Una història en fotografies.

Una encantadora història la que ens relata Jonathan Coe, en la que a través d'un recull de fotografies coneixem, entre d'altres coses, la vida de la protagonista, Rosamond.

Rosamond, que patia una greu malaltia cardíaca que no es va voler operar, és trobada per la seva metgessa morta amb una gravadora funcionant i el tocadiscs en marxa. Al seu voltant tot de cintes i àlbums de fotos. Tot i que no se'n troben proves fefaents, tot fa sospitar que la mort no li ha esdevingut de manera natural, sinó que ella mateixa se l'ha provocat.

Vivia tota sola des de que va morir la seva companya, tenia 73 anys, era lesbiana, soltera i sense fills, però amb un gran secret.

El relat el composen 20 fotografies amb escenes de la vida de la protagonista i està adreçat a Imogen, una noia in-vident i pràcticament desconeguda i il·localitzable, a la qual li narra les imatges i la història que s'hi amaga en cada una de les fotografies, amb la recomanació que li siguin lliurades.

A partir d'aquestes breus i en aparença insuficients dades es va trenant a més de la vida de la pròpia protagonista, la de Imogen i els seus orígens. Es desvetllaran greus secrets que impliquen tota la família.

Una de les hereves, neboda de la difunta, es farà amb les fotografies i les gravacions i gairebé de manera reverencial anirà esbrinant una història que la deixarà commoguda i l'esperonarà a complir la voluntat de la Rosamond cercant a Imogen amb totes les seves forces.

Malgrat que el relat sembla començar pel final si tenim en compte la mort de la que podríem considerar la protagonista, el final, que no desvetllaré, no deixarà de sorprendre'ns més que per l'inesperat, per la crueltat dels esdeveniments.

M'ha agradat la forma original de plantejar el relat. Molts tenim desat el algun calaix o àlbum un munt de fotografies en les quals hi apareixen persones que ens són desconegudes. No acostumo a revisar-les, però el mateix que m'ocorre quan viatjo en qualsevol mitjà públic, o senzillament m'assec en un banc mirant la gent que passa, algun cop que me les he mirades no he pogut resistir-me a la temptació de fabular històries. D'això justament tracta aquest llibre, només que les històries no són cabòries, sinó relats verídics.

Una foto no es mucha cosa, la verdad. Sólo puede capturar un momento entre millones de momentos de la vida de una persona, o de la vida de una casa. 
(...)

Dicen que un instante y la eternidad se confunden cuando experimentas una emoción intensa.
(...)

Es una de esas veces en las que la foto, la propia foto, dice muchas más cosas que las palabras que se me ocurren para describirla.
(...)

Por difícil que haya sido estos últimos días ajustar las palabras a las imágenes, tratar de encontrar las palabras que te ayudarían a imaginar colores, edificios, caras… (…) Pero al final resulta que debo decirte lo más difícil de todo, y sencillamente no sé por dónde empezar.