dimarts, 29 de març del 2016

Sèneca


Una reflexió de la vida, de com la vivim, de com l'aprofitem, del molt que ens queixem, i també del molt que aleshores i també ara, la malbaratem.

Amb els ulls i la voluntat gairebé sempre fixes en el futur, deixem que la vida se'ns escoli sense fer-ne res per gaudir-la, per assaborir-la.

Només ens cal mirar al nostre entorn o al nostre propi mirall per adonar-nos del mal ús que en fem del temps.

Sèneca, de forma lògica, ens parla del seu temps, però no és difícil extrapolar les seves indicacions a l'època actual. Més d'un cop, he pogut escoltar joves matrimonis amb fills que consumeixen tot el seu temps treballant per aconseguir un cotxe millor, un pis més luxós o un apartament,  mentre es queixen que no tenen temps per poder-los gaudir. Som així de contradictoris els humans.

Entre moltes altres reflexions, ens diu Sèneca:

Tots els béns més grans provoquen neguit, i hom desconfia més de la sort més favorable que no pas de cap altra. (...) Sens dubte, tot allò que arriba per atzar és poc estable i, com més amunt s’alça, més exposat està a un esfondrament. Per tant, és inevitable que sigui dissortadíssima, i no solament brevíssima, la vida d’aquells que es procuren amb gran esforç allò que han de conservar amb un esforç encara més gran.
(...)
Sentiràs dir a la majoria: “A partir dels cinquanta anys em retiraré a una vida tranquil·la, el seixantè aniversari m’eximirà de les obligacions”.(...) No te’n dones vergonya, de reservar per a tu les romanalles de la vida i destinar a la reflexió saludable només aquell temps que no pots dedicar a cap altra cosa? Què tard és començar a viure justament quan s’està acabant de viure!
(...)
No disposem d’un període exigu de temps, sinó que n’arribem a perdre molt: la nostra vida és prou llarga, i ens ha estat donada amb prou generositat perquè duguem a terme les empreses més grans, sempre que la invertim tota ella de manera convenient.

Podem concloure que ens passem la major part de les nostres vides perdent llastimosament el temps, la qual cosa no vol dir que haguem d'estar ocupats a tothora, sinó que hem de saber apreciar i valorar el que la vida ens ofereix.

“És exigua la porció de vida que realment vivim” Efectivament, tot l’espai restant no és vida tan sols temps.




dissabte, 19 de març del 2016

UN VIATGE


Una història realment curiosa, la que ens relata Gonçalo M. Tavares d'aquest jove Bloom que comença un llarg viatge possiblement iniciàtic, però també de fugida des de la seva Lisboa natal fins a l'Índia.

Narrada amb l'esquema d'un poema elegíac, però escrit en una prosa poètica:

Parlarem d’en Bloom  i del seu viatge a l’Índia. Un home que va sortir de Lisboa. 
Parlarem d’un home, en Bloom, i del seu viatge a començaments del segle XXI. 
Parlarem d’en Bloom i del seu viatge de Lisboa a l’Índia. 
Parlarem d’un viatge a l’Índia i del seu heroi, en Bloom.
Alerta, doncs, Bloom, amb les teves ganes. (Però preocupa’t també, en aquest viatge, de la manera com fas les coses) 
Parlarem en aquesta epopeia només d’un home: en Bloom.
Però en Bloom farà coses, no només paraules.

En Bloom no ha tingut una vida fàcil a Lisboa: Ha patit la traïció, ha patit la mort per un assassinat imbuït i propiciat pel seu propi pare, de la seva estimada, ha patit les conseqüències morals de la seva pròpia violència, ha patit el rossec de la venjança, ha patit la persecució de la justícia a causa del seu ignominiós crim:

Perquè en Bloom volia oblidar una primera tragèdia que el món li havia posat a sobre: el propi pare havia fet assassinar la dona que ell estimava; i volia també oblidar una segona tragèdia que ell mateix, en Bloom, havia posat al món i que només ara revelava: en Bloom havia mort el propi pare. Per això la urgència a sortir del lloc on el món havia existit massa. Per això: viatjar. I una mica per això: l’Índia.

Difícilment es poden narrar la multiplicitat d'aventures i desventures que acompanyen el nostre protagonista al llarg del seu viatge que sortint de Lisboa, passarà per Londres, París, Alemanya, Viena, Praga...: Patirà, sofrirà, viurà, i sobretot, aprendrà molt, però aprendre no és només gaudir de coneixements plaents, és també obrir els ulls a les moltes misèries humanes. En això consisteix el coneixement:

Volent fugir dels sofriments, del passat, i pensant-se trobar a l’Índia la creença i els homes lluminosos que a l’Europa de la ciència no havia trobat, vet aquí que arriba a això: és dimarts en un continent gegant, i en Bloom és en una cova fosca i estreta, arraulit com un llop que té por.
(...)
Cap país no té una part sagrada. I la geografia és èticament neutra: viatges llargs per veure igual amb els mateixos ulls. Només tornar-se cec és un viatge, tota la resta és un passeig al voltant del pati. 

I deixem en Bloom al final del seus llarg viatge, fatigat, potser fins i tot una mica confós, però segur que una mica més savi:

En Bloom havia estat coherent. No s’havia afanyat gaire a arribar a l’Índia. (...) El 2003 podria haver trigat menys d’un dia a arribar a l’Índia, i va trigar mesos. 
(...)
Viatjar no fa bé només als homes, també és bo per als mateixos itineraris tenir homes que els recorrin. Un camí és com una casa: cal obrir la finestra, de tant en tant, perquè l’aire hi circuli 
(...)
D’altra banda, com ja sap prou bé en Jean M, d’homes obscens n’hi ha a cadascuna de les ciutats i a tots els climes. 


dilluns, 14 de març del 2016

El Cementiri de Praga



Feia anys que no llegia res de Umberto Eco, per ser exactes l'últim que vaig llegir va ser, després del súper conegut "El nombre de la Rosa", "El péndulo de Foulcat" que francament no sé si no vaig entendre, però no em va agradar. 

El cert és que quan em vaig adreçar a la biblioteca cercava "Apocalíticos e integrados" que va ser el primer que vaig llegir d'aquest autor i del que, malgrat no recordar gaire, sé que em va deixar un bon record; però com les sempre eficients bibliotecàries havien dedicat tota una bona exposició per homenatjar-lo amb motiu de la seva mort, em vaig decantar cap al que segons es recull en el comentari de la contraportada és una novel·la que ha estat escrita després de trenta anys del seu èxit.

Ambientada en la segona meitat del segle XIX narra la curiosa i complicada història de Simonini, amb 67 anys quan el coneixem, és un personatge que se'ns presenta amb el títol de capità, amb ofici de notari, i que es dedica a falsificar documents.

Però el protagonista no és només en Simonini, o potser sí? perquè de sobte ens trobem que només amb uns petits canvis d'indumentària i alguns additaments capìl·lars el mateix protagonista és també l'abat Dalla Piccola.

I és així que els principals protagonistes són tres: El capità (o notari), l'abat i el narrador que quan li abelleix ens interromp el relat i fa les seves aportacions en forma de comentaris gairebé al marge.

És que l’abat Dalla Piccola sembla que es desvetlla quan Simonini necessita una veu de la consciència que n’acusi les distraccions i el cridi a la realitat dels fets, i també sembla més aviat desmemoriat de si mateix.
(...)
Les pàgines del diari de Dalla Piccola s’ajunten diria quasi furiosament amb les de Simonini, de vegades tots dos parlant del mateix fet, encara que des de punts de vista contrastats, sinó que les mateixes pàgines de Simonini es tornen convulses com si li resultés treballós recordar a la vegada fets diversos, personatges i entorns amb què havia estat en contacte en el decurs dels anys.

La història és complexa i força rocambolesca, amb espies, agents secrets, assassinats i traïdories, i alhora confusa pel desdoblament de personalitat del protagonista.

Conscient que quelcom al seu cap no acaba d'anar a l'hora, Simonini es decideix a escriure un diari que cada cop que el son el venç, és ampliat i comentat de manera inexplicable pel misteriós abat.

Així que he decidit fer aquest diari, encara que mirant enrere, i explicant-me el passat a mesura que aconsegueixo de fer-lo tornar a la ment, fins i tot les coses més insignificants, fins que no surti l'element (com es deia) traumatitzant. Tot sol. I vull guarir-me tot sol, sense posar-me en mans dels metges de de boges.

Tot i que no sembla tenir afecte ni simpatia per res ni ningú que no sigui el seu propi benefici i satisfer la seva golafreria, en tot el relat el protagonista manifesta una fixació que gairebé podem considerar malaltissa i irracional vers els jueus, els maçons i els jesuïtes....

El francès no sap ben bé què vol, però sap a la perfecció que no vol el que té. (...) Estan orgullosos de tenir un Estat que consideren poderós, però passen el temps intentant fer-lo caure: ningú com els francesos no és tant bo fent barricades per qualsevol motiu. 
(...) 
Els alemanys els he coneguts, i fins i tot he treballat per a ells: el nivell més baix d’humanitat que es pugui concebre.
(...)
L’italià és de poc fiar, mentider, vil traïdor, se sent més còmode amb el punyal que amb l’espasa, millor amb el verí que amb la medecina, llefiscós en el tracte, coherent només quan canvia de bandera a cada bufada de vent
(...)
[Els capellans] Repeteixen que el seu regne no és d’aquest món, i posen les mans damunt tot allò que poden aferrar.
(...)
Maçons i jesuïtes. Els jesuïtes són maçons vestits de dona 
(...)
Qui són els hebreus? Doncs tots aquells que xuclen la sang dels indefensos, del poble. (...) La batalla contra els jueus hauria de ser l'objectiu principal de qualsevol socialista digne d'aquest nom.
(...)
Jo, els jueus, els he somiats cada nit, durant anys i panys. (...) Per sort no n’he conegut mai cap.

Bé, i fins aquí. Les aventures segueixen i s'emboliquen cada cop més i amb contínues morts i intrigues, però la veritat és que en general m'ha semblat un llibre decebedor. Potser és que em continua pesant massa el record de "El nom de la Rosa".

dissabte, 12 de març del 2016

Franquisme, encara.

Lluc Salellas i Vilar, comença aquest estudi amb una frase contundent que, val a dir, comparteixo totalment:

No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant de des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la

Els qui vàrem viure l'etapa de post guerra i la suposada transició servem encara el record primer de la il·lusió que vàrem posar en el que creiem sincerament era un canvi, i a més sense violència: Tot semblava perfecte, però més tard va venir el desencant, la ràbia i la profunda depressió en veure que massa coses seguien igual i que la pretesa transició no havia estat el que ens van voler "vendre".

També és ben sabut per informacions posteriors, que aquelles converses que ens van voler fer creure idíl·liques, havien estat vigilades de molt a prop per persones rellevants i molt afins a l'antic règim encara. Fins i tot, algú més agosarat ha arribat a definir-ho amb la imatge gràfica que a l'estança del costat on es negociava estaven els censors amb els sabres i les pistoles sobre la taula i eren ells i no els polítics els qui posaven les condicions i acceptaven o reprovaven l'estat de les negociacions i les condicions del pretès canvi polític.

És molt evident que ens van enganyar, que mentre als carrers demanàvem l'amnistia i llibertat pels presos polítics, confegien una llei en què l'amnistia se la auto adjudicaven els mateixos botxins.

Deixo aquestes reflexions amb un petit recull de frases que m'han semblat més rellevants:

El record de la Transició espanyola s’ha convertit quasi en un mite per als sectors més immobilistes, que avui encara governen amb àmplies majories les institucions. 
(...)
Aquell procés no ha servit per a un dels objectius que recollien els discursos del moment: el de posar fi del tot a la dictadura franquista.
(...)
El fet que fos el mateix règim franquista i les seves cares visibles els que van conduir la Transició va impossibilitar que hi hagués cap procés per reclamar responsabilitats civils i penals als protagonistes de la dictadura.
(...)
La jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat incapaç de fer un exercici complet d’autocrítica al voltant del seu paper actiu durant la dictadura.


Sobre el mateix tema, també us pot interessar:
Fragments personals

dilluns, 7 de març del 2016

L'engany de la memòria


Un relat que ens confirma, un cop més que la memòria no sempre és fidel als fets que s'hi conserven, és més cadascú de nosaltres acostumem a fer-ne un ús interessat.

En general, Pere Rovira ens presenta diferents històries d'amors "bojos", tot i que la principal, la que porta el fil conductor, és una història viscuda o recordada de dues maneres força distintes. Val a dir que ha estat una lectura distreta, però amb un final inversemblant que al meu entendre ho esgarria tot.

Els protagonistes són l'Esteve i la Clara o el que és el mateix en Salvador i la Rosa, ja que els coneixem a partir d'una novel·la inconclosa d'un autor, en Salvador, que suposadament ha perdut la inspiració i pretén que el final l'escrigui una dona misteriosa, elegant i voluptuosa, la Rosa, que, ves per on, és la protagonista del primer amor apassionat del novel·lista i per descomptat del llibre que aquest ha escrit.

En Salvador vol recuperar la relació amb la Rosa, desitja tornar-la a veure i es deleix per poder parlar-hi. Ell es reconeix com un home ja madur que ha perdut gran part del seu atractiu, però i ella?:

Però la Rosa Soler no era vella, ni tampoc no semblava que tingués cinquanta-dos anys, ni quaranta

Quan van començar la seva relació, un tant accidentada, ella, tenia disset anys, estava promesa amb un noi força més gran que ella, el qual tindrà un final tràgic en ser abandonat per ella. La Clara (o Rosa)  era filla d'una família acomodada i ell era un company d'institut amb divuit, de família humil, i molt tradicional.

Serà la Rosa que en un primer moment més arriscarà en la relació, però tots dos van viure la foguerada d'una relació quasi impossible, fugen plegats i viuen uns dies d'aventura apassionada a Barcelona no exempta d'alguns perills.

Parla i recorda l’Esteve:
L’esperava somiant. (...) No ens separàvem, no ens fèiem grans, no treballàvem, no ens moriríem. 
(...)
Si ens feien por les nostres vides era potser perquè sentíem que ja no tornarien a ser mai més tan nostres. Vivíem i ens estimàvem amenaçats. Deu ser així com s’ha de viure la joventut


Parla i recorda la Clara:
Després de la guerra, la mare va començar a fer teatre. Hauria pogut tenir un càrrec a la secció femenina de la Falange, perquè era amiga de la germana del fundador. 
(...)
El pare sol dir, i em penso que s’ho creu, que ser ric és una vulgaritat, perquè els rics han de tenir diners. “En canvi, els senyors només hem de gastar-nos-els”. 
(...)
El pare sempre m’ha dit que a la gent rica se l’ha de tractar amb una insolència amable.
(...)
Fa segles que els savis i els poetes afirmen que l’amor és una malaltia, un desgavell de l’enteniment. 

A grans trets aquest és l'argument principal, mentre que a mesura que avancem en el relat, coneixem altres amors apassionats, contrariats i difícils, relacions de submissió, homosexualitat... No us explicaré el final, però sí que recullo i faig meves unes paraules del fictici editor:

Els llibres tenen dos tipus de lectors: la majoria llegeix el que hi ha en les pàgines, i una minoria, de vegades una o dues persones, llegeix el que les pàgines no diuen, compara el llibre amb fets reals, es pregunta per les intencions de l’autor, i per les implicacions pròpies en tot el mecanisme. 

Ara, que cadascú es demani quin tipus de lector és.

dijous, 3 de març del 2016

Reflexions d'un ancià

Tiana, 2015



Vergílio Ferreira de la mà de l'ancià malalt protagonista el qual, reclòs en una residència, o llar de repòs com sembla que s'anomena el centre: Ara sóc en una llar de repòs, ho diu així un rètol i la guia de telèfons, ens escriu una llarga carta o declaració d'amor a la seva esposa difunta. Tot i que com acostuma a ocórrer amb els records, per algun detall sembla que la relació no va ser tan idíl·lica com ens la vol presentar el protagonista.

En llargs monòlegs, la recorda i s'acomiada, o més aviat l'emplaça per trobar-se en un hipotètic més enllà.

De fet, han estat els fills qui han decidit el seu ingrés, no sabem ben bé si a causa de la seva salut o en el cas de la seva filla, per poder ocupar la confortable i àmplia casa on ell ha viscut fins ara.

Ell no es resisteix, d'alguna manera sembla que ja s'ha rendit a la vida i l'únic que el manté encara viu és poder acabar la missiva que ha decidit escriure (o imaginar) a la seva dona, però el centre el deprimeix; d'una manera entre còmica i amarga parla dels seus residents:

Aquí a la llar hi ha dues menes de comunitats, ara t’ho explico. Hi ha la dels vells restes de sèrie, ximples, paralítics decrèpits ja facturats cap a l’etern, i hi ha la dels que són encara funcionals però que no tenen família on funcionar i vénen aquí a menjar i dormir. A més dels que han sobreviscut fins al límit improbable de ser persona. Pel que fa a mi no tinc una secció definida. 
(...)
Són vells, estimada. La vida els ha manipulat, els ho ha xuclat tot de l’ànima fins a tornar-los només un tub digestiu. El tub és allà. I aleshores mengen.

De les seves observacions i anàlisi, com és de suposar no s'escapen els cuidadors. De la que acostuma a banyar-lo opina:

Exerceix el plaer de la protecció que és el gran plaer dels febles, Mónica, perquè n'hi ha de més febles que ells.
(...)
La pietat és una forma d’expulsar-nos l’amargura de dins nostre, l’amenaça de no voler que ho sigui

Els fills rarament el visiten: Estan molt ocupats, el fill capellà i la filla una mare amb els fills que ha tingut de dues relacions, sempre atabalada i egoista, i ell tot i que davant d'ells mai no s'exclama, ho fa notar en les seves reflexions. 
Si bé en un altre sentit, aquesta és una manera d'actuar que jo he constatat més d'un cop entre els avis i les avies amb que coincideixo molts dies al gimnàs. Sovint s'exclamen i es lamenten de que els seus fills els hi facin responsables de dur i recollir de l'escola i les diferents activitats els nets, i també s'han d'ocupar de fer-los el dinar ja que han de treballar, per la qual cosa es troben molt lligats i no poden gaudir com voldrien de llurs jubilacions, això sí, ho comenten entre ells, però als respectius fills mai no els diuen res. Jo no ho entenc, penso que si els ocasiona una molèstia tan feixuga és amb ells amb qui ho haurien de comentar i trobar-hi una solució acceptable per totes les parts:

En Teo [El fill capellà] rarament em visita o em telefona, t'ho he de dir. En Teo va tallar amb el cercle familiar, ell diu, el seu cercle és molt més ampli, la família, sens dubte, però la família és una petita taca sentimental i ¿què se’n fa del sentiment? 
(...)
En Teo vol salvar el món per salvar-se ell mateix, que és el que se salva sempre quan es vol salvar els altres. Estan en silenci. Viuen l’etern.

Són diverses les diguem-ne "aventures" que viu el nostre protagonista a la residència: canvis d'habitacions, xerrades amb altres interns, relacions tenses amb la directora... fins i tot una "escapada" tot volent fer la descoberta de l'entorn que acaba complicant-se-li una mica, però vull acabar amb unes sentides paraules cap a la seva esposa:

Perquè jo vaig estimar el teu cos de moltes maneres, no sé si et va passar el mateix a tu. S’estima un cos com un instrument d’estimar, com una forma d’onanisme i la feina és seva. O com un èxtasi d’un terror paralític. O com una orientació cap a allò impossible que no existeix en ell.
(...)
Allò que és gran s’esdevé en l’etern i l’amor és així.