dijous, 3 de març del 2016

Reflexions d'un ancià

Tiana, 2015



Vergílio Ferreira de la mà de l'ancià malalt protagonista el qual, reclòs en una residència, o llar de repòs com sembla que s'anomena el centre: Ara sóc en una llar de repòs, ho diu així un rètol i la guia de telèfons, ens escriu una llarga carta o declaració d'amor a la seva esposa difunta. Tot i que com acostuma a ocórrer amb els records, per algun detall sembla que la relació no va ser tan idíl·lica com ens la vol presentar el protagonista.

En llargs monòlegs, la recorda i s'acomiada, o més aviat l'emplaça per trobar-se en un hipotètic més enllà.

De fet, han estat els fills qui han decidit el seu ingrés, no sabem ben bé si a causa de la seva salut o en el cas de la seva filla, per poder ocupar la confortable i àmplia casa on ell ha viscut fins ara.

Ell no es resisteix, d'alguna manera sembla que ja s'ha rendit a la vida i l'únic que el manté encara viu és poder acabar la missiva que ha decidit escriure (o imaginar) a la seva dona, però el centre el deprimeix; d'una manera entre còmica i amarga parla dels seus residents:

Aquí a la llar hi ha dues menes de comunitats, ara t’ho explico. Hi ha la dels vells restes de sèrie, ximples, paralítics decrèpits ja facturats cap a l’etern, i hi ha la dels que són encara funcionals però que no tenen família on funcionar i vénen aquí a menjar i dormir. A més dels que han sobreviscut fins al límit improbable de ser persona. Pel que fa a mi no tinc una secció definida. 
(...)
Són vells, estimada. La vida els ha manipulat, els ho ha xuclat tot de l’ànima fins a tornar-los només un tub digestiu. El tub és allà. I aleshores mengen.

De les seves observacions i anàlisi, com és de suposar no s'escapen els cuidadors. De la que acostuma a banyar-lo opina:

Exerceix el plaer de la protecció que és el gran plaer dels febles, Mónica, perquè n'hi ha de més febles que ells.
(...)
La pietat és una forma d’expulsar-nos l’amargura de dins nostre, l’amenaça de no voler que ho sigui

Els fills rarament el visiten: Estan molt ocupats, el fill capellà i la filla una mare amb els fills que ha tingut de dues relacions, sempre atabalada i egoista, i ell tot i que davant d'ells mai no s'exclama, ho fa notar en les seves reflexions. 
Si bé en un altre sentit, aquesta és una manera d'actuar que jo he constatat més d'un cop entre els avis i les avies amb que coincideixo molts dies al gimnàs. Sovint s'exclamen i es lamenten de que els seus fills els hi facin responsables de dur i recollir de l'escola i les diferents activitats els nets, i també s'han d'ocupar de fer-los el dinar ja que han de treballar, per la qual cosa es troben molt lligats i no poden gaudir com voldrien de llurs jubilacions, això sí, ho comenten entre ells, però als respectius fills mai no els diuen res. Jo no ho entenc, penso que si els ocasiona una molèstia tan feixuga és amb ells amb qui ho haurien de comentar i trobar-hi una solució acceptable per totes les parts:

En Teo [El fill capellà] rarament em visita o em telefona, t'ho he de dir. En Teo va tallar amb el cercle familiar, ell diu, el seu cercle és molt més ampli, la família, sens dubte, però la família és una petita taca sentimental i ¿què se’n fa del sentiment? 
(...)
En Teo vol salvar el món per salvar-se ell mateix, que és el que se salva sempre quan es vol salvar els altres. Estan en silenci. Viuen l’etern.

Són diverses les diguem-ne "aventures" que viu el nostre protagonista a la residència: canvis d'habitacions, xerrades amb altres interns, relacions tenses amb la directora... fins i tot una "escapada" tot volent fer la descoberta de l'entorn que acaba complicant-se-li una mica, però vull acabar amb unes sentides paraules cap a la seva esposa:

Perquè jo vaig estimar el teu cos de moltes maneres, no sé si et va passar el mateix a tu. S’estima un cos com un instrument d’estimar, com una forma d’onanisme i la feina és seva. O com un èxtasi d’un terror paralític. O com una orientació cap a allò impossible que no existeix en ell.
(...)
Allò que és gran s’esdevé en l’etern i l’amor és així.


1 comentari: