dilluns, 14 de març del 2016

El Cementiri de Praga



Feia anys que no llegia res de Umberto Eco, per ser exactes l'últim que vaig llegir va ser, després del súper conegut "El nombre de la Rosa", "El péndulo de Foulcat" que francament no sé si no vaig entendre, però no em va agradar. 

El cert és que quan em vaig adreçar a la biblioteca cercava "Apocalíticos e integrados" que va ser el primer que vaig llegir d'aquest autor i del que, malgrat no recordar gaire, sé que em va deixar un bon record; però com les sempre eficients bibliotecàries havien dedicat tota una bona exposició per homenatjar-lo amb motiu de la seva mort, em vaig decantar cap al que segons es recull en el comentari de la contraportada és una novel·la que ha estat escrita després de trenta anys del seu èxit.

Ambientada en la segona meitat del segle XIX narra la curiosa i complicada història de Simonini, amb 67 anys quan el coneixem, és un personatge que se'ns presenta amb el títol de capità, amb ofici de notari, i que es dedica a falsificar documents.

Però el protagonista no és només en Simonini, o potser sí? perquè de sobte ens trobem que només amb uns petits canvis d'indumentària i alguns additaments capìl·lars el mateix protagonista és també l'abat Dalla Piccola.

I és així que els principals protagonistes són tres: El capità (o notari), l'abat i el narrador que quan li abelleix ens interromp el relat i fa les seves aportacions en forma de comentaris gairebé al marge.

És que l’abat Dalla Piccola sembla que es desvetlla quan Simonini necessita una veu de la consciència que n’acusi les distraccions i el cridi a la realitat dels fets, i també sembla més aviat desmemoriat de si mateix.
(...)
Les pàgines del diari de Dalla Piccola s’ajunten diria quasi furiosament amb les de Simonini, de vegades tots dos parlant del mateix fet, encara que des de punts de vista contrastats, sinó que les mateixes pàgines de Simonini es tornen convulses com si li resultés treballós recordar a la vegada fets diversos, personatges i entorns amb què havia estat en contacte en el decurs dels anys.

La història és complexa i força rocambolesca, amb espies, agents secrets, assassinats i traïdories, i alhora confusa pel desdoblament de personalitat del protagonista.

Conscient que quelcom al seu cap no acaba d'anar a l'hora, Simonini es decideix a escriure un diari que cada cop que el son el venç, és ampliat i comentat de manera inexplicable pel misteriós abat.

Així que he decidit fer aquest diari, encara que mirant enrere, i explicant-me el passat a mesura que aconsegueixo de fer-lo tornar a la ment, fins i tot les coses més insignificants, fins que no surti l'element (com es deia) traumatitzant. Tot sol. I vull guarir-me tot sol, sense posar-me en mans dels metges de de boges.

Tot i que no sembla tenir afecte ni simpatia per res ni ningú que no sigui el seu propi benefici i satisfer la seva golafreria, en tot el relat el protagonista manifesta una fixació que gairebé podem considerar malaltissa i irracional vers els jueus, els maçons i els jesuïtes....

El francès no sap ben bé què vol, però sap a la perfecció que no vol el que té. (...) Estan orgullosos de tenir un Estat que consideren poderós, però passen el temps intentant fer-lo caure: ningú com els francesos no és tant bo fent barricades per qualsevol motiu. 
(...) 
Els alemanys els he coneguts, i fins i tot he treballat per a ells: el nivell més baix d’humanitat que es pugui concebre.
(...)
L’italià és de poc fiar, mentider, vil traïdor, se sent més còmode amb el punyal que amb l’espasa, millor amb el verí que amb la medecina, llefiscós en el tracte, coherent només quan canvia de bandera a cada bufada de vent
(...)
[Els capellans] Repeteixen que el seu regne no és d’aquest món, i posen les mans damunt tot allò que poden aferrar.
(...)
Maçons i jesuïtes. Els jesuïtes són maçons vestits de dona 
(...)
Qui són els hebreus? Doncs tots aquells que xuclen la sang dels indefensos, del poble. (...) La batalla contra els jueus hauria de ser l'objectiu principal de qualsevol socialista digne d'aquest nom.
(...)
Jo, els jueus, els he somiats cada nit, durant anys i panys. (...) Per sort no n’he conegut mai cap.

Bé, i fins aquí. Les aventures segueixen i s'emboliquen cada cop més i amb contínues morts i intrigues, però la veritat és que en general m'ha semblat un llibre decebedor. Potser és que em continua pesant massa el record de "El nom de la Rosa".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada