que van confegint i lligant les diferents histories: El matrimoni Orsil, en Cros, en Maristany... les situacions es van entrellaçant fins a figurar una historia comuna.

LA TERRA PROHIBIDA: II La paraula dels botxins

Grafit a Sabadell

Manuel dePedrolo en més d'una ocasió havia afirmat que els criteris segons els quals censuren les seves obres eren:

• "-Catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i llenguatge indecorós".
• Doncs bé, en aquesta història podríem dir que es troben conjuminats tots els elements.

L’acció se situa a l’any 1952 en una comissaria i al llarg de només dos dies d’interrogatori.

És una lectura molt dura que ens fa sentir l'angoixa i el desemparament que viu el protagonista de la història, en Mateu, que l'any 36 havia estat el cap d'un grup anomenat "El grup onze" i que 16 anys més tard és detingut a altes hores de la matinada, i interrogat i torturat en una comissaria.

Com he dit, són només dos dies, però la intensitat del relat, que no estalvia cap detall de la duresa d'aquelles hores, ens fa sentir en la pell de qui està sotmès indefens en mans dels botxins que malden per arrencar-li una confessió en què han inclòs alguns fets succeïts, però dels quals no semblen disposar de cap prova, i d'altres que li volen atribuir.

Algun cop he pensat vagament en l'horror que ha de suposar viure una situació semblant, en la qual no disposis de cap informació i que et puguis sentir atrapat entre un munt d'insults i agressions, fins que, per força, acabis admeten qualsevol cosa que vulguin sentir els agressors.

Sí, es devien creure que el rendirien per cansament, i potser no s’equivocaven, car això no s’acabaria avui, amb aquella sessió; després d’aquest matí en vindrien d’altres, matins, tardes i nits de tortura, de martelleig, d’insistències que l’anirien embrutint fins que ja no sabria què dir, com defensar-se, com resistir, i aleshores confessaria per tal d’acabar amb tantes preguntes, amb tanta obstinació, i poder descansar una mica en la pau de la seva cel·la, sense haver de parlar amb ningú per obligació, sol i fumant una cigarreta i amb llibertat d’anar a la comuna si el cos li ho demanava...

I en una de les petites pauses ironitza:

Perquè ja és sabut que la policia no maltracta ningú i que totes les confessions són espontànies. A tots els indrets del món passa el mateix. 

(...)

No m’hi poden retenir més de setanta-dues hores, aquí, va pensar. Però sabia que farien el que voldrien. Tampoc no era permès de pegar un home. Hi havia moltes coses que no eren permeses i es feien. 
(...)
Hi hauria d’haver una llei, pensà vagament. És a dir, ja hi era, però ningú no en feia cas. Ningú no feia cas de res, ni a fora ni a dins. 

I mentre assistim a la impotència de'n Mateu davant els seus botxins, anem descobrint  també detalls de la seva vida personal, marcada per una relació incestuosa amb la seva germana, però aquest extrem és només una anotació una mica marginal.

De manera una mica fugaç tornen a aparèixer en Maristany, en Balsells... per tal d'anar arrodonint la història.

No desvetllaré el final, tot i que potser ja es pot endevinar, però penso que us pot venir de gust llegir-ho i comprovar-ho vosaltres mateixos.

LA TERRA PROHIBIDA: I Les portes del passat

Manuel de Pedrolo, va escriure la tetralogia "La Terra Prohibida" l'any 1957, en plena post guerra, però sempre tan perseguit per la censura, van haver de passar vint anys abans no es publiquessin. Malgrat que els quatre volums conformen una idea comuna i molts dels seus personatges es complementen i s'amplien en les diferents trames, permet una lectura de forma separada ja que cadascun té entitat pròpia. Tot i així, considero recomanable llegir-los en el mateix ordre que van ser concebuts per l'autor per tal d'anar esbrinant les claus que donen sentit al títol general.

En el llibre que ara ens ocupa, trobem en Jesús Maristany,  un exiliat a raó de la seva condició de patruller durant la guerra, que retorna al seu lloc d'origen i al temps que s'embranca en la recerca d'una antiga relació la qual va abandonar en fugir, viu una apassionada i complicada història amorosa (un tret comú també en totes quatre històries que configuren la tetralogia), al temps que anem descobrint les seves inquietuds polítiques i se'ns desvetllen detalls del seu passat.

En una conversa amb un antic company, en Cros, es fa palès el seu sentiment i les seves esperances.

Cros:

- Cal confessar, prescindint de tot partidisme polític, de simpaties i antipaties, que el problema econòmic no ha estat solucionat pel règim actual; que no ho pot ser mentre ens mani una oligarquia financera. Hi ha multitud d’aspectes de l’economia dita nacional que estat negligits d’una manera gairebé criminal. El primer de tots, el del camp.

Maristany:

- No us penseu, però, que jo sigui un entès en aquestes qüestions. No és la meva especialitat i, fins a cert punt, parlo per boca d’ase. O sigui que jo no he tingut encara temps de comprovar en tota la seva realitat l’estat en què es troba el país. Però em sembla que n’hi ha prou amb obrir una mica els ulls... És clar que per a nosaltres, catalans, el més greu de tot és que ens han espoliat. Però això ja ho podíem esperar, som els vençuts d’aquesta guerra. És doncs, normal que se’ns espoliï, i fins i tot m’atreviria a dir que em sembla desitjable.

Cros

- Home!!

Maristany:

- Tal com ho dic. Perquè això acabarà per provocar una reacció saludable fins i tot entre els elements més conservadors, o potser, en primer lloc, precisament, entre aquesta gent, ja que no podem oblidar que l’única cosa que la burgesia i les classes capitalistes no perdonen és que es lesionin els seus interessos.

Cros

- Fins ara, que jo sàpiga, ningú no ha piulat...

Maristany:

- No és estrany. Encara tenen massa present la guerra. És una experiència que no voldrien repetir per res del món. Com que estan cagats de por, no s’han adonat que ara les coses es plantegen en termes diferents. És a dir, potser mai no es van plantejar com ells creuen i com van creure alguns de nosaltres...

- És clar que és inútil lamentar-se ara. I la lliçó tampoc no servirà de res, perquè els qui vam rebre-la ja hem fet atots. Una acció futura, l’ha d’emprendre la joventut, i aquesta joventut no escarmentarà pas amb els nostres errors. Sempre s’ha vist així.

La seva història s'anirà complicant, retrobarà antics companys de lluita ara molt ben situats, amb negocis pròspers que, aparentment es preocupen per la seva situació quan en el fons es malfien que els pugui delatar. 

Parla en Mateu:

-Si jo fos de tu, no em confiaria. Pel sol fet d'haver estat un exiliat, tens més dret a la seva atenció. Et deuen fer presentar a la policia regularment...

(...)

-T'investiguen, i a fons. No és impossible que acabin per descobrir alguna cosa.

(...)

Maristany:

-Ja entenc. Per això et va fer tan poca gràcia saber que havia tornat. Us podria vendre a tots, oi?

(...)

-El vencedor no és el règim, com diuen, sinó tots vosaltres. Nosaltres no havíem pensat mai a fer negocis ni a aprofitar-nos de ningú.

(...)

-Digues, què voleu tots plegats?

Respon en Mateu:

-Volem una mica de tranquil·litat, de pau; això és el què volem.

(...)

El temps ha passat i comencem a sentir-nos segurs. Però veniu vosaltres, els purs, i parleu de traïció. Per això ens feu pànic, comprens? Sí, pànic...

Com ja he esmentat a l'inici, molts dels personatges que apareixen per primer cop en aquest volum els anirem retrobant al llarg de la resta d'històries; així podem parlar de l'Orsil, la Maria, en Cros...

I tot plegat s'anirà precipitant cap a un final que m'estic de desvetllar, però que potser es pot endevinar per tal com es va esdevenint la història.

El poder de les imatges

Algo se vuelve real –para los que están en otros lugares siguiéndolo como “noticia”- al ser fotografiado. (...) El conjunto de imágenes incesantes (la televisión, el vídeo contínuo, las películas) es nuestro entorno, pero a la hora de recordar, la fotografía cala más hondo. 

(...)

Desde que se inventaron las cámaras en 1839, la fotografía ha acompañado a la muerte. 

Susan Sontag fa un recull de l'evolució de les imatges referides a conflictes bèl·lics i de l'atracció que generen. En aquest sentit afirma que tot i que ja s'havien publicat amb anterioritat dibuixos i pintures amb la guerra com a protagonista, i fins i tot també fotografies de morts i ferits,  la Guerra Civil Espanyola, va ser la primera en què es van desplaçar nombrosos corresponsals i mitjans gràfics, la qual cosa va permetre copsar imatges inèdites fins a les hores i fer-ne una més gran difusió.

La guerra civil española (1936-1939) fue la primera guerra atestiguada  (“cubierta”) en sentido moderno: por un cuerpo de fotógrafos profesionales en la línea de las acciones militares y en los pueblos bombardeados, cuya labor fue de inmediato vista en periódicos y revista de España y el extranjero.

Sens dubte hi ha una estranya fascinació per les imatges bèl·liques així com per les de qualsevol acte violent o tràgic. Més d'un cop hem pogut veure a la televisió, a raó d'un accident o d'una baralla que ens mostren el bocí de l'acera o la calçada on suposadament s'havia produït, i on de manera insidiosa i morbosa resseguien cercant algun rastre de sang o en el cas dels accidents, les restes de qualsevol objecte. Sembla que aquestes imatges "venen".

Como todos  han advertido, hay un creciente grado de violencia y sadismo admitidos en la cultura de masas: en las películas, la televisión, las historietas, los juegos de ordenador. 

Durant molts anys les fotografies eren molt manipulades; tractaven de recrear situacions, de formar quadres més o menys plàstics per tal d'acostar el lector al que estava succeint, és així que no fa massa temps ens hem assabentat que alguna de les fotografies més conegudes i que havien adquirit una gran notorietat no eren més que composicions creades pel fotògraf.

Em refereixo a la fotografia del petó del soldat amb la infermera

O la del milicià caient abatut pel foc enemic a la Guerra Civil Espanyola..

[Al 1866] Fotografiar era componer (poner sujetos vivos, posar) y el deseo de arreglar los elementos de la foto no despareció porque el tema estuviera inmovilizada o inmóvil. 

Però Susan ens adverteix que a partir de la Guerra del Vietnam i amb l'aparició de les càmeres de televisió retransmeten en directe en els llocs dels conflictes, les fotografies també capten les imatges de manera més ajustada a la realitat del moment.
Tot i així, si bé els "posats" han deixat de ser utilitzats, val a dir que amb les noves tècniques de retoc és possible manipular les imatges possiblement d'una manera més subtil.

Sólo a partir de la guerra de Vietnam hay una certidumbre casi absoluta de que ninguna de las fotografías más conocidas son un truco.

(...)
Para un judío israelí, la fotografía de un niño destrozado en el atentado de la pizzería Sbarro en el centro de Jerusalén, es en primer lugar la fotografía de un niño judío que ha sido asesinado por un kamikaze palestino. Para un palestino, la fotografía de un niño destrozado por la bala de un tanque en Gaza es sobre todo la fotografía de un niño palestino que ha sido asesinado por la artillería israelí. Para los militantes la identidad lo es todo. Y todas las fotografías esperan su explicación o falsificación según el pie.

I per acabar unes breus i sentides reflexions que sens dubte comparteixo:

Recordar es, cada vez más, no tanto recordar una historia sino ser capaz de evocar una imagen. 

Estacionados frente a las pequeñas pantallas –del televisor, del ordenador y de la agenda electrónica- podemos navegar hasta las imágenes y breves reportajes de los desastres en todo el mundo. (...) Aunque las noticias sobre la guerra sean propagadas en la actualidad por todo el mundo, ello no implica que la capacidad para reflexionar acerca del sufrimiento de gente distante sea sensiblemente mayor.