Ara ja en tinc prou

M'ha agradat en Murakami, diria que he llegit tot el que s'ha publicat, però ara ja he decidit que en tinc prou. Trobo que cada cop els seus llibres han anat perdent qualitat i que els temes que tracta són massa repetitius i això, almenys en el meu cas, fa que vagi perdent interès.

Fins ara, m'havia fascinat el seu món oníric habitat per alguns personatges irreals, però sempre amb un transfons que els feia atractius i en certa mesura creïbles. 

En aquest cas, HOMES SENSE DONES, és un llibre de relats breus amb un punt comú com ara les relacions humanes, però com de costum amb uns escenaris un tant fantàstics, no sempre ben resolts.

Potser el relat més significatiu és el que dóna nom al conjunt:

Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi.

Però, sempre segons la meva opinió, la resta del llibre no està a l'alçada. En cito només un parell de les històries que m'han semblat mínimament curioses, que no interessants:

Drive My Car:

En Kafuku estimava la seva dona. Mentre havia estat casat amb ella, no havia estat mai amb cap altra dona. No era que no se li hagués presentat mai l’ocasió de fer-ho, sinó que no n’havia tingut ganes.

(...) La seva dona, en canvi, sí que se n’havia anat al llit amb altres homes. (...) En Kafuku no entenia per què la seva dona havia de dormir amb altres homes. 

Xahrazad:

La Xaharazad tenia el do d’explicar unes històries que captivaven qui les escoltava. (...) Hi tenia tanta traça que, encara que només fos momentàniament, aconseguia que qui l’escoltava s’oblidés de la realitat.

(...)

En Habara feia quatre mesos que coneixia la Xahrazad. L’havien enviat a aquella “casa” en una ciutat de províncies del nord de Kanto, i ella, que vivia a prop, havia estat designada com la “persona de contacte”. 

I per acabar no podia faltar un altre tastet del relat més rodó:

Homes sense dones:

Algun dia, de sobte, vosaltres també us convertireu en homes sense dones. Aquest dia us arribarà de sobte sense donar-vos la més mínima pista o avís, sense que en tingueu cap intuïció ni pressentiment, sense trucar a la porta o tossir abans d’irrompre. (...) En aquest món, us anomenaran “homes sense dones”, amb un plural d’una fredor increïble.

(...)

Sigui com sigui, és així com acabareu convertits en homes sense dones. En un tancar i obrir d’ulls. I un cop que us heu convertit en homes sense dones, el color de la soledat us va calant el cos, com una taca de vi negre que ha caigut damunt d’una catifa de tons clars.