dimarts, 29 de desembre de 2015

Una història en fotografies.

Una encantadora història la que ens relata Jonathan Coe, en la que a través d'un recull de fotografies coneixem, entre d'altres coses, la vida de la protagonista, Rosamond.

Rosamond, que patia una greu malaltia cardíaca que no es va voler operar, és trobada per la seva metgessa morta amb una gravadora funcionant i el tocadiscs en marxa. Al seu voltant tot de cintes i àlbums de fotos. Tot i que no se'n troben proves fefaents, tot fa sospitar que la mort no li ha esdevingut de manera natural, sinó que ella mateixa se l'ha provocat.

Vivia tota sola des de que va morir la seva companya, tenia 73 anys, era lesbiana, soltera i sense fills, però amb un gran secret.

El relat el composen 20 fotografies amb escenes de la vida de la protagonista i està adreçat a Imogen, una noia in-vident i pràcticament desconeguda i il·localitzable, a la qual li narra les imatges i la història que s'hi amaga en cada una de les fotografies, amb la recomanació que li siguin lliurades.

A partir d'aquestes breus i en aparença insuficients dades es va trenant a més de la vida de la pròpia protagonista, la de Imogen i els seus orígens. Es desvetllaran greus secrets que impliquen tota la família.

Una de les hereves, neboda de la difunta, es farà amb les fotografies i les gravacions i gairebé de manera reverencial anirà esbrinant una història que la deixarà commoguda i l'esperonarà a complir la voluntat de la Rosamond cercant a Imogen amb totes les seves forces.

Malgrat que el relat sembla començar pel final si tenim en compte la mort de la que podríem considerar la protagonista, el final, que no desvetllaré, no deixarà de sorprendre'ns més que per l'inesperat, per la crueltat dels esdeveniments.

M'ha agradat la forma original de plantejar el relat. Molts tenim desat el algun calaix o àlbum un munt de fotografies en les quals hi apareixen persones que ens són desconegudes. No acostumo a revisar-les, però el mateix que m'ocorre quan viatjo en qualsevol mitjà públic, o senzillament m'assec en un banc mirant la gent que passa, algun cop que me les he mirades no he pogut resistir-me a la temptació de fabular històries. D'això justament tracta aquest llibre, només que les històries no són cabòries, sinó relats verídics.

Una foto no es mucha cosa, la verdad. Sólo puede capturar un momento entre millones de momentos de la vida de una persona, o de la vida de una casa. 
(...)
Dicen que un instante y la eternidad se confunden cuando experimentas una emoción intensa.
(...)
Es una de esas veces en las que la foto, la propia foto, dice muchas más cosas que las palabras que se me ocurren para describirla.
(...)
Por difícil que haya sido estos últimos días ajustar las palabras a las imágenes, tratar de encontrar las palabras que te ayudarían a imaginar colores, edificios, caras… (…) Pero al final resulta que debo decirte lo más difícil de todo, y sencillamente no sé por dónde empezar.





dissabte, 19 de desembre de 2015

LÍNIES DE FALLA

Una història de Nancy Huston, que tot i que pot semblar enrevessada, està molt ben travada i ens relata la vida de quatre generacions, narrada des de la perspectiva de quatre infants als sis anys.

A més de la relació familiar, el fil conductor rau en uns fets històrics dels infants que van ser segrestats per les SS nazis i entregats a famílies alemanyes.

La història comença pel que podríem considerar el final, és a dir, des de l'any 2.004 i amb en Sol, com a protagonista i arribem a la resolució amb el relat de la petita Kristina o Erra, que serà la besàvia de'n Sol, també de sis anys a l'any 1.944 o 1.945, segons es miri.

El títol del llibre en castellà és "Marcas de nacimiento", que al meu entendre reflecteix millor l'esperit de la història, ja que tots quatre infants tenen una curiosa piga que els identifica com a família, en alguna part del seu cos.

Sol, 2004 Un nen canadenc de sis anys repel·lent, aviciat per la mare, carca, pedant... Té la piga característica de la família, però com que a la mare li resulta desagradable i troba que no l'afavoreix, decideix fer-li operar, la qual cosa li comporta tota una sèrie de complicacions.

El pare treballa a Silicon Valley en el desenvolupament d’un robot guerrer. La mare ha decidit quedar-se de mestressa de casa especialment per tenir cura del fill.

Randall, 1982 El pare és dramaturg amb molt poca feina i es cuida de la casa, mentre la mare fa conferències sobre el Mal. Segons la qualifica el fill ella és la guanyapà de la família.

D'alguna manera, a partir d'aquest moment sembla que s'hagi de començar a desvetllar el misteri de l'origen de la família a raó d'unes investigacions de la mare gairebé de forma casual, però aquesta es queda invàlida a conseqüència d’un accident de cotxe i tot torna a quedar en suspens.

Sadie, 1962 En general té una imatge molt negativa de si mateixa, es descriu com maldestra i amb mot poc talent, a excepció de la lectura: segons ella mateixa reconeix es podria dir que té una fal·lera en millorar en aquest aspecte.

Kristina? Erra? 1944 o 1945? L'origen de la història, la petita que va ser apartada dels seus veritables pares, fins el punt que no s'arriba a saber amb exactitud la seva data de naixement, ni per descomptat els seu nom autèntic.

Quan finalment ens endinsem en la seva història se'ns aniran revelant totes les claus de la història d'aquesta saga familiar.

Tot i que és conscient de les diferències físiques amb la germana gran, la veritable filla del matrimoni, amb la qual manté una relació un tant tensa, ella trigarà força a assabentar-se que en realitat no és filla de la família amb què ha conviscut des dels tres anys aproximadament, desconeix el seu autèntic orígen i fins i tot el seu nom. De gairebé tot plegat en té coneixement primer perquè a la casa arriba un altre nen pretesament orfe, però també robat com ella, i també perquè la seva germana, li ho etziba amb la intenció de causar-li el més gran dolor possible.

Finalment, o en l'inici segons el miri, arribarà el moment en què la zona d'Alemanya on viu la família queda sota la tutela dels americans que se'n faran càrrec de la petita i del "germà" amb el que ha establert una relació molt profunda, i també són separats. A ella, en no trobar la manera de retornar-la amb la seva autèntica família a Ucraïna, li és donada en adopció a una nova família al Canadà.

I és a partir d'aquest moment que comença la veritable història d'aquestes quatre generacions, marcades per aquest secret.

Les llàgrimes són una cosa misteriosa. (...) Quan plorem cada raó per plorar n'entrena una altra i ens costa aturar-ho.

diumenge, 29 de novembre de 2015

A voltes amb el Procés



Quan escric aquesta entrada, ja han passat més de dos mesos des que vam anar a votar i en vam conèixer els resultats.

Tal com han recollit tots els noticiaris i els articles, va ser una jornada altament participativa, sense incidents remarcables i molt emocionant. 

El fet que s'hi presentessin dues forces que des de diferents punts de vista defensessin la independència em semblava positiu, tant la coalició de JxS on s'hi trobaven representats dos partits manifestament independentistes, a més de personalitats independents i una digníssima representació del que es ve a nomenar "població civil", com la més radical formada per la CUP, ja que un contrapunt de rauxa sempre em sembla positiu.

En el que a mi respecta, poques vegades em quedo seguint els resultats de l'escrutini més enllà del que considero una hora raonable d'anar a dormir. Aquest cop, però vaig trencar la meva norma i vaig restar desperta i pendent de les notícies, comentaris i valoracions fins a gairebé la matinada.

Una barreja de sentiments se'm van barrejar aquella nit, entre l'alegria emocionada pels resultats globals dels escons aconseguits pels partidaris d'iniciar la via cap a la Independència, i la inquietud per no haver assolit una majoria més contundent i incontestable especialment en vots.

Bé, parafrasejant el poeta, tot estava per fer i tot era possible, així que era d'esperar que les dues formacions partidàries del sí, trobarien la manera de posar-se d'acord. No havia de què preocupar-se.

Les primeres manifestacions en una entrevista a Catalunya Ràdio del nou líder de la CUP, el senyor Baños,  van ser en el sentit que ells no hi posarien cap trava per tirar endavant el procés i que si bé en Mas no els agradava, s'abstindrien en les votacions perquè el futur del país estava pel damunt de tot.

Fins aquí un breu resum del neguit dels primers dies. A partir d'aquí tot es va torçar, des de la CUP van començar a fer més i més exigències i cap concessió, per dos cops consecutius i contràriament al que havien anunciat, han votat de forma negativa a la Investidura del nou President, alineant-se així amb la resta de partits anti-independentistes.

La primera, però que no seria la única decepció va ser quan des de la CUP van renunciar a formar part de la mesa del Parlament que tant dignament i responsable presideix la Sra. Carme Forcadell i així es van quedar lliures de qualsevol compromís, mentre, això sí, seguien i segueixen amb les seves exigències.

Ara mateix ens trobem amb una situació que al meu entendre frega el ridícul: S'ha aprovat una declaració de trencament amb el govern d'España, mentre que per tirar-ho endavant hi manca un Govern i per descomptat un President.

M'he sentit i em sento desconcertada i enganyada. No m'agraden les exigències ni per descomptat que s'humiliï al que a hores d'ara segueix sent President de la Generalitat, ni que sigui en funcions.

D'alguna manera aquesta actitud dels parlamentaris de la CUP em recorda "L'Auca del Senyor Esteve", en què, el fill menyspreant la tasca i els esforços dels pares es desentén del negoci familiar i decideix ser artista. Això sí, sense fer cap aportació econòmica i depenent totalment dels pares.

Si fa no fa, les paraules són:

- Doncs jo (el fill) seré escultor.
- Sí, però perquè jo (el pare) serà qui paga el marbre.






dissabte, 28 de novembre de 2015

Pura Pasión



Tal com els seu títol indica, aquesta història que ens narra Annie Ernaux, és ni més ni menys que el relat d'una passió desaforada d'una dona adulta, professora, divorciada i mare de dos fills ja independents, vers un home que segons anem coneixent a mesura que avancem en la lectura, no li ofereix altra cosa a banda de sexe: ni una paraula amable o considerada tot i els esforços de la protagonista per complaure'l en més d'un sentit:

Los únicos momentos felices al margen de su presencia eran aquellos en que me compraba vestidos nuevos, pendientes, medias, y me los probaba en casa delante del espejo; lo ideal, inalcanzable, consistía en que me viera en cada ocasión con un atuendo diferente.
(...)
El apenas reparaba cinco minutos escasos en mi blusa o en mis zapatos nuevos, y ya quedaban tirados en cualquier sitio hasta su partida. 

En certs moments li he trobat una certa semblança amb "Nueve semanas y media", tot i que l'anihilament de la protagonista no arriba als mateixos extrems devastadors.

L'home objecte del seu desig és un diplomàtic estranger, casat i presumptuós:

Le gustaba que le encontraran cierto parecido con Alain Delon. Yo intuía –en la medida que puede hacerse con precisión cuando se trata de un extranjero- que lo intelectual o lo artístico no le atraían, pese al respeto que le inspiraban.

No sabem el motiu, però gairebé sobtadament A, com l'anomena ella, marxa de França i desapareix de la seva vida, motiu per qual es queda totalment desolada:

Al principio, cuando me despertaba a las dos de la madrugada, me daba igual vivir que morir.

A raó de la ruptura o potser millor de l'abandonament, decideix escriure la seva història al temps que va reaccionant i tracta de reprendre la seva vida:

A pesar de todo, no consigo dejarlo (escriure la novel·la), como tampoco conseguí dejar a A. el año pasado, en primavera cuando esperaba a A. y lo deseaba sin interrupción. (…) Continuar significa también retrasar la angustia de entregar esto para que lo lean los demás. (…) Todavía ahora, delante de las páginas llenas de los garabatos de mi escritura, ilegible salvo para mí, puedo creer que se trata de algo privado, casi pueril y sin consecuencias. 

Personalment se'm fa difícil d'entendre una situació semblant i més tractant-se d'una persona culta i en aparença amb una vida estable, però certament suposo que no se sap mai...





dilluns, 23 de novembre de 2015

Reflexions d'un adolescent.


Peter Cameron, un autor desconegut per mi, narra la història de'un jove intel·ligent, reservat, complicat (cosa de l’adolescència), solitari i a voltes un tant entremaliat. Com correspon.

En quan al títol, segons el mateix autor, extret d'una frase d'Ovidi " Sigues pacient i fort; algun dia aquest dolor et servirà" és un reflex de la manera de ser introvertida del nostre protagonista, que al llarg de tot el llibre anirà desgranant les seves reflexions entorn tot el que l'envolta, ja siguin coses o persones. 

En James, el protagonista, acaba de complir els divuit anys, segons totes les previsions, al final de l'estiu haurà d'entrar a la Universitat; ara treballa en l'estrafolària galeria d'art de la mare. Com que gairebé mai no hi entra ningú, disposa de molt temps per donar via lliure a les seves cabòries i malgrat que tot el seu entorn es posiciona activament en contra seva, alguna cosa al seu interior comença a rebel·lar-se:

El problema principal era que no m’agrada la gent en general i la gent de la meva edat en particular, i la gent de la meva edat són els que van a la universitat. Em rumiaria anar a la universitat si fos una universitat per a gent més gran.

Amb els pares, separats de fa anys, manté una relació correcta i fins i tot cordial. Tot i això els hi dedica alguns pensaments un tant lapidaris:

Em cau bé el meu pare, tot i que és empipador i ximple.
(...)
La meva mare passa gran part de la seva vida regirant la bossa. Sempre porta aquestes bosses enormes on ho emmagatzema tot i mai no troba res. 

En general, no es relaciona massa amb ningú, com he dit de bon començament és un noi força reservat:

Estar sol és una necessitat bàsica que tinc, com menjar i beure, però m'adono que no és així per als altres.
(...)
Hi ha persones que se senten incòmodes amb un silenci, que s'apressen a omplir-lo dient qualsevol cosa, pensant que qualsevol cosa és millor que no res, però jo no sóc una d’aquestes persones. No m'inquieta pas gens el silenci.

I com no podia ser d'altra manera té idees força radicals respecte la política i la religió:

Sóc anarquista. Odio la política. Odio la política i odio la religió: sóc ateu, també. 

La història s'esdevé sense massa sorpreses ni sobresalts, de fet tot es desenvolupa de manera previsible. Un cop passat l'estiu tot tornarà a transcórrer de la manera prevista. Potser només en restarà a mode de resum un pensament pessimista, propi del seu estat de rebel·lia, que en el fons sabem que amb els anys s'anirà apaivagant segurament fins a desaparèixer:

De vegades em poso d’aquest humor en què tot el que veig o que penso em deprimeix. Tot sembla una demostració que el món és un lloc de merda i cada vegada va pitjor. 

dijous, 19 de novembre de 2015

EL VIGILANT

A l'estil del Castell de'n Kafka, en Peter Terrin  ens narra una història inversemblant i a voltes una mica delirant, de dos vigilants d'uns apartaments que podríem considerar una mescla d'hotel senyorial i vivenda luxosa, amb tota mena de serveis.

Els dos protagonistes, en Harry i en Michael, que és qui ens narra la història, viuen en complerta solitud i sense veure mai la llum del dia, a l'aparcament de l'edifici. La seva missió és vetllar per la seguretat dels hostes, però no els està permès cap tipus de relació amb ells.

Completament aïllats, depenen del que anomenen "l'organització" que és l'ens que per mitjà d'un transport tan inversemblant com ells, els subministra els queviures, unes minses vitualles que bàsicament es composen de llaunes de conserva i ampolles d'aigua, que els arriben amb una periodicitat un tant aleatòria.

La raó d'aquesta complexa situació ens fa pensar en algun tipus de cataclisme nuclear o quelcom per l'estil, però el cert és que mai no s'acaba de desvetllar aquest extrem. El cas és que sempre els cal estar alerta a l'aguait d'un hipotètic enemic invisible i inexplicable:

La rutina és un enemic insidiós. 

La seva existència és gairebé miserable. Només disposen d'una cadira i un tamboret, una petita taula plegable que no se sap ben bé d'on ha sortit i un parell de llits disposats en lliteres, mentre que la il·luminació és una miserable bombeta i els llums del mateix aparcament.

A banda del menjar, els subministren una manyopla per la seva higiene i unes tovalloles que gairebé són uns draps i prou, i alguna mena de detergent per netejar els plats i els uniformes que, això sí, han de dur sempre impecables. No tenen ni tan sols raspall de dents:

Cada dia ens posem els uniformes ben raspallats, perquè les normes són sagrades; en això en Harry i jo hi estem totalment d’acord. Al capdavall, l'uniforme fa el vigilant. L'uniforme i l'arma

Les escasses deixalles es llencen en un triturador que es troba en un extrem del mateix garatge:

L’Artur (un empleat del servei) és qui ens va explicar que a l'edifici no hi ha conductes per a llençar la brossa, perquè no ofereixen prou garanties; seria com obrir les portes a un atac amb armes biològiques. 

En les seves llargues hores de servei (només els està permès dormir-ne cinc i sempre per separat), especulen amb la possibilitat d'ascendir laboralment i entrar a forma part del que anomenen "elit" i els suposats avantatges que aquest canvi suposaria:

I a la farmaciola de l'elit hi ha realment de tot. Al matí, Modafinil, per mantenir-nos desperts, per treure el màxim rendiment a les nostres neurones. Creatina per a la massa muscular, perquè en última instància hem de ser capaços de liquidar un intrús amb les mans nues. Estem esgotats, però l'estrès no ens deixa dormir. Tamazepan. I així anar fent. N’hi ha per a tots els gustos. El paradís terrenal. 

Un canvi ve a distorsionar la seva rutina diària i és que l'organització decideix enviar-los-hi un altre vigilant, però no així ampliar-los cap tipus d'equipament, així és que ara en són tres persones i només disposen de dos seients i dos llits. Un fet inesperat i que acullen amb tota mena de sospites i especulacions que els durà fins a resoldre-ho d'una manera inesperada i violenta, fruit de la seva evident paranoia:

Un colós negre. Amb ronyons, orelles i medul·la espinal. És massa dràstic per acceptar-lo sense més, però així i tot aquí el tenim, repenjat a la paret, amb una Flock 28 carregada al maluc. Respira el mateix aire. (El nou vigilant) 

Els esdeveniments es precipiten, tots els hostes excepte un abandonen l'edifici i al seu darrere també el servei, ara innecessari, també ho fa, quedant-se així en la més completa solitud i donant pas a noves elucubracions cada cop més delirants i fora senyades.

Seguint el meu costum m'estimo més no avançar cap final. Tot i tractar-se, com es pot veure, d'una història totalment sense cap tipus de lògica, el cert és que la seva lectura t'atrapa.
Recomanable? Francament opino que sí.

El que estem fent és impensable. Residents, visites, servei: aquí és on anem en Harry i jo. L’única entrada a l’edifici, una solució que adoptem per necessitat. Quaranta apartaments de luxe, que ja pràcticament se'ns havien oblidat, es drecen en tota la seva glòria al damunt nostre. Uns apartaments que mai no hem vist, ni de prop ni de lluny!



dissabte, 7 de novembre de 2015

Juan Goytisolo

El primer que cal dir d'aquest extens llibre de memòries de'n Juan Goytisolo és la seva valentia en publicar-les l'any 1985.
I si parlo de valentia és pel contingut de les mateixes: Sense cap concessió a la hipocresia, parla sense embuts de les seves complicades, rudes i gairebé estranyes relacions amb el sexe tant amb les dones com amb els homes i amb les drogues.

De manera semblant parla de la seva família sense mostrar cap condescendència ni disfressar o dissimular res. Amb molta duresa i cruesa.


El mito familiar, escrupulosamente alimentado por mi padre, se esfumó para siempre tras la cruda verdad de un universo de desmán y pillaje, desafueros revestidos de piedad, abusos y tropelías inconfesables. 
(...)
Las sombras y opacidades de la línea materna son todavía más densas. (…) Los vestigios del pasado interferían en mi juventud de forma molesta. 

De la mateixa manera que em va passar a mi, sembla que se sentia més lligat intel·lectualment a la mare, "Mientras mi padre desconocía la existencia de la literatura (…) ella, se había forjado una cultura en la materia vasta y fuera de lo común." una mare que un dissortat dia va morir durant un bombardeig encara que com en altres aspectes de la seva vida, també amb aquesta mort s'ha guardat alguna mena de silenci. Ell ens comenta:

Cómo ocurrió su muerte, en qué lugar exacto cayó, adónde fue trasladada, en qué momento y circunstancias la reconocieron sus padres es algo que no he sabido nunca ni sabré jamás.

Jo, no és cap secret, vaig nàixer el 1943 a Barcelona, en un barri de gent humil i treballadora i en una vivenda sense cap condició ni higiènica ni estructural. Els pares treballaven, ell en una botiga de recanvis per automòbils i ella de modista, pantalonera o brodadora. Els sous eren de misèria, però amb moltes dificultats i estretors no em va faltar mai el plat a taula, tot i que no n'estic del tot segura que la mare mengés cada dia.

Si comento tot això és perquè des de ben petita tot el meu interès estava fixat en canviar de barri i millorar la meva condició de vida. I tot això, ho tenia ben clar, ho havia de fer per mitjà dels estudis. La fita era la universitat que aleshores m'hi estava negada perquè només hi podien accedir els fills de famílies benestants o "afines al régimen" i a casa no érem ni una cosa ni l'altre, ja que pertanyíem al bàndol dels republicans vençuts.

Anys més tard hi vaig poder accedir, però això ja és una altra història. M'hi he referit a la universitat per incloure unes reflexions de l'autor que estic comentat:

Para quienes no han tenido el triste privilegio de conocer la universidad española de fines de los cuarenta (…) resulta casi imposible imaginar el estado de indigencia y sopor en el que vegetaba. 

O sigui que tot i el meu anhel, poca cosa hauria tret encara que hi hagués accedit.
Sortosament, igual que en Goytisolo, la meva passió sempre van ser i ho segueixen sent els llibres. Llegir és un plaer a l'abast de tothom. Per ell (i també per a mi) ho era així:

Mientras la adquisición de los libros que buscaba me impuso una serie de sacrificios y obstáculos –tanto por el precio prohibitivo a que se vendían como por la dificultad en encontrarlos-, los coleccioné amorosamente hasta formar una modesta, pero meritoria biblioteca. 

I per concloure, una afirmació amarga i dolorosa, però no per això menys certa en una família que es trobava al bàndol dels guanyadors, dels, com ell diu, "els bons":

La pobreza inhumana que agobiaba al país afectaba incluso a sus clases altas. (…) Esta época de plagas, represión y miseria se revestía sin embargo, de puertas afuera, con oropeles de fariseísmo y exaltación: el final de la contienda, el triunfo de “los buenos”, eran descritos en casa como en el colegio en términos casi místicos. 




dimecres, 28 d’octubre de 2015

Som una nació...



Raül Romeva i Rueda publicava aquestes reflexions al setembre del 2014, és a dir, molt abans que comencés tot el procés de les eleccions quasi o semi plebiscitàries a Catalunya, i per tant, abans de formar part destacada de la candidatura de Junts pel Sí.

PERISKOPIA , "un no-lloc, un espai virtual, un punt de trobada de veritats múltiples i a mig fer, de dubtes que busquen resoldre certeses",  es presenta de la següent manera "De manera resumida podríem dir que sóc economista (llicenciat) i doctor en relacions internacionals. Fonamentalment em dedico a llegir, preguntar, observar, escoltar, reflexionar i dubtar. I després de fer tot això, escric o opino. Tanmateix, sóc moltes més coses, esclar."

Vaig tenir ocasió d'escoltar-lo quan va estar a Sabadell en la presentació del llibre i ja aleshores em va agradar el seu aplom i la claredat de les seves exposicions que podem trobar recollides al seu llibre:

És així com encaro aquesta etapa [2.014] que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes. 
(...)
Arribats a aquest punt és quan em faig en veu alta la següent pregunta: té sentit que Catalunya vulgui esdevenir un estat de la Unió Europea? I si és que sí (tal com jo defenso), de quina Unió Europea.
Per descomptat, no la dels homes de negre, la Troica.

Del seu pas pel Parlament Europueu, afirma que hi conserva un bon record i al mateix temps una decepció, tot i els seus esforços no va aconseguir que el català assolís l'estatus de llengua oficial per una única raó i és que Catalunya no és un estat:

L'única manera que tothom accepti que el català sigui una llengua oficial a les institucions europees, com ho són el lletó, el maltès, el txec o l'anglès, entre d'altres, és que Catalunya esdevingui un estat. Llavors ningú no podrà argumentar-hi res en contra. (...) Haver fet tot el que hem fet, i no haver-nos-en sortit, posa clarament en evidència la manca de voluntat de l'Estat espanyol de donar cabuda a una demanda tan emocional com lògica.

Podria concloure que en Romeva és sens dubte un idealista, però treballador i compromès. Les seves reflexions vers la política i els polítics, no ens poden deixar indiferents:

El problema no és “la política”, en genèric, sinó determinades “polítiques”. Els culpables no són “els polítics” en genèric, sinó aquells qui, en funció de les majories i del poder que la gent els ha atorgat en les respectives eleccions, han pres les decisions que han conduït a la situació actual. La política no és immaculada, com no ho és cap àmbit de la vida. La política és un instrument. El problema rau en qui fa servir aquest instrument, com i per a què. 

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Dissabte

Ian McEwan   Narra de manera meticulosa i a voltes gairebé exasperant, com és el cas del relat minuciós d'un partit de Pàdel, totes les rutines del dia, un dissabte que no serà com els altres.

Salvant les distàncies en molts moments m'ha recordat vagament l’Ulisses d’en Joyce.

L'acció transcorre uns divuit mesos després de l'atemptat a les torres bessones i aquest fet, que sens dubte va marcar la vida de moltes persones, també té un protagonisme en el relat:

Han passat ja gairebé divuit mesos d’ençà que mig planeta va veure, i va tornar a veure, uns captius invisibles conduïts a la mort a través del cel, el moment en què la silueta innocent d’un avió va quedar associada a una nova imatge. 

El nostre protagonista, és en Henry Perowne, un neurocirurgià amb un cert renom, casat amb la Rosalind, una advocada amb força èxit a la seva professió.

Ambdós porten una vida còmoda, comparteixen una relació satisfactòria en tots els aspectes i són pares d'un noi i una noia que també han començat a fer-se un nom en les seves respectives professions.

Tot sembla indicar que la seva vida és còmoda i sense excessius sobresalts, però aquest dissabte en Henry es despertarà molt d'hora, encara no s'ha aixecat el dia, i badant per la finestra veu com passa un avió que de forma sobtada s'incendia. Entre sorprès i amoïnat va seguint la trajectòria de l'aparell fins que desapareix del seu camp de visió.
És inevitable que li retornin els records no prou llunyans dels atemptats i així, tot sol sense gosar ni despertar la seva esposa que dorm plàcidament, comença a especular en les diverses possibilitats del que acaba de veure.

Malgrat els llums de la ciutat, els contorns de l'avió no són visibles a la foscor de l’alba. El foc deu ser a l'ala de l'avió on s'ajunta amb el fuselatge, o potser un dels motors de sota.

De manera gairebé obsessiva es va mirant i escoltant tots els butlletins de notícies, que, com sol ocórrer en circumstàncies semblants van variant els continguts en el sentit de fer-los cada cop una mica més sensacionalistes.
Tot i que finalment tot sembla indicar que ha estat un accident sense més incidència que la pèrdua de l'aparell comercial i que fins i tot els dos únics ocupants han sortit il·lesos, la llavor del dubte queda sembrat, si més no fins que una altra notícia vingui a ocupar el seu lloc:

Les poques possibilitats de vida d’una notícia decebedora –sense dolents, sense morts, sense resultat suspès- són reanimades per una dosi de controvèrsia fabricada: han trobat un expert d'aviació que està disposat a dir que era una imprudència que un avió incendiat sobrevolés una àrea densament poblada.
(...)
Però en general, els humans tenim disposició a creure. I quan es demostra que s'equivoquen, canviem d'idea. O tenim fe i continuem creient.

El seu dissabte continuarà amb les rutines acostumades, però un fet inesperat, un petit accident, o més aviat incident sense massa importància amb un altre conductor, precipitarà una sèrie d'actes violents insospitats i inesperats que li faran oblidar la visió de l'avió i les cabòries que l'han tingut ocupat al llarg de bona part del dia, i és que davant els problemes personals és fàcil deixar de banda els més generals sempre, és clar, que aquells no ens afectin de forma directa.

De cop i volta Perowne sent que la seva vida és fràgil i valuosa. Les seves cames li semblen vells amics negligits, absurdament llargues i fràgils.

Tot acaba resolent-se, però ara vull concloure amb un apartat al que sovint no li dono massa importància, però que m'ha semblat que aquest cop pagava la pena de destacar.
L'autor, com ja he dit al començament, fa un relat minuciós de totes les activitats del dia i n'hi ha una que mentre llegia em demanava si seria fonamentada, i és una delicada operació neurològica.
Heus aquí el que ens revela el mateix autor:

AGRAÏMENTS:

Estic molt agraït a Neil Kitchen, doctor en medicina, membre del Col·legi Reial de Cirurgians, especialista en neurocirurgia i director clínic adjunt de l'Hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia de Queen Square, Londres. Va ser un privilegi veure treballar aquest excel·lent cirurgià al quiròfan durant un període de dos anys, i li agraeixo la seva amabilitat i paciència per haver dedicat un temps preciós del seu programa a explicar-me les complexitats de la seva professió i del cervell, amb les seves patologies incomptables. 

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Funcionaris civils



EL CAPOTE de'n Nikolái Gógol va ser escrita entre els anys 1839 i 1841 i publicada el 1842. Ambientada en el gèlid hivern de Sant Petersburg ens relata la història del dissortat copista, un gris i insignificant funcionari de l'administració civil i les seves tribulacions al voltant de l'adquisició d'un nou capot i la seva pèrdua a causa d'un robatori.

Com que l'autor no vol tenir problemes identificant el departament concret on treballa el nostre protagonista es limita a escriure:

En cierto departamento trabajaba un funcionario. Era un hombre bastante ordinario, bajo de estatura, algo picado de viruelas, con una tonalidad de pelo que tiraba a pelirroja, un tanto corto de vista, con pequeñas entradas en la frente, arrugas a lo largo de las mejillas y ese color de cara que recibe el nombre de hemorroidal… 

Akaki viu de manera gairebé miserable, de rellogat en una petita habitació i amb el just per menjar. Així que quan el seu antic i mil cops apedaçat abric ja ni tan sols l'abriga, ha de prendre la desesperada decisió de procurar-se'n un de nou si no vol morir-se de fred. Això, és clar, suposarà que haurà de subsistir amb el mínim aliment i encara més quedar-se més d'un dia en dejú.

Cada vez que gastaba un rublo, Akaki Akákievich tenía la costumbre de guardar medio kópek en un cofrecillo cerrado con llave, en cuya tapa había practicado una ranura para introducir las monedas.

Finalment aconsegueix reunir el necessari i el sastre li confecciona el nou capot que és l'admiració dels seus companys de feina que insisteixen a celebrar l'esdeveniment. 

Aquest fet serà l'inici de la seva completa desolació, ja que en tornar de la festa improvisada, un malfactor li roba el capot.

[Després del robatori del capot] Por primera vez en su vida, no acudió a la oficina. La jornada siguiente se presentó todo pálido, ataviado con el viejo capote, cuyo aspecto era más lastimoso que nunca. 

Castigat pel fred intens, la pena i la impotència que arrossega, finalment emmalalteix greument:

Desapareció para siempre ese ser a quien nadie defendió, por quien nadie profesó afecto ni mostró el menor interés.

Però la historia no acaba aquí, prendrà un to de misteri i aparicions que no desvetllaré, però que sens dubte us resultarà interessant si us decidiu a llegir aquest llibre.


================




BARTLEBY, L'ESCRIVENT de Herman Melville, va ser publicada de manera anònima el 1853 i al 1856 es va reimprimir, aquest cop ja amb el nom del seu autor.

S'ha interpretat que el protagonista d'aquest breu relat, va ser inspirat en el de Gógol ja que ambdós ens parlen d'un funcionari civil amb un comportament estrany i fins i tot auto-destructiu.

En aquest cas, la història transcorre en Wall Street i és narrada per l'advocat que és qui contracta el protagonista de la història com a copista i que malgrat l'estrany comportament d'aquest acaba agafant-li afecte.

En Bartleby, era el copista més estrany que mai hagi conegut o sentit a dir. 
(...)
Al començament, en Bartleby va fer una quantitat extraordinària de còpies. Com si arrossegués una vella fam de copiar el que fos. 
(...)
Però hi havia no sé què en aquell Bartleby que no tan sols em desarmava d’una forma estranya, sinó que em colpia i em desconcertava meravellosament. 

Però de cop i volta una frase comença a fer-se habitual en el nostre protagonista, i és que davant de qualsevol situació o requeriment raonat de feina, la seva resposta és indefectiblement "Preferiria no fer-ho" i dit això, resta impassible i apàtic, com perdut en una dimensió molt allunyada de la realitat que l'envolta.

Així les coses, ja ni tan sols abandona l'oficina i la situació agafa un aire de total insubordinació, sempre pacífica, però inamovible, fins l'extrem que és el mateix advocat el qui decideix traslladar-se.

Tot i això, el problema persisteix i ni els nous llogaters del local ni els requeriments del seu antic patró, no aconsegueixen fer-lo fora i calen prendre mesures més dràstiques.

Res no exaspera tant una persona seriosa com una resistència passiva. Si l'individu resistit no té un natural inhumà, i el resistent és del tot innocu en la seva passivitat, el primer, si està de bona jeia, s'esforçarà caritativament per endevinar amb la imaginació allò que per a l'enteniment ha estat impossible de resoldre.

A partir d'aquí els esdeveniments es van precipitant fins a un final que "preferiria més no desvetllar"


divendres, 9 d’octubre de 2015

Un primer orígen?

DEFECTO DE FORMA de Primo Levi és un curiós llibre de relats amb un to fantàstic i futurista.

Res a veure amb la Trilogia d'Auschwitz que ja vaig comentar aquí mateix.

En aquest cas en cada una de les breus històries ens va presentant un futur un tant inquietant i curiós alhora.

Del reguitzell de relats, he triat mostrar-vos un petit resum del que per motius diversos m'ha cridat més l'atenció. En part perquè parla de la determinació i el sacrifici d'una dona (una "Eva") i en altra perquè demà mateix s'estrena la pel·lícula, "Segon Orígen" basada en la novel·la de Pedrolo "Mecanoscrit del segon orígen" i m'ha semblat que pagava la pena destacar aquesta coincidència de l'inici d'una nova o primera humanitat:

EL FORJADOR DE SÍ MISMO

Es mejor ser claros desde el principio. Yo, el que os habla, hoy soy un hombre, uno de vosotros. No soy distinto de vosotros, los vivientes, más que en un punto: tengo una memoria mejor que la vuestra.
Yo lo recuerdo todo: quiero decir, todo cuanto me ha sucedido desde la infancia.
(...)
Pero si necesito separar el vientre de la madre tierra, si lo quiero separar y a lo largo de milenios se separa y yo ya no me he arrastrado nunca más y camino. Yo soy el forjador de mí mismo y este es mi diario.
(...)
  • A mi mujer se le ha metido en la cabeza conservar los huevos en su cuerpo.
  • Por ahora todavía camino arrastrándome sobre el vientre, pero cuento con hacerme algunas piernas.
  • Lo que sí que es un problema y gordo y complicado, es la cuestión de la reproducción. Para mi mujer es muy fácil decir: pocos hijos, embarazo y lactancia.
  • [Els fills] Deberán tener el cerebro un poco abundante y, por tanto, el cráneo grande, y entonces. (…) Acabarás pariendo con dolor.
  • Hacía ya mucho tiempo que mi mujer y yo  habíamos comprendido que caminar es una solución, pero caminar a cuatro patas es una solución solo a medias.
  • Caminando erguido las manos quedan libres y con alguna pequeña modificación podrán servirme para otros trabajitos en los que llevaba pensando hacía tiempo. A mí me gustan las comodidades y las novedades.
  • He observado que, al hacer las cosas, se te ocurren otras, en cadena.


Fins aquí tot sembla una progressió vers el que coneixem com a "ésser humà", lamentablement  hi mancava un petit detall, no podia acabar sense fer una al·lusió a la violència i a l'agressivitat:

Con las manos puedo hacer un hacha y puedo defender mi territorio, o incluso ampliarlo. Dicho de otra manera, abrirles la cabeza a otros “yo” que me molestan, o solo porque son más blancos o más negros o más peludos que yo o hablan con distinto acento.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Una pena en observació

De nou un llibre recomanat per en Eduard Márquez des del programa de Catalunya Ràdio "Llibres per ser feliços"  

Un relat breu de'n C.S. Lewis que ens endinsa en el difícil univers del dolor per la pèrdua d'un ésser estimat.

Deixant de banda totes les qüestions legals i pràctiques, qui no ha pensat mai en el què passarà quan ja no hi sigui. Com serà el buit que hi deixarà? 

I encara avançant un pas més: Voldríem que ens recordin amb desconsol?

En aquest cas, el protagonista de la història, certa, és el mateix autor que casat amb una dona força més jove que ell va viure la tragèdia de perdre-la insospitadament a causa d'un càncer. 

Tancat en la seva pena, va escriure en uns petits quaderns que va trobar per casa, tot el procés del seu dol, d'aquí el títol. Només en va trobar tres i no del tot sencers, però va decidir que no seguiria escrivint i per tant no ens donarà cap desenllaç, possiblement perquè arribat el moment caldrà que el trobin o el trobem cadascú de nosaltres.

La raó per la qual fa aquest exercici, no és pas perquè pensi en distreure's, sinó d'alguna manera vol entendre el seu dolor. S'interpel·la ell mateix i també, com persona creient que és, interpel·la Déu, sense trobar cap resposta satisfactòria.

Un llibre senzill, que es pot llegir en un no-res, però que deixa pòsit de tant emotiu com és. Pel meu gust molt recomanable.

¿Qué es la pena comparada con el dolor físico? Digan lo que digan los necios, el cuerpo puede llegar a sufrir veinte veces más que el alma. (…) La pena es comparable a un bombardero que nos sobrevuela dando vueltas y dispuesto a soltar una bomba cada vez que una de estas vueltas desde arriba coincide justamente con nuestra cabeza. El dolor físico es como el fuego constante en una trinchera durante la Primera Guerra Mundial, horas y horas sin cejar un minuto. 

Y la pena se sigue sintiendo como miedo. (…) Es como estar colgado a la espera de algo que va a pasar (…) Parece como si no valiera la pena empezar nada.

Me dicen que H. ahora es feliz, me dicen que descansa en paz. ¿Qué les hace estar tan seguros de esto? 

¿Puedo asegurar honestamente que H. ahora ya no es nada? (…) ¿Qué pienso en realidad? Siempre he sido capaz de rezar por los demás muertos, y todavía lo hago, con algo de fe. Pero cuando intento rezar por H., me sobresalto.

¿Puede un mortal hacerle a Dios preguntas que para Él no tengan respuesta? (…) Todas las preguntas disparatadas carecen de respuesta.

Unes breus paraules de l'autor per cloure aquestes reflexions:

Creí que podría describir una “comarca”, elaborar un mapa de la tristeza. Pero la tristeza no se ha revelado como una comarca sino como un proceso.

dijous, 1 d’octubre de 2015

A SALTO DE MATA



Ja he dit altres cops que m'agrada la manera d'escriure de'n Paul Auster: aquest cop, ens parla de les seves primeres passes com a escriptor.
Una vida, tal com el títol indica, viscuda a "salto de mata", fent mil i una feines sense quallar mai en cap, però sempre amb una idea fixa: Ser escriptor:

Desde siempre, mi única ambición había sido escribir. 
(...)
No sentía un interés particular por los bienes materiales, y la perspectiva de ser pobre no me asustaba. Lo único que quería era una oportunidad de realizar la obra que sentía en mi interior. 

Tot i pertànyer a una família de classe mitjana en què el més important havia estat enriquir-se, en Paul Auster mai no va aspirar a continuar amb la tradició familiar i amb només divuit anys i amb una barreja de timidesa i gosadia, va seguir amb els estudis, en part segons ell mateix reconeix, pel temor de no ser enviar al Vietnam, però decidit a emprendre la seva aventura particular guanyant-se la vida d'una manera un tant desordenada sempre amb el just per anar sobrevivint:

Al principio de la adolescencia ya había decidido que el mundo de los negocios tendría que pasarse sin mí. 
(...)
Si trataban de incorporarme, [Al servei militar] me negaría a hacer el servicio. (…) No iba a participar en la guerra, aunque significara arruinarme la vida.

Evidentment els diners són necessaris, però d'una manera, al meu entendre molt encertada, l'autor ens parla de la seva importància i alhora la seva fal·làcia: 

A fin de cuentas, el dinero es una ficción, papel sin importancia que sólo adquiere valor porque un gran número de personas deciden dárselo.
(...)
Aún en las mejores épocas, rara vez ganaba lo suficiente para vivir tranquilo, y a pesar de estar un par de veces al borde de la ruina total, me las arreglé para evitarla. 

I el relat pràcticament acaba en el moment que ens comenta el naixement del seu fill, Daniel, i de les seves impressions d'aquell moment que ja li senyala un punt i apart en la seva vida, tot i que encara hauran de passar uns quants anys i força vicissituds abans no veiés publicada la seva primera obra, una novel·la policíaca que fou traduïda amb el títol de "Jugada de presión" que obtingué un escàs ressò.

Presenciar la venida al mundo de Daniel fue un momento de suprema felicidad para mí. (…) La paternidad era la línea divisoria, el gran muro que separaba la juventud de la edad adulta. 

Sense ser un dels seus millors llibres, la lectura resulta grata i amena alhora que pels seguidors de la seva obra, ens ajuda a endinsar-nos una mica en la seva trajectòria personal.





dissabte, 19 de setembre de 2015

UN SEGUIT DE CONFUSIONS


Oliver Sacks, recentment mort, ens va deixar en aquest llibre un enfilall d'històries verídiques relacionades amb amb els seus anys d'experiència en el camp de la neurologia en el qual era una eminència.

Jo només en tenia referència per la pel·lícula "Despertar". La història, basada en fets autèntics i que es mou entre l'esperança i la decepció, em va commoure profundament.

Aquest recull d'històries comptades d'una forma amena i assequible l'autor les ha agrupat en quatre grans apartats:
  • Pèrdues
  • Excessos
  • Arravataments
  • El món dels simples
Oliver, que segons les seves pròpies paraules, se sentia metge i naturalista alhora, al llarg de la seva vida va seguir investigant i experimentant a l'entorn d'aquesta ciència que, val a dir, em sembla apassionant. 

No hi ha cap dubte que el cervell és una màquina i un ordinador: en aquest sentit, tot el que diu la neurologia clàssica és correcte. Però els processos mentals que constitueixen el nostre ésser i la nostra vida no són només abstractes i mecànics, sinó també personals; i, com a tals, no únicament ens permeten classificar i categoritzar, sinó també jutjar i sentir contínuament. Si falla això últim ens convertim en uns simples ordinadors (...) i reduïm la nostra capacitat de captar allò que és concret i real. 
(...)
Tenim cinc sentits i n’estem orgullosos, els reconeixem i els celebrem; són cinc sentits que constitueixen per a nosaltres el món sensible. Hi ha, però, uns altres sentits –uns sentits secrets, un sisens sentits, si voleu dir-ne així- que són igualment vitals, però no els reconeixem, no n’elogiem els mèrits. Aquests sentits inconscients, automàtics, calia descobrir-los. 

Ell mateix ens dona la clau de les seves inquietuds professionals i humanes:

Qualsevol tractament farmacològic o mèdic s’ha de complementar amb uns criteris “existencials”: una sensibilitat que permeti comprendre que l’acció, l’art i el joc són essencialment saludables i lliures,

Posa un especial èmfasi en la recuperació dels malalts mitjançant la música, la pintura i la jardineria, entre d'altres disciplines poc o gens tingudes en compte fins aleshores:

El poder de la música, la narrativa i el teatre té una enorme importància teòrica i pràctica. Això es pot comprovar fins i tot en el cas de deficients mentals amb un coeficient intel·lectual inferior a 20 i una extrema incompetència. 
(...)
L’ànima és “harmònica”, sigui quin sigui el coeficient intel·lectual de cadascú; i en alguns casos, com en el dels físics i els matemàtics, el sentit de l’harmonia és primordialment intel·lectual. 

Donat que una gran part de la meva història laboral l'he adreçat al camp de l'Educació Especial, m'he sentit doblement interessada en l'apartat que hi dedica a aquest tema i amb el que no hi puc estar més d'acord:

Els nostres tests, els nostres mètodes, les nostres “avaluacions” (...) Només ens mostren els dèficits, però no les capacitats.
(...)
El terme “retardat” suggereix una infància permanent, i el terme “deficient mental” suggereix un adult deficient; i tots dos termes, tots dos conceptes, contenen alhora una profunda veritat i una profunda falsedat. 
(...)
Els autistes, per naturalesa, rares vegades s'obren a influències exteriors. El seu “destí” és quedar aïllats, i per tant ser originals. 
(...)
Aquests nens no són forçosament indiferents a qualsevol ensenyament o atenció; senzillament, aquest ensenyament i aquesta atenció han de ser d’un tipus molt especial.

És molt i molt fascinant tot el que es comenta en les diverses històries, al mateix temps difícil de resumir. Només puc, modestament, recomanar-vos la seva seva lectura que de ben segur no us deixarà en absolut indiferents.

Aquest personatge sens dubte va ser un gran innovador i una persona inquieta i compromesa:

Em sento metge i naturalista alhora, i les malalties m'interessen tant com les persones; i potser també sóc, encara que de manera molt imperfecta, teòric i dramaturg, i m'interessen tant les qüestions científiques com les romàntiques. Veig constantment aquests dos aspectes en la condició humana, i sobretot en aquesta quinta essència de la condició humana que són les malalties: els animals contreuen malalties, però només l’home cau radicalment malalt.


Oliver Sacks

dissabte, 5 de setembre de 2015

MEL I METZINES

Una de les novel·les que composen el que s'ha donat a conèixer com a cicle del Pallars, lloc ben conegut per l'autora que va néixer a Tremp el 1949.

L'Agustí, el narrador-protagonista de la seva història, al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis tot cercant un futur, "el seu lloc al món", com ell mateix diu, i alhora la seva identitat com a fill segon, d'una casa amb migrats ingressos, que no té dret a gairebé res.

I vet aquí com se'ns presenta el protagonista:

Em dic Agustí. De xic i de jove era conegut a Olp com a fill de la Llucieta i del Simó; de gran, per uns quants, era a París el cuiner de l’hotel Durvan. Vorejo els setanta i, a hores d’ara, gairebé no em coneix ningú.(...) Només els ulls conserven el color torrat, el de sempre. Tot això coneixent, em demano qui sóc i no tinc resposta. 

Ja ha quedat dit, que al llarg de la seva vida va exercir diversos oficis, i per tenir una idea més ajustada, he volgut fer-ne un recull:

  • Va a la verema a França
  •  Fa de manobre per la família sense cobrar
  • Treballa un temps com a segador
  • Torna a França a veremar
  • El contracten com a mosso a casa Guerau.
  • Aprén l'ofici de Talpaire.
  • Després de la guerra i d'un temps al camp d'Adge, se les ingenia per trobar feina com a cambrer a l'Hotel Durvan a París.
  • Més endavant acabarà fent de cuiner al mateix hotel.
  • I finalment l'amo de l’Hotel Durvan on ha treballat diversos anys amb gran dedicació, donada la gran estima que li ha agafat, li deixa el negoci en herència. 
I encara enmig de tot plegat, li toca fer la mili, esclata la guerra i el destinen al front d'Aragó on serà fet presoner.

Durant la guerra van anar avall moltes antostes. Allò que semblava fet per sempre es tornava pols en una bufada.
(...)
Cada dia em despullava d’una clapa de pellofa tendra, perquè l’home que em creixia a dins no hi cabia, igual com la serp quan muda.

En una de les primeres feines a Can Guerau, l'Agustí, encara adolescent, tastarà la duresa, la metzina, del tracte de l'amo que per mostrar-li menyspreu al seu gendre utilitza l'Agustí a la seva barroera conveniència.

Les mels que Guerau em demostrava davant del seu gendre es tornaven fel quan em trobava sol amb ell. Així com amb el seu jove era salvatge, a jo em barrejava les metzines amb una mica de sucre. 

Però la història va molt més enllà que el relat dels diversos oficis, també coneixem la difícil situació personal dels fills nascuts després de l'hereu fins i tot com en el cas de la novel·la quan es tracta d'una família sense massa recursos, humil i senzilla, però l'hereu té tots els drets del poc o molt que hi hagi i la resta de germans, si són mascles no els queda cap més remei que treballar com a jornalers, sovint poc o mal pagats, pel germà gran i en el cas de les noies tractar de fer un casament amb algun hereu o resignar-se a ser humils esposes de jornalers.

Així és que res no pot evitar que les relacions entre els germans se'n ressentin i apareguin els recels i les enveges.

Jo crec que els grans haurien de parar molt compte quan expliquen coses als xics perquè, moltes hores, aixequen sense maons parets d’enveja. 
(...)
Potser volent-nos fer un bé, els pares ens cusen la por al cos des de ben xics i si no es trenca el fil amb els anys, aquell recel creix i creix i fins i tot quan s’ha acabat el motiu, la por ens domina. 

I de la mateixa manera que de bon començament l'Agustí se'ns ha presentat, he volgut acabar amb una reflexió un tant amarga del protagonista i que fa referència a la difícil relació entre els dos germans:

Si vam néixer de la Llúcia dels Reis i vam ser criats per un igual, menjant els bocins d’un pa pastat per les mans d’ella i la vianda repartida d’una mateixa olla amb una sola llosa, com podem ser tan malavinguts el meu germà i jo?

dimecres, 2 de setembre de 2015

L'atzar pot ser un joc perillós.

En Nashe, que treballa com a bomber, rep una herència inesperada del seu pare i deixa la feina, es compra un cotxe i es dedica a conduir sense rumb ni cap pla establert, només conduir i conduir.

Se registraba en un motel de cualquier parte, cenaba, y luego volvía a su habitación y leía durante dos o tres horas. Antes de acostarse, se sentaba ante su mapa de carreteras y planeaba el itinerario del día siguiente, eligiendo un destino y trazando cuidadosamente la ruta. Sabía que no era más que un pretexto, que los lugares no significaban nada en sí mismos. 

Quan els diners comencen a esgotar-se i no sap per on sortir-se’n troba el que creu una solució i s'associa amb Pozzi, un jove que troba apallissat a la carretera i que li explica que és un gran jugador de cartes i que té aparaulada una partida privada que els pot reportar uns grans beneficis, amb un parell de milionaris excèntrics i un tant babaus, Flower i Stone, que viuen aïllats en un gran casalot envoltat d'una gran extensió de terreny.

Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. (…). Pozzi era simplemente un medio para lograr un fin, el agujero en el muro que le permitiría cruzar de un lado a otro

Bàsicament aquest és l'argument principal d'aquesta novel·la de'n Paul Auster, però és clar, només és un inici i a partir d'aquesta trobada casual, poc a poc, els fets que es van succeint ja ens dona prou elements per saber que tot plegat acabarà en un gran desastre.

Com ja he dit, la història es va embolicant fins a límits força insòlits i un tant kafquians amb els dos personatges que, com era de suposar perden la partida; envoltats de paisatge, treball en semi esclavitud, solitud i música, de tal manera que no se'n poden desfer del jou quasi invisible, però real que els envolta i que sabem que serà el seu final.

Nashe ya no sabía qué pensar. Al principio había tomado a Flower y Stone por un par de amables excéntricos –más bien tontos, quizá, pero esencialmente inofensivos-, pero cuanto más veía de ellos y escuchaba lo que decían, más inciertos se volvían sus sentimientos
(...)
Una diminuta semilla había sido plantada en la cabeza de Nashe, y antes incluso de que se percatara de su existencia, ya había brotado dentro de él, proliferando como una flor mutante, un retoñar extático que amenazaba con invadir todo el campo de su conciencia. 

Una nota curiosa en tot plegat és la llarga explicació referent als nombres, que fa un dels dos milionaris i als que sembla voler dotar d'un curiós animisme:

Yo he trabajado con números toda mi vida, claro está, y al cabo de algún tiempo empiezas a pensar que cada número tiene su propia personalidad. (…) El doce es honrado, concienzudo, inteligente, mientras que el trece es un solitario, un tipo turbio. (…) El once es duro, deportivo, le gusta caminar por los bosques; el diez es bastante bobo, un blando que siempre hace lo que le mandan; el nueve es profundo y místico, un Buda de la contemplación.

No cal cercar cap relació amb el desenvolupament de la història, perquè no n'hi ha, senzillament és un detall més que ens vol apropar un tant a l'ambient tan fora de la realitat que envolta tot el relat.