Modernidad y Holocausto

L'any 1989  Zygmunt Bauman va escriure aquest commovedor i escruixidor estudi del què va ser l'Holocaust i, el que encara és potser pitjor, de les possibilitats que un fet d'aquestes característiques es pugui repetir:

El Holocausto, no obstante, no fue solo un problema judío ni fue un episodio solo de la historia judía. El Holocausto se gestó y se puso en pràctica en nuestra sociedad moderna y racional, en una fase avanzada de nuestra civilización y en un momento culminante de nuestra cultura y, por esta razón, es un problema de esa sociedad, de esa civilización y de esa cultura. 

(...)

No ha desaparecido ninguna de las condiciones sociales que hicieron que Auschwitz fuera posible y no se ha tomado ninguna medida efectiva para evitar que esas posibilidades y principios generen nuevas catàstrofes semejantes a la de Auschwitz. 

Molt s'ha escrit i s'ha comentat en referència a aquesta etapa de la nostra recent història, però almenys jo no havia llegit res en el sentit que donades les circumstàncies semblants aquesta tragèdia es pogués repetir. És una crida d'atenció per tothom que potser com tantes d'altres es perdran en l'oblit i/o en la indiferència:

Es cierto, el Holocausto ocurrió hace medio siglo,. Es cierto, sus resultados inmediatos se desvanecen con rapidez en el pasado. La generación que lo vivió casi ha desaparecido. Pero –y éste es un “pero” siniestro- aquellas características de nuestra civilización otrora familiares y que el Holocausto convirtió de nuevo en misteriosas, siguen formando parte de nuestra vida: no han desaparecido y, por tanto, tampoco ha desaparecido la posibilidad del Holocausto. 

El paper de la Església també és qüestionat, el seu silenci davant una tragèdia d'aquestes característiques no sé si ens pot causar estupor o indignació:

Los científicos alemanes tuvieron muchos compañeros de silencio. Los más notables, las iglesias; todas. El silencio ante la inhumanidad organizada fue el único punto en que todas ellas, con tanta frecuencia en discordia, estuvieron de acuerdo.

D'alguna manera, el poble jueu s'ha considerat sempre la principal víctima del nazisme i certament es va acarnissar en aquesta part de població, però l'extermini va anar molt més enllà, va afectar a homosexuals, gitanos i tota mena de persones que consideraven inferiors o "diferents" en qualsevol sentit:

El Estado Judío desearía ser el único albacea y, sin duda, el único legítimo heredero de esta injusticia. Esta impía santa alianza impide de hecho que la experiencia, que insiste en narrar como “exclusivamente judía”, pueda convertirse en un problema universal de la moderna condición humana. Y, por tanto, en una propiedad pública. 

I acabo, però ho faig amb la que per mi és la més aterridora sentència, la que m'ateny personalment, la que ens ateny a tots. En sabrem treure alguna ensenyança de tot això? Els darrers esdeveniments bèl·lics ens semblen indicar tot el contrari, les imatges que ens mostren a diari, tant a les notícies com a les diferents xarxes socials, ens arrenquen comentaris indignats i en algun cas, el que és pitjor, sovint semblen atiar l'odi entre les diverses parts en conflicte: No ens deixen indiferents, però és clar, ens diem que tampoc no sabem què podem fer per evitar-les. Les grans potències mundials tampoc sembla que facin res per acabar amb tantes morts, tant odi, tanta injustícia.

Ya en 1935 las futuras víctimas del Holocausto sabían que se encontraban solas. No podían contar con la solidaridad de otras personas. El sufrimiento por el que estaban pasando era sólo suyo. 

Tot plegat vol dir que sigui per algun ocult, o no tant ocult, interès econòmic, polític o fins i tot per qüestions religioses seguirem assistint impotents a nous i continuats holocausts?

La noticia más aterradora que produjo el Holocausto, y lo que sabemos de los que lo llevaron a cabo, no fue la probabilidad de que nos pudieran hacer “esto” sino la idea de que también nosotros podíamos hacerlo. 

(...)
La carretera a Auschwitz la construyó el odio pero la pavimentó la indiferencia. 

Demolidor.