Tòquio Blues

De nou una lectura proposada pel Club de Lectura, aquest cop recollint algunes de les propostes dels assistents.

Una història curiosa que abasta aproximadament l'etapa dels divuit als vint anys de la vida d'un adolescent. No hi manquen repetides experiències sexuals, però tot i que l'autor les narra de manera força explícita, és tanta la tendresa que traspuen que de cap manera no poden incomodar ningú.

Al meu entendre, el jove protagonista manifesta una sensibilitat  que gosaria a definir com a molt femenina i dins l'esperat desconcert davant d'algunes situacions que li toquen viure, les seves reaccions mai són desmesurades i si bé sembla que accedeix amb molta facilitat a tot el que li proposen, el cert és que ell mai no perd la seva personalitat.

La història de'n Toru, un noi molt reservat, comença rememorant el seu ingrés en una residència d'estudiants on farà diferents coneixences, però sense perdre mai la seva particular visió del mon que l'envolta: 

Ja fa una pila d'anys -de fet, una vintena-, vaig viure en una residència d'estudiants. Tenia divuit anys i acabava d'entrar a la universitat. Com que no sabia res de Tòquio i no havia viscut mai sol, els meus pares es van preocupar de buscar-me aquella residència. Hi havia servei de menjador i altres instal·lacions, de manera que devien pensar que a un noi com jo, amb només divuit anys i poc món a l'esquena, viure allà li facilitaria les coses.

(...)

A la residència el dia començava amb la solemne cerimònia d’hissar la bandera. Evidentment, també sonava l'himne nacional. (...) L’asta era ben bé al mig del pati perquè la bandera es veiés des de totes les finestres de la residència. 

En Toru és el protagonista, però l'autor ens dibuixa molt acuradament diferents perfils femenins com la Midori que a raó de la mort de la mare s'ha de fer càrrec de la casa i del negoci familiar, alhora que ha de tenir cura del seu pare malalt:

A casa tot era molt complicat. Però sempre havia pensat que si un dels dos [pares] es moria o se n’anava em posaria molt trista. Però a l’hora de la veritat ha estat molt diferent. 

(...)

Però no em fa gens de por, la mort. Ho dic seriosament.

(...)

Els enterraments són molt fàcils (...) És facilíssim. Comparat amb anar a l’hospital cada dia, és bufar i fer ampolles. Ma germana i jo estàvem tan cansades que no vam poder ni plorar. No ens quedaven llàgrimes. (...) Però si no plores, la gent et comença a criticar: “Aquestes noies són tan fredes que no ploren per ningú” I nosaltres encara plorem menys. Si volguéssim podríem fingir, però no ho volem fer. Són una colla d’hipòcrites. 

O com la turmentada Naoko, que amb greus problemes mentals és internada en una peculiar residència, on malgrat tots els esforços per recuperar-se, el seu final serà tràgic:

Potser el que passa és que per mi la bellesa i la felicitat són conceptes massa complicats i per això miro de guiar-me per uns altres paràmetres, com ara la justícia, la sinceritat o la veritat. 

(...)

De la mateixa manera que cadascú té certes peculiaritats a l’hora de caminar, també les té a l’hora de sentir, de pensar i de veure les coses; i encara que les vulguis corregir, és impossible solucionar-ho de cop, i si intentes forçar una cosa n’espatlles una altra. 

(...)

Tot i això, no vull ser una càrrega per a tu. L’últim que vull és ser una càrrega per a algú.

I la Reiko, una companya de la Naoko, dona ja madura que, com no podia ser d'altra manera, també ha tingut una vida complicada i amb la qual en Toru acabarà mantenint una breu i satisfactòria relació sexual:

Estic acabada -va dir-. El que veus de mi no és més que el record mig esvaït del que vaig ser. La part més important de mi fa anys que és morta i només visc seguint aquesta mena de record.

En definitiva, una lectura que no deixa indiferent.

Any Vinyoli

SOL

Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida.

A hores petites

Feina de vell

L'ÉSSER

De quin estar en l'interior compacte
de l'ésser em trobo cansat però content
d'haver-lo encar fet més amb les paraules
vingudes de molt temps d'estar callat?

Univers, univers, una paraula
sonora, rica: som nosaltres, tots,
fins el més ínfim.

Univers, et canto.
Quin raucar de granota, tanmateix.

A hores petites

Derelicte

Joan Vinyoli

Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984

Haruki Murakami

Acabo de llegir "Després del terratrèmol" de'n Haruki Murakami, (Kyoto, 1949), un autor per mi desconegut fins que un altre dels seus llibres, del que ja parlaré en un altre moment, ha estat recomanat al Club de Lectura.

La seva manera de narrar em va interessar des del primer moment i és així que en veure a la biblioteca que un dels nous exemplars disponibles era aquest llibre poc voluminós i amb una lletra de bona mida, em vaig decidir a agafar-lo en préstec.

En Haruki té una forma peculiar d'explicar qualsevol esdeveniment o sentiment i tot i que suposo que la diferència cultural hi té alguna cosa a veure, el cert és que consultant la seva biografia també s'entreveu una vida poc convencional.

En aquest cas, tot i que la referència és el terratrèmol que l'any 1995 va assotar Kobe i que es va cobrar milers de vides i també l'atac amb gas sarín al metro de Tòquio, el recull de relats que composen el volum té un to fantàstic i irreal, fent aflorar els petits o grans monstres que ens acompanyen o que fins i tot resten a l'aguait al nostre interior.

Deixo una petita mostra d'unes reflexions de'n Granota, un ésser irreal que suposadament salva Tòquio d'un terratrèmol i que m'ha colpit especialment:

Sigui com sigui, la lluita més cruenta va tenir lloc dins la imaginació. De fet, aquest és el nostre camp de batalla. Aquí és on es guanyen i on es perden les batalles. Evidentment, tots som éssers limitats i al final sempre acabem perdent.

(...)

Fiódor Dostoievski va saber descriure amb gran tendresa les persones abandonades per Déu. Va saber descobrir el valor de l'existència dels éssers humans que es troben en l'extrema paradoxa de veure's oblidats pel Déu que ells mateixos han creat.

Persones humanes, conductes humanes.

Sóc tafanera de mena, o observadora que queda més fi, i és així que de vegades vaig prenent nota mental d'algunes situacions o actituds que passen al meu entorn.

No tinc pas cap mala consciència perquè sempre he pensat que el mateix que faig jo de ben segur que d'altres ho fan també referint-se a mi i ja m'està bé.

Però avui, després de recollir diverses situacions se m'ha acudit de compartir-les a veure si també les trobeu curioses, divertides, o senzillament us fan rumiar una mica, que tampoc no està malament:

Mòbil a la biblioteca: 

Com que m'agrada estar rodejada i remenar llibres, passo sovint per la biblioteca, com no podria ser d'altra manera, hi ha un ambient que propicia la lectura i a més tinc gairebé tots els diaris a l'abast.

Fa uns dies, un cop aprovisionada amb un dels meus diaris preferits, (no us penseu, que de vegades es fa difícil perquè hi ha una colla d'avis que un cop els agafen se'ls van passant entre ells), però torno al relat: m'anava a seure en una dels confortables butaques que estan al costat dels finestrals, quan vaig reparar que al meu davant, asseguda en un altre hi havia una noia. No tenia cap llibre, ni cap revista o diari a les mans, no, estava totalment embadalida mirant-se gairebé sense ni parpellejar... el seu mòbil!!! Com va despertar la meva curiositat, anava llegint el diari i de tant en tant li anava dirigint llambregades. Vaig estar-me ben bé mitja hora i us puc assegurar que ni un moment va canviar de postura, fins i tot vaig arribar a dubtar si respirava, però mirant-me-la més atentament vaig veure que sí. 

No sé el final de la història perquè vaig marxar i ella es va quedar al mateix lloc i en la mateixa postura. Potser esperava alguna trucada important. 

Crispetes, llaminadures, mòbil... 

Aquest cop al cinema, una dona, no massa jove asseguda al meu costat i mentre feien la pel·lícula, no va deixar de rossegar crispetes, barrejades amb alguna que altre llaminadura que duia en una més que regular bossa, i xarrupades d'un enorme recipient d'una d'aquestes begudes de cola tan populars.

Però sembla que no en tenia prou amb tot plegat, perquè també anava encenent el mòbil (el llumet verdós la delatava), i, suposo, que consultava els missatges i els responia, o si més no l'anava remenant.

No vaig canviar de lloc perquè havia de fer aixecar massa gent, però de ganes no em faltaven. Per cert, la pel·lícula era Nebraska, molt recomanable.

Comentari d'un avi curiós:

Ja he explicat més amunt que vaig sovint a la biblioteca, doncs bé, al mateix edifici hi ha uns habitatges d'aquests que es destinen a persones grans, ara no sé si en diuen socials o protegits, i que considero que són un gran encert, i per aquesta raó és habitual que la placeta que l'envolta estigui "ocupada" per avi@s que fan petar la xerrada o s'asseuen al sol.
Un matí, en sortir de la biblioteca, em va aturar un senyor gran que assenyalant-me una velleta que passava agafada a un caminador em va dir: "fíjese, aquella mujer lleva un andador con motor, pero ella lo sigue empujando". Aleshores, molt estranyada  m'hi vaig fixar millor en la senyora i no vaig veure per enlloc el suposat motor, però és que des d'algun dels pisos sembla que estaven fent obres i arribava el soroll d'alguna eina que es podia confondre amb el soroll d'un petit motor..
Li ho vaig explicar com bonament vaig saber a l'encuriosit avi, però no n'estic del tot segura que es quedés convençut. Suposo que la seva idea era molt més original i novedosa.
Ell va marxar tot mirant-se la senyora de reüll, ella va seguir el seu lent camí i jo em vaig quedar una estona palplantada encara donant-li voltes a la conversa.

Una migdiada plàcida:

Aquest cop no ha estat prop de la biblioteca, sinó en una conferència. Mentre em disposava a escoltar els ponents, va entrar una senyora recolzada en un bastó i es va asseure en un extrem de la filera. Fins aquí res d'inhabitual, però el més curiós és que es va posar a dormir plàcidament i així s'hi va estar durant aproximadament tota  l'hora que va durar l'exposició dels quatre participants. Això sí, un cop van acabar de parlar, tal com sol passar es van produir aplaudiments i aleshores, es va despertar, va agafar el bastó i va sortir.

No sé si és que no li interessava gens el tema o bé que ja va entrar amb la intenció de passar una estona recollida.

CARRER ROBADORS

Mathias Enard 2013

Abans que res, confessar que qualsevol publicació que faci referència al meu antic barri de Barcelona sempre desperta la meva atenció i aquest cop s'afegia el fet que narrava la peripècia d'un jove immigrant.

Si bé en un principi és una història interessant, ben travada, a mesura que avanço en la lectura m'adono que no es desenvolupa ben bé, tal com m'havia pensat i que l'aventura del jove protagonista es va esdevenint una mica massa novel·lesca.

El protagonista ha nascut a Tànger en una època convulsa i la seva descripció del seu lloc d'origen, és força desoladora: 

Tànger era un fosc carreró sense sortida, un corredor estroncat pel mar; l’estret de Gibraltar una esquerda, un abisme que barrava el pas als nostres somnis; el Nord era un miratge. Em vaig veure perdut una vegada més, i l’única terra ferma que tenia sota els peus i darrera meu era d’una banda la immensa Àfrica fins al Cap i, vers l’est, tots aquests països en flames, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Palestina, Síria. 

Fa uns anys vaig viatjar al Marroc, amb una sortida organitzada pel Museu de la Ciència que van donar en anomenar "L'aventura de la Ciència", va ser abans de l'època en què se situa la història, i si bé en les visites a llocs més rurals em va emocionar la senzillesa i generositat amb què ens van acollir, als nuclis més urbans s'hi podia advertir una forta crispació entre algun sector de la població que vagava pels carrers i les places sense cap possibilitat de treballar i observant els viatgers amb una certa rancúnia.
En aquell moment sé que vaig pensar que tota aquella gent tenia poc a perdre i que podien veure com una sortida a la seva misèria la fugida cap a España, fins i tot sense cap certesa de treball:

Estava cansat. Ni revolució, ni llibres, ni futur. 

(...)
La vida és una màquina d’arrencar l’ésser: ens despulla, des de la infantesa, i ens torna a repoblar en submergir-nos en un bany de contactes, veus, missatges que ens modifiquen fins a l’infinit, som en el moviment; una imatge instantània només ofereix un retrat buit, noms, un nom únic i això no obstant múltiple que es projecta en nosaltres i que ens fabrica, tant si em diuen marroquí, moro, àrab, immigrant o pel meu nom. 

(...)

Què collons faria, a Espanya? 

I tot i els seus dubtes, el protagonista arriba a Barcelona, just en el moment en què el moviment dels indignats havien estat foragitats de la Plaça Catalunya:

Barcelona era diferent  [al Marroc], era la democràcia, però intuïes que tot plegat estava a punt de trontollar, que no calia gaire cosa perquè el país sencer caigués també en la violència i l’odi... 

I troba asil en un pis brut, amb rosegadors que campen per l'escala i tota mena d'insectes a l'interior, mentre pel carrer fan negoci les prostitutes. Al carrer Robadors:

Una quarta part de Catalunya estava a l’atur, els diaris anaven plens d’històries esgarrifoses de la crisi, de famílies expulsades dels pisos que ja no podien pagar i que els bancs subhastaven mentre continuaven reclamant el deute, de suïcidis, de sacrificis, de descoratjament: se sentia com augmentava la pressió, com augmentava la violència, fins i tot al carrer Robadors, entre els més pobres dels pobres, fins i tot a Gràcia entre els burgesos, es notava la ciutat disposada a tot, tant a la resignació com a la insurrecció. 

I a partir d'aquí la història comença a decaure, però em quedo amb l'experiència d'un jove que cerca un futur millor, una feina, una vida en llibertat, i per això s'arrisca a creuar les fronteres ni que sigui amb il·legalitat. Ell no és dels que s'embarquen en cap pastera, ni tampoc es veu arrossegat a malviure en cap plaça sens sostre. De manera un tant sorprenent, troba una feina i un lloc on allotjar-se, però no he pogut deixar de pensar en aquells joves que un dia vaig veure vagarejant pels carrers del Marroc, sense feina, ni futur, ni esperança. Qui sap on deuen estar a hores d'ara!!!

Ser feliç

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'observar quines eren les primeres paraules que articulava un infant. Malgrat que he tingut dos fills i que he estat en contacte amb altres criatures petites, mai no m'havia detingut a observar que a més dels tradicionals "papa" i "mama", una de les primeres paraules que aprenen és NO. Un NO rotund, sovint acompanyat amb un gest inequívoc de rebuig, bé amb el cap o amb les mans.

Sembla que el SÍ no és tant important, suposo perquè normalment les coses que els oferim són del seu gust i ho accepten amb naturalitat, només potser amb un petit gest d'aprovació, però no necessàriament amb grans mostres d'entusiasme. Si els agrada, ho prenen sense més.

Tot plegat m'ha fet reflexionar de les vegades que diem SÍ quan en realitat el que voldríem és dir NO i això per diferents raons: perquè ens incomoda el que ens proposen, perquè no ens ve de gust fer tal o qual cosa o bé anar a un determinat lloc... I diem SÍ perquè tenim la absurda idea que la persona que ens ho proposa potser té un millor coneixement d'allò que ens convé, o senzillament perquè ja ens està bé deixar-nos endur o no tenim prou força de voluntat per negar-nos.

Sigui quina sigui la raó, el fet és que el més segur serà que tothom surti perjudicat de la decisió de fer quelcom que ens disgusta; els que ens deixem arrossegar estarem de mala gana i ens sentirem estúpids i l'altra o les altres persones, si no són insensibles, sens dubte seran conscients de la desgana i no gaudiran igual en veure el poc entusiasme que manifestarem.

Dit això, em demano per què quan som adults tants cops seguim dient SÍ quan en realitat volem dir NO? Perquè sempre volem "quedar bé"? Tant ens importa el que pensin els altres? És que no volem ser (una mica més) feliços? Potser que aprenem, sempre hi som a temps.

No tinc una idea clara de com definir la felicitat. Sens dubte han d'haver-hi tantes maneres com persones, així que en aquest cas només em puc referir al que per mi significa ser feliç i que si bé algun aspecte ha anat variant al llarg dels anys, en el més essencial s'ha mantingut. 

D'entrada, puc afirmar que no necessito gaire coses per ser feliç, no crec en l'acumulació no ja d'objectes, sinó de res: ni viatges, ni pel·lícules, ni lectures, ni sento la necessitat d'enfilar-me als llocs més alts i abruptes amb aquelles idees que "es veu millor el paisatge", ni de suposats "amics" a les xarxes socials..., i malgrat que penso que ningú no les hauria de necessitar sé que és un tema controvertit i no hi entraré.

Si haig de triar entre aquest camí:

O aquest:

Jo no en tinc cap dubte; trio el segon, suau, encatifat de fulles seques que cruixen sota els meus peus, i no és que rebutgi l'esforç, sinó que m'estimo més esforçar-me per quelcom que em satisfaci, que em faci una mica més feliç. 

A la postguerra

Blai Bonet el 1958 ens oferia aquesta bella i trista història d'un grup de joves que lluiten per la seva vida en un sanatori per tuberculosos.

A l'època a què es refereix, la dura postguerra, no eren estranys aquesta mena d'establiments ja que la tuberculosi feia estralls entre la població mal alimentada i mal vivint en condicions força insalubres.

La teva mare, mentre menjava el pa de blat de moro i feia ratlles amb un bastó dins la cendra de la cuina, deia: “Vertaderament, la guerra comença després del "desfile" de la pau” 

D'alguna manera, un tant confosa, aquests joves ens van explicant les seves històries no ja només de la seva estada en el sanatori, sinó una mica més enllà, amb els records que serven de les seves respectives vides, algun cop entrellaçades. Totes dissortades, totes marcades per la misèria i també per la violència i massa sovint amb un final tràgic.

Per mor del disgust constant i la desavinença entre els meus pares, a la nostra taula no se parlava mai i menjàvem molt de pressa. De tant en tant, i tristament, ens miràvem i, en topar-nos la vista, abaixàvem els ulls i, seguíem menjant d’una manera mecànica. 

Val a dir que d'alguna manera m’ha recordat alguns dels meus sopars familiars d’infant, també en un ambient tens, però ara tampoc no em vull recrear en aquests records.

El futur dels interns és marcat amb creus al seu expedient, i és que segons el nombre de creus s'assenyala el grau de gravetat dels malalts i per tant les possibilitats més o menys remotes de poder sortir-se'n:

Magdalena Ramallo és germana meva i és al 12 del pavelló de dones. En el costat esquerre, porta una toracoplàstia de nou costelles. Té un infiltrat en el pulmó dret. També té dues creus vermelles. 

Com a totes les institucions no hi podia faltar el capellà que algun cop també ens fa partícips de les seves reflexions:

El sanatori és un antípoda del tedi. Aquí se peca refinadament, se peca i se comenta el pecat, com en la societat alta. En aquest sanatori se peca ardidament, no enterradament, com en les parròquies rurals. 

I els interns, obligats a participar de les cerimònies religioses, també recorden les seves experiències prèvies amb els sacerdots:

Recordava les mirades de menyspreu i odi amb què em miraven els sacerdots, a la confessió. (...) Després de l’enumeració dels pecats, feta amb un tremolor a la veu, el confessor, un home vell, magre, sever i paternal, em digué que no s’explicava que pogués tenir la cara de persona distingida essent jo un home al qual Déu devia odiar amb una terrible violència.

Els miralls, els lavabos i les penoses rutines tenen un paper molt destacat en tota l'obra i és que ens ells es va reflectint tot el dolor, els va retornant la imatge cada cop més deteriorada, la evidència que la vida se'ls escapa irremeiablement:

I jo ara estic davant el mirall del lavabo, davant l’aigua del lavabo i tirant-me aquesta aigua, amb les dues mans juntes, damunt la cara 
(...)

Cada dia passo per aquesta aigua, per aquest mirall, m’assec a la cadira pintada de blanc per posar-me els pantalons, surto a la galeria (...) i els oliverars, les alzines, les clapes de verdor, les olivardes que surten, soles, al costat del pavelló, tot igual, tot cada dia igual, com un camí que ens porta a la mort. 

I el record de la guerra i la post guerra, les enveges, les revenges..., sense remei:

Un home és l’home. I la mort, de vegades, no és produïda per l’asfíxia ni per una inundació interna. La mort, de vegades, és produïda per un camp de llegum verd de l’assassí, per una camisa blanca, per una dentadura nova. A l’home que treu la sang a la claror, no li interessa el pecat de la sang, sinó l’ordi espigat i la flor de la patata. El fill de l’home peca com qui tira nitrat en un camp, com qui fa una paret seca. El fill de l’home peca com si fes hores extraordinàries...