LAURA SANTS

     Emili Teixidor, anomena a Vic (o Comarquinal) com us estimeu més, com a "ciutat levítica". Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, fa referència a un lloc d'ambient social molt influït pel clergat especialment en qüestions morals.

     En aquest relat amb marcat to de thriller, al protagonista, un guionista força liberal en l'aspecte sexual, i un tant escèptic quan a la seva feina i postura política, i que en realitat té una lamentable imatge d'ell mateix, els directius de la televisió autonòmica en la que acostuma a col·laborar, li fan l'encàrrec d'escriure un guió dramàtic inspirat en una obra clàssica on es tractés el tema de la infidelitat matrimonial, no se sap ben bé si per un únic programa o bé per una sèrie que faci referència al que es podria anomenar la nova Laura, és a dir, una història actual, però conservant tots els components de l'antiga història de la dissortada Laura a la Ciutat dels Sants. 

I la televisió era l’escenari ideal per fer ressuscitar tots els tòpics i tots els drames i melodrames haguts i per haver...

     D'alguna manera troba una protagonista amb una història que d'entrada li semblarà ideal, en aquest cas, la “nova” Laura és la dona de l’alcalde, que segons li comenta una antiga coneguda: 

     La va portar de Barcelona, era una forastera. Aquest detall no va agradar gaire a les famílies del crostó, sobretot a les que tenien filles per merèixer. Molt guapa i intel·ligent, això sí. Amb carrera. I simpàtica.

Però la seva feina no serà ni de bon tros plàcida ni senzilla ja que es veurà embolicat, sense tenir-hi res a veure, en una mena de conxorxa política que tampoc no acabarà de quedar del tot aclarida al final de la història.

Centrant-nos en la Laura, les seves indagacions el duen fins a una masia un tant atrotinada i apartada del poble on un grup de nois i noies amb diversos graus de discapacitat (gànguils els anomena) hi reben atenció suposadament pedagògica i on també hi resideix o per ser més exactes, està reclosa, la Laura i una filla seva que pateix les seqüeles d'un greu accident de tràfic.

Poc a poc, el nostre protagonista es va gairebé obsedint amb la història d'aquesta nova Laura, així com la d'un dels interns que té cura dels cavalls, però malgrat que descobreix una estranya trama al voltant d'ambdós no aconsegueix treure tot l'entrellat i acaba abandonant el poble per centrar-se en l'encàrrec i deixant-nos així amb la incertesa del final dels dos ostatges.

M’havia agafat un encaterinament que no m’explicava amb aquella Laura. Era com un repte que em feia a mi mateix, com una fita on havia d’arribar abans de tornar enrere.
(...)
Però s’han de tenir les espatlles molt ben cobertes per parlar amb segons qui i de segons quines coses. Amb el cap calent, es diuen disbarats que obliguen a demanar excuses, després.
(...)
Sempre em passava el mateix en acabar el primer esborrany d’un guió, i era que em començaven a corcar els dubtes sobre si la feina feta serviria per fer un pas endavant més definitiu o no serviria de res, i sobre la vigència de l’ofici que feia.
(...)
Ells, els personatges ficticis, són allò que manca a la realitat per ser completa, satisfactòria, total, entenedora. L’univers imaginari és infinit –pensava-, una galàxia inacabable, i la realitat, un petit planeta o potser només un puntet del planeta que coneixem. 

En definitiva, una lectura molt entretinguda amb una trama molt ben travada que ens fa mantenir l'atenció al llarg de tot el relat.

I com més amunt he apuntat que el nostre protagonista principal sembla tenir un concepte molt lamentable de sí mateix, afegeixo una petita mostra en forma de reflexió d'ell mateix i amb una referència un tant subtil a la dificultat afegida d'escriure en català:

Sóc un bord amb una llengua borda –vaig mormolar-. Tot és inútil, jo mateix sóc un inútil, un estèril..., amb una professió improductiva que només fa que aprofitar els retalls que copsem dels grans relats per convertir-los en xerrameca vana, en enraonies i bajanades estupiditzants que corquen el cervell del públic badoc.