Memòria d'una traïció

En Sorj Chalandon, que durant anys va cobrir el conflicte nord-irlandès, en aquesta impactant i commovedora història s'ha servit d'un personatge fictici com és en Tyrone Meehan per parlar-nos de algú que ell va conèixer bé, en Denis Donaldson, un ex membre de l'IRA i dirigent del Sinn Féin.

D'alguna manera, en el llibre tracta de trobar una resposta per la traïció del qui fins aleshores, durant 20 llargs anys havia considerat el seu amic. Tot i que al 2008 havia escrit "Mi traidor" on hi abocava tot el ressentiment i la frustració que sentia, no m'és difícil imaginar amb quin dolor va afrontar aquest nou llibre on ens parla de l'empresonament, les tortures i la pressió que van patir els membres de l'IRA: un tema que ell va conèixer bé.

Pel que he pogut esbrinar tot consultant les xarxes, a més de tot el relat esgarrifós i detallat de la repressió, també hi ha alguns indicis del què podria ser la raó per la qual en Denis va trair els seus; un fet fortuït, que els anglesos van aprofitar en el seu benefici. Potser és més un desig de l'autor que una certesa, però si més no, el pot haver ajudat a perdonar.

I acabo amb uns petits apunts del què podreu trobar si us decidiu a llegir-lo:

No feu cas del que diguin. No us fieu dels meus enemics, i encara menys dels meus amics. (...) Ningú no ha estat mai dins la meva pell. Ningú. Si ara parlo, ho faig perquè sóc l’únic que pot dir la veritat.(...) Acabava de començar el meu diari. 

Em vaig incorporar a l’IRA el 10 de gener de 1942, quatre dies després de la nostra arribada a Dholpur Lane.  En fi, no ben bé a l’IRA. Jo era massa jove. (...) Cada barri republicà tenia la seva pròpia unitat de joves. L’IRA es dividia en brigades i batallons, nosaltres ens ajuntàvem en cumann. 

Érem una colla de marrecs. (...) Volíem lluitar per la llibertat del nostre país, honorar la seva memòria, conservar la seva terrible bellesa. Tant se’ns donaven els pacte si les aliances. Estàvem disposats a morir els uns pels altres. Morir de  debò. I alguns de nosaltres complirem la promesa. 

Els anglesos vigilaven els nostres gestos, l’IRA vigilava el nostre compromís, els capellans vigilaven el nostre pensament, els pares vigilaven la nostra infantesa i les finestres vigilaven els nostres amors. No hi havia res que ens pogués amagar. 

La nostra llengua era un arma. Els carcellers ho sabien. 

Quan la campanya de l’IRA va parar oficialment, al febrer del 1962, vuit dels nostres havien estat assassinats, sis policies havien trobat la mort i els únics que circulaven lliures eren els nostres rius. 

Un traïdor destrossa la moral d’una comunitat. És com una granada de fragmentació. Llança trossets en totes les direccions. Amb un traïdor, tothom queda ferit. I és difícil recuperar-se.