dilluns, 27 de juliol del 2015

DONES D'AIGUA, HÒMENS DE FANG



No coneixia aquest autor, ni mai n'havia sentit parlar, però el títol em va cridar de seguida l'atenció i és que potser no hi creiem en les dones d'aigua, però com diuen a Galícia de les meigas "haberlas, haylas".

En Toni Cucarella ha confegit una història que partint d'una base un punt fantasiosa ens aboca a la crua realitat de la guerra i la post guerra amb els abusos i les revenges dels vencedors.

En principi, m'ha resultat especialment curiós anar esbrinant algunes expressions donat que està escrita en valencià, però a mesura que avançava en la lectura aquesta petita dificultat ha deixat de fer-se evident.

Tot i que la seva mare també havia estat una dona d'aigua, la principal protagonista femenina és l'Aurora, una dóna d'aigua, amb uns bells ulls verds, que es presenta així:

Sé qui sóc i de quin món provinc, però he escollit, per voluntat pròpia, regir-me per una llei distinta. Sóc Aurora i dona d’aigua, però vaig renegar de la meva naturalesa per despit, per orgull. 
(...) 
En aquell moment, quan vaig sentir per primera vegada aquell esperat regalim de sang entre les cames, vaig ser plenament conscient de la meua naturalesa. Com una revelació, com havia dit la mare. Jo, Aurora, dona d’aigua... 

I en contraposició a la bella Aurora, trobem en Miserachs, un nom que ja ens aporta una primera pista del seu tarannà fatxenda i miserable.

Miserachs apareixia per casa nostra quan li venia de gust, d’improvís, ara sempre sol, abillat amb el seu sinistre uniforme de falangista i fatxendant amb les pistoles.

Però tot plegat arribarà més tard, al principi la història ens parla d'una família de vida senzilla i treballadora, amb l'única amenaça latent del riu que sembla cridar la mare, reclamar-la per ella perquè un dia havia decidit de casar-se amb un home i renunciar així a la seva condició:

També foren feliços per a mi aquells dies a Xàtiva, abans de la guerra. Quan encara l’amenaça de les aigües era un temor que la mare percebia en l’aire com una mala olor de lluny, però acostant-se. 
(...)
Ho vaig entendre temps després, és clar: les aigües havien decidit de començar a passar comptes amb la mare, i l’avisaven que volien cobrar deutes. 

Però aquella vida aviat donaria un tomb, l'arribada de la guerra, com sempre i a arreu ho esgarria i embruteix tot:

La mare murmurava amb preocupació que després de la guerra no vindria la pau, sinó la revenja. “Ai dels vençuts" se’n planyia. 
(...)
S’esgolava la por per les xiumeneres, s’esmunyia pels panys de les portes, pels badalls dels batents de les finestres... Respiràvem por, per la boca i pel nas. Paràvem taula per menjar a bocí ple platerades de por. Platerades a caramull de por. I qui no tinga, que espere. 

Les desgràcies van arribant una rere l'altre, un germà mor en un bombardeig, el pare ha de fugir de casa i restar amagat, la mare es queda prenyada a raó de les trobades clandestines amb el seu marit... i sobretot, en Miserachs, que un cop acabada la contesa segueix assetjant les dones, en part atret per la seva bellesa i en part perquè vol trobar el fugitiu: 

Ai, dels vençuts!, ja ho presagiava la mare. Perquè no havia arribat la pau, sinó l’hora de passar comptes. A pesar que l’evangeli dels vencedors deia que era d’obligació perdonar els enemics, no practicaren gens aquell perdó per imposició divina que predicaven, sinó la humana revenja. No mostraren, com sermonejaven els seus capellans, cap d’amor ni compassió pel proïsme, sinó l’odi més animal, més brutal, més infernal. 
(...)
Tota sola davant Miserachs, aquell monstre que el pare i la mare havien presagiat que un dia vindria, sentia que havia acaparat tota la por de món, però vaig intentar que no traspuara pell enfora. 
(...)
Si Miserachs rondava per casa amb aquell aire de perdonavides era perquè el pare encara era viu i ell no sabia on parava. 

La mare tracta en va d'amagar el seu embaràs, el miserable i lasciu falangista en vol treure profit i vol bescanviar la vida del nadó amb la del espòs i l'espòs cedeix, però tampoc així se sent sadollat el miserable, i fugen, pensen fugir ben lluny, però el part es presenta i tot es precipita. I l'Aurora, es refugia en l'aigua i l'aigua les protegeix....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada