dilluns, 27 d’octubre del 2014

MÓN LÍQUID TAMBÉ EN EDUCACIÓ?




Tot i la meva admiració per en Zygmunt Bauman i el meu interès en els temes relacionats amb l'educació, en aquesta ocasió no m'ha acabat de convèncer potser perquè en realitat és molt poc el que aporta i no fa més que repetir les seves conegudes tesis.

Comparteixo, això sí, la seva preocupació per la desvaloració dels estudis superiors sense tenir en compte l'esforç que suposa arribar a obtenir-los i la valoració que es fa de la rapidesa i la immediatesa. I per posar un exemple que no té a veure amb la lectura, penso en el cinema i las pel·lícules a ritme de "spot" publicitari. Tot en flaixos, tot ràpid, sovint sense arribar al fons ni aturar-se en la qualitat de la imatge o el valor d'un gest: sens dubte es tracta de consumir de pressa, oblidar-ho i passar a una altra cosa. Ja pràcticament no assaborim ni el menjar.

Unes breus reflexions de l'autor:

Cuando yo era joven se me advertía: “Lo que se aprende rápido, se olvida rápido”, pero éstas eran palabras que surgían de una sabiduría diferente, una sabiduría de una época que tenía en la más alta estima lo perdurable. (...) Ésta no es la clase de sabiduría que muchos de nosotros aprobaríamos hoy. Lo que un día fue meritorio hou se ha convertido en algo defectuoso. 
(...)
Durante muchos años, un diploma de enseñanza superior procedente de una universidad de primera fila fue la mejor inversión que los padres amantísimos podían hacer en pro de sus hijos y en pro del futuro de sus hijos. (...) pues bien, este sueño ahora se ha hecho añicos. Para quienes ostentan títulos de enseñanza superior, en la actualidad el mercado laboral se encuentra cayendo en picado. 

I com no, també aporta la seva reflexió crítica vers el que ell anomena "polítiques emergents" i que no són altra cosa que les sorgides a raó dels moviments socials impulsades des de les indignacions públiques que en algun moment van ser compartides en les places de moltes ciutats i que ara semblen estar agafant un fort impuls.

Las políticas emergentes, las que suponen una alternativa esperanzadora a los desacreditados mecanismos políticos, tienden a ser horizontales y transversales, en vez de verticales y jerárquicas. Yo digo que funcionan “a la manera de los enjambres”, pues al igual que éstos, las agrupacions políticas y las alianzas son creaciones efímeras, que se convocan con facilidad, pero que tienen grandes dificultades en mantenerse unidas el suficiente tiempo como para “institucionalizarse” (construir estructuras perdurables)

I a mode de conclusió, alerta, per molt que ens pesi no estem lliures de caure en els mateixos errors que critiquem:

La promesa del consumo puede ser falsa, engañosa e inducir a errores, pero de ninguna manera está falta de atractivos. Y, desde luego, está en armonía con nuestra “predisposición natural”. 


dilluns, 20 d’octubre del 2014

1Q84 Llibres 1 i 2

Un cop més fascinada per l'univers fantàstic de Haruki Murakami que en aquesta extensa obra i com ja és habitual en ell, es refereix bàsicament a dos personatges: La Aomame i en Tengo, i les estranyes circumstàncies que els envolten. 

Hi ha altres personatges, però fonamentalment la història es centra amb aquest dos protagonistes, que tal i com acostuma a succeir en altres llibres del mateix autor, sembla que estan destinats a retrobar-se, ja s'havien conegut quan eren infants, però que al llarg de tota la complexa història no coincideixen en cap moment tot i que les seves vides s'entrellacen sense saber-ho en moltes ocasions.

En aquest cas, l'autor a més de descriure acuradament ambdues personalitats, també fa una crítica ferotge a les sectes, tot i que només es basa en els Testimonis de Jehovà i en una hipotètica que ell anomena Sakigake i el seu màxim dirigent del que només sabem que s'anomena "El Líder".

Us presento als protagonistes:

 
En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deien els altres, i per això se l’escoltava amb interès. 
(...)
Des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre. 
(...)
Robar la veritat històrica és com robar una part de la personalitat de la gent. És un crim. 
(...)
En Tengo encara no hi havia pujat mai [al mont Fuji]. Tampoc no havia pujat a la torre de Tòquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per què. Potser era perquè sempre havia viscut mirant a terra. 

La Aomame:
Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava. 
(...)
No havia estat mai fàcil, que l’Aomame plorés. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algú altre o amb si mateixa. 

El Líder 
El que sent les veus... Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus només les sento jo. 
(...)
En aquest món és ni el bé absolut ni el mal absolut –va dir l’home- [El Líder] El bé i el mal no són coses fixes i immòbils, sinó que canvien constantment de lloc i de posició. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant següent, i a l’inrevés. 

Dels Testimonis de Jehovà, opina:

Ells anaven a veure la gent quan els anava bé. No els importava que tu estiguessis fent un suflé al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratolí, o pensant en una funció lineal: trucaven al timbre de casa teva, o bé a la porta, i et convidaven a “estudiar junts la Bíblia” amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, però tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys mentre no et fessis testimoni, potser. 

De la resta de personatges, només fer una petita menció d'un que en el proper volum adquirirà un més gran protagonisme:

Ushikawa: Un personatge misteriós, però implacable.Un investigador al servei dels membres de la secta Sakigake.

I, com no, una menció a l'enigmàtic títol:

Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. [Aomame]
(La lletra q feia referència al signe d’interrogació) 
(...)
Però aquest món és real: d’això no n’hi ha cap dubte. En aquest món el dolor que sentim és dolor real; la mort que hi sofrim és real; la sang que hi vessem és de debò. No és un món fals ni imaginari, ni metafísic; això t’ho garanteixo. Però no és el món de 1984 que tu coneixies. [El Líder]

dissabte, 4 d’octubre del 2014

La relació amb al propi cos

Aquest llibre, escrit per una científica: Sondra Barrett, fa referència no tan sols al fascinant món de les cèl·lules, incorporant fotografies d'una gran bellesa plàstica, sinó que també incideix en el coneixement i control del nostre cos, afegint-hi una sèrie de propostes d'exercicis encaminats a millorar la nostra percepció i relació amb el món que ens envolta.

Va caure a les meves mans d'una manera un tant casual i per recomanació d'un amic  i val a dir que em vaig sentir interessada.

No es tracta d'un llibre eminentment científic ni tampoc d'un d'aquests volums d'auto-ajuda. Tampoc no es pot considerar un relat basat en fets fantasiosos, malgrat que en més d'una ocasió fa referència al xamanisme i a la religió. Possiblement va més enllà de la simple curiositat i tal com ha de ser, cadascú haurà de treure les seves pròpies conclusions.

Fa molts anys em vaig interessar per la psicomotricitat. A raó d'un petit curs a l'Escola d'Estiu em vaig sentir atreta per la filosofia que semblava transmetre aquesta disciplina i m'hi vaig matricular. Va ser sens dubte una bona experiència i no tan sols pel contingut d'aquell curs de post-grau, sinó perquè també vaig tenir l'oportunitat de conèixer un grup de persones vingudes des de diferents països que compartien com jo l'interès pel descobriment dels principis que regien aquesta especialitat: Coneixement, consciència i control del propi cos, i que a més em van aportar informació de primera ma de la situació política convulsa que es vivia a l'Argentina.

Bé, no em vull desviar de l'objecte d'aquest escrit. 


Si en principi, com he dit, em vaig matricular una mica moguda per la curiositat, aviat en vaig trobar la manera d'aplicar-ho a les classes. Jo en aquells moments treballava en una escola d'educació especial i tenia ocasió d'atendre a una bona colla d'alumnes amb edats d'entre quatre i divuit anys, amb diferents patologies, moltes d'elles compreses en el que ara s'anomena "espectre autista" i en les quals el coneixement i control del seu cos acostuma a estar força distorsionat.


Si em refereixo a aquesta etapa de la meva vida professional és més que res per fer menció a la importància que té el coneixement del propi cos. I no és només en àrees com la mencionada sinó que també n'he tingut oportunitat de comprovar que diferents cultures i tendències religioses l'hi donen la mateixa importància, així com al control de la respiració i la postura que també es treballen i/o s'exploren en diferents disciplines com ara el ioga, el tai-txi, el yin yang o la teràpia gestalt, per posar només uns exemples.



Gràfic computeritzat de l'ADN en una fotografia al microscopi.



Com a conclusió, un breu recull de les paraules de l'autora:

En las tradiciones chamánicas o indígenas, al poder se le llama "medicina", y la medicina de cada persona representa sus dones individuales, su propósito y su poder para sanar a la tribu.
(...)
Cuando descubrimos nuestro poder y comenzamos a ponerlo en acción, es cuando somos verdaderamente nosotros mismos. Es entonces cuando hacemos las mayores contribuciones y usamos nuestro regalo de energía de un modo más sabio.