dimecres, 19 de juliol de 2017

MENTIDES PERILLOSES



Sóc de les que no li agraden les mentides que considero engany, suporto malament que algú em menteixi, m'enganyi, ni que sigui en alguna qüestió de poca importància i aquest algú l'esmento en el sentit més ample possible. És clar que si la mentida prové del meu entorn més proper o apreciat, el meu rebuig i ressentiment són encara més profunds. Ni tan sols crec en el que algú anomena "mentides pietoses", la veritat pot causar un dolor momentani, mentre que la mentida deixa un dolor més profund i durador. Tampoc s'escapa del meu rebuig l'auto engany. 

Jean-Claude, el protagonista d'aquest llibre d'Emmanuel Carrère on es relata un fet verídic, i que va anomenar "L'adversari", mentia gairebé com una forma natural de viure i relacionar-se, és així que va estar 18 anys enganyant tothom fins que finalment, les seves mentides el van conduir a assassinar els pares, la dona i els fills, agredir la seva amant i fins i tot, encara que no es va poder demostrar, es va sospitar que havia tingut alguna cosa a veure en la mort suposadament accidental del seu sogre. Ell va fer un intent de suïcidi prenent-se un munt de medicaments caducats i calant foc a la casa. Va sobreviure, el van poder jutjar i va ser condemnat. Quan va sortir del coma, al principi ho va negar tot. Tot plegat, uns fets que van commoure la societat i van ser tema als noticiaris al gener de 1993.

Assabentat pels noticiaris i mogut per la necessitat d'entendre, en Carrère, escriu una carta a la presó adreçada a l'autor confés dels assassinats. Després de dubtar durant sis mesos, vaig decidir escriure-li, a través del seu advocat. És la carta més difícil que he hagut d’escriure mai. Obtindrà resposta anys més tard, i al 1999 es decideix a escriure el llibre.

Els amics no s'ho podien arribar a creure, fins que l'evidència aclaparadora els va caure al damunt com una pesada llosa.

Luc `[un bon amic] va saber en l’espai de cinc minuts que havien trobat al cotxe de Jean-Claude una nota escrita per ell on s’acusava dels crim, i que tot el que es pensaven que sabien de la seva carrera i de la seva activitat professional era una enganyifa. “Un banal accident o una injustícia poden provocar la bogeria. Perdó, Corinne, perdó, amics meus; perdó a les bones persones de l’associació Saint-Vicent que volien trencar-me la cara”
(...)
Luc, al principi, es va negar rotundament a creure-ho. Quan acaben de dir-vos que el vostre millor amic, el padrí de la vostra filla, l’home més recte que coneixeu ha matat la seva dona, els seus fills, els seus pares i que a més a més us mentia en tot des de feia anys, ¿no és normal continuar confiant-hi, fins i tot contra proves aclaparadores? 
(...)
Una mentida, normalment, serveix per tapar una veritat, alguna cosa potser vergonyosa, però real. La seva no tapava res. Sota el fals doctor Romand no hi havia l’autèntic Jean-Claude Romand. 
(...)
Fals metge, enganxat a la por i a la rutina, estafant insignificants jubilats cancerosos, no tenia cap oportunitat. 
(...)
Perquè menteix. És la seva manera de ser, no hi pot fer res i em sembla que ho fa més per enganyar-se ell mateix que per enganyar els altres. 


diumenge, 16 de juliol de 2017

Una visita impactant

Ha tancat la Model, després de 113 anys i d'un natural deteriorament més que evident, i també després de diversos anuncis que per una o altra raó mai no s'acabaven de concretar, ha tancat definitivament les portes.

A partir del 3 de juliol d'aquest any, fins el 26 de novembre, sota el títol genèric de "La Model ens parla", el Departament de Justícia de la Generalitat, ha organitzat una exposició i visita a una part de les instal·lacions.

Com molts dels veïns de Barcelona i segurament de tot Catalunya, havia passat més d'un cop pel davant i sempre resultava impressionant i alhora un xic intimidant aquell edifici i també n'érem més o menys conscients d'algunes de les històries referents als presos anomenats "polítics" que s'havien esdevingut al seu interior i que, segurament, en major o menor mesura, encara s'esdevenien. Qui no havia sentit parlar d'aquella "Cinquena Galeria".

Alguns dels espais de la visita no deixa indiferent, el muntatge que hi han fet hi contribueix i les fotografies, inevitables, que vaig fer durant els recorregut no poden recollir ni de bon tros les emocions que en molts moments m'hi van assaltar.


La noia del ball



Fa temps vaig comentar una publicació de Jordi Coca en què ens parlava les seves vivències en el que vaig nomenar "Un pare dictador" i que no és altre que "Sota la pols".

En el llibre que ara comento, el mateix autor en un diàleg figurat amb la seva mare, rememora, com una mena de continuació, les relacions i els records de la seva infantesa i un cop més m'ha dut records de la meva pròpia infantesa i de la difícil relació dels meus progenitors.

Pràcticament així comença el seu relat la protagonista, nascuda en una petita illa de Menorca que ha hagut d'abandonar i traslladar-se a Barcelona, a raó de la mort de la mare, en el qual tracta d'explicar-li al seu fill, que n'esdevé el narrador, la seva vida:

Deuria tenir disset anys i sempre anava cansada, bruta de la borra dels telers, amb la pols de les màquines que m’havia de treure dels cabells. Però tinc una mirada alegre tot i el cansament de treballar tantes hores, tantes hores teixint sense parar, marejada per l’enrenou eixordador que a estones em percudia el cap: zas bum, zas bum..

Es tracta d'una vida senzilla i plena de dificultats, com la de tantes dones i homes a l'època de la guerra i la dura postguerra, amb l'afegitó d'un marit tirà i dominador:

Durant més de quaranta anys he viscut amb la sensació que ell em manava, que em feia anar a on volia i que jo no podia triar ni decidir res. 
(...)
Va ser com una possessió, com un domini complet i obscur que per realitzar-se plenament necessitava paciència.

A ella li agrada el ball, d'aquí el títol, se sent alliberada quan es deixa endur per la música, com si d'alguna manera els peus adquirissin vida pròpia, les cabòries s'esfumen mentre es mou de manera compassada o esvalotada seguint amb traça qualsevol ritme.
La meva mare també era bona balladora, sempre que podia, que només era quan no hi havia el pare, estava amb la música de la ràdio engegada i ballant fins i tot amb l'escombra. Era feliç quan ballava:

A mi la música sempre m’ha fet sentir que volava. Ballar era una mica com no tocar de peus a terra, era fer-se lleugera, etèria, i t’evadies dels problemes reals. La música entrava com un aire fresc, et sostenia en un núvol de sons, et despertava els sentiments i t’inundava d’emocions.

A ell sembla molestar-li.
El meu pare també tenia les seves idees pròpies al respecte i li ho tenia pràcticament prohibit:

“Per gust únicament ballen les putes”, em deia el teu pare.

I com a rerefons de tot això, els darrers dies de la república, la guerra, l'anarquisme idealista i el més violent, la postguerra, la dictadura, la repressió, i un cop més la violència...

D’una banda era com si no passés res i de l’altra cada dia hi havia notícies que ens feien témer el pitjor. (...) A la fàbrica uns deien que tot era culpa dels anarquistes, però els altres afirmaven que els militars volien que tornés el rei, que allò de la república no funcionava...
(...)
A Barcelona tot ho dominaven els anarquistes i hi havia tants rumors que ja ni sabies què era veritat o què no ho era. I de vegades tu veies coses... 
(...)
I també hi havia els desapareguts, aquells dels que no se sabia res, els que havien estat engolits per les primeres setmanes de guerra sense deixar ni rastre. 
(...)
El món sencer era un hospital trist, una sala llarga per un extrem de la qual s’enduien els cadàvers de totes les edats que després eren colgats precipitadament... 

Té paraules molt contundents respecte la postguerra, com les que jo podia escoltar algun cop una mica a esquitllen-tes a casa meva:

De mica en mica vaig notar que en aquella nova etapa (postguerra) també hi havia por i que tothom callava. 
(...)
Allò era pitjor que la guerra. Agafaven qui fos, els apallissaven i els feien tornar a casa baldats. D’altres es perdien a les comissaries o a les casernes dels militars i no se’n sabia res més. Les famílies anaven a preguntar i mai no obtenien resposta. 
(...)
Doncs això va ser exactament el mateix: havien guanyat la guerra, ens van demostrar que eren més forts que nosaltres, van prohibir parlar català, no ens volien deixar respirar tranquils, es tractava que tinguéssim por, que veiéssim fins a quin punt estàvem a les seves mans. 

D'aquesta manera es va viure, malviure o gairebé sobreviure, durant molts, massa, anys:

I vivíem així, fent coses petites però que bé s’havien d’organitzar. 
(...)
 I els rojos, segons es deia aleshores, érem tots els que no pensàvem com ells. 

dijous, 29 de juny de 2017

La cova de Santa Llúcia

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil i el 1938, uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, la cova va ser habilitada com a hospital de campanya de les tropes republicanes. La cova fou equipada amb uns 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicaments, i també s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts. Durant el temps que va servir d’hospital es van fer curacions de tota mena, tant a soldats republicans com a presoners de guerra i gent dels pobles bombardejats. Els veïns de La Bisbal hi portavent fruita i verdura que intercanviaven per llaunes, pa, xocolata... Els que hi van morir es troben enterrats en una fossa comuna al cementeri del poble.

A Priorat.
Una terra per descobrir, sense presses...

Aquesta és una part del relat que podeu trobar bussejant per Internet, en el meu cas va ser a raó d'una de les diverses lectures fetes referents a diversos aspectes de la Guerra Civil espanyola que vaig saber-ne l'existència.

Fa pocs dies que la vaig visitar. Cap itinerari organitzat, gairebé en solitud, em vaig deixar embolcallar per la grandiositat del paisatge mentre recorria tot l'espai, mentre tractava d'evocar tot el que en aquell indret havia succeït: el treball abnegat dels metges i infermeres, els crits i el dolor dels ferits, la infàmia de la guerra, la mort... Tot va anar passant pel meu cap.

I vaig fer fotografies, no sense dubtar si m'era moralment permès violar la pau d'aquell lloc gairebé místic, però malgrat tot, aquí deixo una mostra, amb tot el respecte, del què va ser la meva experiència:










dissabte, 24 de juny de 2017

En els llimbs?


Entre les diverses obres de'n Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980), destaquen les obres de teatre que s'han qualificat com a teatre de l'absurd.

En aquest cas, he triat "A porta tancada" escrita al 1944, en una traducció de'n Pedrolo, tota una garantia. La peça, força breu, en un sol acte té quatre protagonistes, tres dels quals, Inés, Estelle i Garcin, els podem considerar com a convidats i un criat el nom del qual desconeixem.

El lloc de trobada és una habitació tancada sense finestres ni miralls, amb els llums permanentment encesos, on els tres convidats són conduits, no sabem des d'on ni amb quin objectiu per un criat que tant bon punt els va acompanyant, un per un, els deixa en la més absoluta solitud.

Aviat s'adonen que no tenen gana, ni set, ni son

Cap d'ells no es coneix i en un principi manifesten no saber el per què s'hi troben en aquella situació, que d'antuvi relacionen amb l'infern, però a mesura que avancem en la lectura coneixem, o més bé intuïm, que estan en una mena d'antesala que els ha de conduir al seu destí etern, perquè el cert és que tots tres són morts i que han dut unes vides poc o gens edificants.

Confesso que malgrat el plantejament potser absurd, m'ha resultat una lectura força interessant i servant les distàncies, m'ha dut un record de la meva mare, una dona força pragmàtica i gens religiosa, però que en algun moment de la seva curta vida, li va impactar el relat cristià que feia referència a la possibilitat de la vida eterna després de la mort. Segons el seu raonament, la possibilitat d'anar al cel havia d'estar molt bé, però li semblava una contradicció, ja que si des d'aquell lloc suposadament privilegiat no podia veure els seus fills terrenals, la felicitat no li seria pas complerta; altrament, si ens veia i en algun moment patíem cap dificultat o mal el seu patiment seria molt més gran que el gaudi de l'eternitat.

En conclusió: tot plegat no la va convèncer de cap de les maneres.



dimarts, 20 de juny de 2017

Joan Fuster

Vint-i-cinc anys sense Joan Fuster


CINC INVOCACIONS


Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.


Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit. 

Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.


Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat. 



Joan Fuster 
(Sueca, la Ribera Baixa23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)

Imatge manllevada de Mag Poesia



dissabte, 17 de juny de 2017

INSTRUMENTAL


Una organització molt original en què cada capítol ve precedit per un enllaç que ens condueix a un fragment de música que, segons informa el propi autor, es pot escoltar de forma totalment gratuïta.

Però el veritable interès està en el fet que James Rhodes, un pianista reconegut. ens fa partícips de la dura història dels abusos sexuals patits al llarg de cinc anys de la seva infantesa. Per primer cop, almenys que jo conegui, es tracta obertament el tema de la pederàstia des del punt de vista de la víctima.

Al febrer d'aquest mateix any, a "Què va fallar"vaig comentar un llibre en el que es recollia el punt de vista d'un pederasta confés i m'ha semblat especialment interessant conèixer el sentir d'una víctima.

Son molt greus les seqüeles que pateix un infant violat, molts sentiments de culpa, de sentir-se brut i malfiar-se de tothom: en James confessa que després d'un llarg període d'auto-lesions, drogues, desequilibris de tota mena i llargues estades en diferents clíniques, va salvar la seva integritat emocional i mental per mitjà de la música:

Aparte del alcohol, también estuve en contacto con las drogas en torno a los catorce años.
(...)
Salí de mi último hospital mental en 2007, hasta las trancas de medicamentos, sin carrera profesional, sin mánager, sin discos, sin conciertos, sin dinero y sin dignidad. 
(...)
Solo hay dos cosas en la vida que tengo garantizadas: el amor que me inspira mi hijo y el amor que me inspira la música. (…) Y lo que apareció en mi existencia cuando tenía siete años fue la música.
Concretamente, la música clásica
(...)
Ahora sé que la música cura. Sé que me salvó la vida, que me mantuvo a salvo, que me dio esperanza cuando no la había en ningún otro sitio. 

I a mode de resum, unes frases que m'han copsat especialment: 

Si un violador le repite a un niño de cinco años que le van a pasar cosas espantosas si se lo cuenta a alguien, eso se asimila sin ser cuestionado, se acepta como si fuera una verdad absoluta. 
(...)
Utilizar términos como “acoso sexual” o “abuso sexual” no solucionan en absoluto los horrores de una violación infantil.
(...)
Es muy fácil suponer que los abusos terminan cuando el abusador ya no está presente, y cuesta mucho oír que para quienes los han sufrido, entonces la cosa no ha hecho más que empezar.  

I encara, una altra que, adreçada al violador greument malalt i que va restar impune, no pot ser més demolidora:

Lo último que me contaron los de la policía metropolitana fue que el tipo había tenido un derrame cerebral y no lo habían considerado apto para someterse a juicio. (…) Nada de lo que me hiciste fue inofensivo, divertido o cariñoso, a pesar de lo que decías. No fue más que una aberrante y penetrante violación de la inocencia y la confianza. 

dilluns, 5 de juny de 2017

En memòria de Federico García Lorca

Tal dia com avui al 1898 naixia al Municipi de Fuente Vaqueros,  Granada, Federico García Lorca.
A causa d'una denúncia anònima, el 16 d'agost de 1936 va ser detingut a la casa d'un dels seus amics. El aleshores governador civil de Granada, José Valdés Guzmán, va donar l'ordre d'execució.
Segons algunes investigacions, Federico García Lorca va ser assassinat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i les seves restes romanen enterrades en una fossa comuna anònima. Malgrat diversos intents, el seu cos encara no ha estat trobat.

“Fábula y rueda de los tres amigos”
Enrique,
Emilio,
Lorenzo.

Estaban los tres helados:
Enrique por el mundo de las camas;
Emilio por el mundo de los ojos y las heridas de las manos,
Lorenzo por el mundo de las universidades sin tejados.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Estaban los tres quemados:
Lorenzo por el mundo de las hojas y las bolas de billar;
Emilio por el mundo de la sangre y los alfileres blancos,
Enrique por el mundo de los muertos y los periódicos abandonados.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Estaban los tres enterrados.
Lorenzo en un seno de Flora;
Emilio en la, yerta ginebra que se olvida en el vaso,
Enrique en la hormiga, en el mar y en los ojos vacíos de los pájaros.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Fueron los tres en mis manos
tres montañas chinas,
tres sombras de caballo,
tres paisajes de nieve y una cabaña de azucenas
por los palomares donde la luna se pone plana bajo el gallo.

Uno
y uno
y uno.

Estaban los tres momificados.
Con las moscas del invierno,
con los tinteros que orina el perro y desprecia el vilano,
con la brisa que hiela el corazón de todas las madres,
por los blancos derribos de Júpiter donde meriendan muerte los borrachos.

Tres
y dos
y uno.

Los vi perderse llorando y cantando
por un huevo de gallina,
por la noche que enseñaba su esqueleto de tabaco,
por mi dolor lleno de rostros y punzantes esquirlas de luna,
por mi alegría de ruedas dentadas y látigos,
por mi pecho turbado por las palomas,
por mi muerte desierta con un solo paseante equivocado.

Yo había matado la quinta luna
y bebían agua por las fuentes los abanicos y los aplausos.
Tibia leche encerrada de las recién paridas
agitaba las rosas con un largo dolor blanco.

Enrique,
Emilio,
Lorenzo.

Diana es dura,
pero a veces tiene los pechos nublados.
Puede la piedra blanca latir en la sangre del ciervo
y el ciervo puede soñar por los ojos de un caballo.

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas,
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias,
abrieron los toneles y los armarios,
destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.

Federico García Lorca
De: “Poeta en Nueva York” – 1929-1930

Fotografia manllevada de
www.printerest.com



divendres, 2 de juny de 2017

Una gestió molt especial

Més d'un cop en algunes de les meves reflexions, m'he referit a la meva família, a l'època de la postguerra que em va tocar viure i al silenci no resignat que es vivia a casa el fet de comptar-se en el bàndol dels republicans perdedors de la guerra.

La mare tenia una germana que va morir a Barcelona d'una malaltia comú, per manca d'assistència i recursos sanitaris durant la guerra, i un germà lluitant al front que van donar per desaparegut o ferit o mort, que totes tres notificacions va rebre la família.

Igual que la seva mare, la meva avia que no vaig conèixer, al llarg de tota la seva vida, ella mai no va perdre l'esperança de retrobar-lo, o si més no, recuperar el seu cos, però mai no ho van aconseguir.

Fa un temps vaig demanar informació més oficial al respecte tot i que tenia escasses esperances donat que a banda del nom i els cognoms, desconec qualsevol altra dada del que va ser el meu oncle. Tot han estat facilitats i paraules de suport i ànim, i és així que em van incorporar al Programa d'identificació genètica.

Avui he anat a Barcelona, a l'Hospital de la Vall d'Hebron a fer la prova d'identificació genètica la qual, segons es recull a l'escrit rebut que transcric:

"Un cop obtinguda la mostra, el Laboratori de Genètica de la Vall d’Hebron farà l’estudi dels perfils genètics, que s’inclouran a la base de dades per poder fer l’encreuament amb l’ADN de les restes de desapareguts trobades.

En cas de coincidència, la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament us avisarà i posarà a la vostra disposició les restes del vostre familiar perquè en decidiu el destí.

En cas de no trobar coincidència, la informació genètica s’emmagatzemarà en la base de dades pel seu futur creuament amb nous perfils genètics que s’aniran extraient de les restes  exhumades."   

M'envaeixen sentiments contradictoris; per una banda la certesa que ara sí que he fet tot el que està a la meva ma per tractar d'esbrinar el parador del meu oncle, mentre per l'altra m'he sentit profundament trasbalsada i desolada per la manca d'informació de què disposo.
Quan m'han repetit les preguntes que en el seu moment ja m'havien fet, per tractar de saber quelcom més de la destinació, la lleva o fins i tot l'edat de l'oncle, i malgrat la consideració i l'afecte amb que he estat tractada, he constatat un cop més que ho desconec quasi tot, i que potser si en el seu moment , quan la mare vivia, hagués estat més atenta o més curiosa potser a hores d'ara tindria més dades.

Sé que aquests sentiments d'impotència són inevitables, però que també s'aniran esvaint amb el pas del temps i restarà només, i no és poc, l'evidència de la mostra genètica que, qui sap, potser servirà per tancar aquest episodi tan cruel i dolorós en la vida de la meva família materna i podrem fer que reposin junts les restes dels dos germans, ja que de la resta de la família també en desconeixem el destí doncs en morir tots en temps de guerra van ser soterrats en foses comunes.






dimarts, 30 de maig de 2017

La teranyina


Una història força complexa ambientada a l'estiu del 1909 durant la Setmana Tràgica, la que ens relata en Jaume Cabré. Escrita el 1984 i narrada des del punt de vista de diferents personatges on es fan paleses les maquinacions que els poderosos són capaços d'ordir per tal d'aconseguir els seus propòsits que no són altres que assolir el control i eixamplar la seva fortuna, amb un inici que ens fa pensar que se'ns desvetlla el desenllaç i un final sorprenent. Tal com es diu en el pròleg:

Us podeu perdre entre l’ordit i la trama.
(...)
No podem entendre aquest gènere històric com una simple evocació del passat, sinó com un mirall en el qual es poden reflectir diferents components de la realitat present. 

I en efecte, a mesura que et vas endinsant en la trama i en les conxorxes dels diferents protagonistes, ets conscient que en el fons, i possiblement en la forma també, només canviant la fàbrica per qualsevol altre àmbit dels negocis o, perquè no, de la política, ens trobem amb una història actual.

Us presento els protagonistes més o menys principals, però tots i cadascun necessaris:

Julià Rigau:
S’havia negat a sopar i havia pujat a l’habitació a refugiar-s’hi. D’antuvi havia pensat sortir a esbargir la ràbia on fos, però li agafà una por estranya que mai no havia sentit. 
(...)
El senyor Rigau somniava despert, tombant-se ara i adés damunt del llit, Rigau traïdor. La rastellera de crits i esgarips, que havia escoltat durant tot el dia assegut a la butaca ran de la balconada. 

Mercè Rigau:
Anava pel món convençuda que encara ningú no l’havia copsada i que, al pas que anava, ningú no ho faria. Les veia venir d’un tros lluny, ella. (...) Encara jove, contemplà amb impotència com son germà gran es casava amb la Julita Fons, una mig companya de costura a les madres, de bona família, de bona educació però que no era un Rigau. 

En Mercader:
Les mans li tremolaven una miqueta perquè mai no havia engrapats tants de duros junts. No sabia si gastar-se’ls de seguida o guardar-los en un clot ben profund on només ell i la seva memòria en tinguessin notícia. 

Enric Turmeda:
Era el seu moment de somni. Es veia a ell mateix amo d’una mansió amb balcó que donava al jardí immens, amb una dona enigmàtica esperant-lo al llit i el silenci del vespre. I el Vapor a les seves mans. 

I els fets i les conseqüències entre els obrers de la Setmana Tràgica...

Feia dies que l’ambient a can Xicoi estava enrarit i les rialles descontrolades eren substituïdes per converses a mitja veu i algun renec mal distribuït. 
(...)
El diumenge al vespre, després d’una setmana de tensió tibant, esclatà la calma. L’acord general a què s’havia arribat unes hores abans comprometia empresaris i treballadors a reprendre la producció sense escarafalls.
(...)
La gent s’ha cansat. Han vist que la protesta era inútil; el govern fa la seva, té la paella pel mànec i farà guerra mentre li plagui. Encara que no ens agradi a ningú. Bé, a quasi ningú. 




dissabte, 27 de maig de 2017

La senda del perdedor



El que primer m'ha cridat l'atenció d'aquesta història, sembla que autobiogràfica de'n Charles Bukowski, sota el pseudònim de Hank Chinaski, és el retrat que presenta d'una societat ruda i molt violenta:

No sólo los mayores se ponían antipáticos y violentos, sino también los niños, e incluso los animales. Parecía que imitasen a la gente.

I de la mateixa manera, la violència era present en la intimitat de la llar, amb un pare brutal i una mare maltractada i gairebé emocionalment absent que no obstant, de manera incomprensible, sempre fa costat al pare. Així va ser la infantesa i l'adolescència de l'autor-protagonista:

No me dejaban jugar con otros niños.
 (...)
Había problemas en casa, muchas peleas entre mi padre y mi madre, y como consecuencia me tenían algo olvidado.
(...)
Casi todos los sábados recibía una paliza con la badana de afilar. (…) (También me pegaba a lo largo de la semana, una o dos veces, por cosas que no hacía o que hacía mal). 
(...)
Mi madre no existía. Yo era un maldito.

Tot i que els seus resultats acadèmics són força acceptables, ell constantment se sent aliè i enfurismat amb tot el que l'envolta:

Aprobé mis exámenes asistiendo a las clases y adivinando las respuestas. Jamás tuve que empollar los exámenes.
(...)
No me gustaba la forma en que caminaban, el aspecto que tenían o cómo hablaban (els companys d’escola), pero tampoco me gustaban ni mi padre ni mi madre. Seguía teniendo la sensación de estar rodeado por un espacio vacío. 

Així les coses, en entrar a l'adolescència pateix una forta infecció causada per un acné virulent que l'obliga a dolorosos tractaments hospitalaris. Aquest fet propicia, que la seva actitud rebel contra tot i tothom es vegi considerablement agreujada. Comprova en pròpia carn (de manera literal), les deficiències del sistema sanitari per tractar els més desfavorits:

Experimentaban con los pobres y, si funcionaba, utilizaban el tratamiento con los ricos. Y si no funcionaba, aún había un montón de pobres para experimentar sobre ellos.
(...)
Siempre tuve problemas con las chicas, y con el acné se convirtieron en imposibles

I en aquest desastre continuat, cercant consol en l'alcohol, refugiant-se en la violència i on sovint apareix la idea del suïcidi com a única sortida possible, un dia troba el seu camí en la lectura i és així com s'inicia com a escriptor:

Todo me vino de golpe. Un libro me llevaba al siguiente

Un relat dur, sense concessions, a voltes difícil d'assimilar que alguns cronistes han qualificat com de "cop de puny". 

Realicé varias incursiones prácticas por los barrios bajos para prepararme para el futuro. No me gustó lo que vi. (…) Volví a mi cobertizo y bebí… (…) Ahí sentado bebiendo consideré la idea del suicidio, pero sentí un extraño cariño por mi cuerpo, por mi vida

dimecres, 24 de maig de 2017

La salvatge



Dorothy, una adolescent de catorze anys gairebé indigent apareix a casa de'n Quim, un home madur que li ofereix, aparentment  de manera totalment altruista i desinteressada, una llar i un futur confortable, però que en realitat resulta ser un home lasciu, violent i maltractador. Aquest és bàsicament l'argument de LA SALVATGE, la novel·la de Isabel-Clara Simó

No sempre la realitat s'hi avé a les aparences, la Dorothy, que aviat coneixerem com a Dolores, té l'aparença d'una salvatge:

Venia d’un fossat profund, aquella noia. Era una salvatge. I Thurber i son pare i tota la colla vivien al mateix fossat. El fossat dels perdedors. 

Per la seva banda, en Joaquim, que va començar molt jove la seva carrera no massa honesta cap a l'èxit, és considerat un lluitador i treballador amb bona fortuna:

Joaquim Simon va robar tots els diners que va trobar a casa (...) Tenia tretze anys. Va fugir de casa a l’hora que la nit s’aixeca (...) Els diners, però, es van acabar aviat, i va haver de treballar de mil maneres.
(...)
Als trenta anys era un home ric. I com més diners guanyava, més n’aconseguia.
(...)
I als seixanta-quatre anys, quan s’avorria mortalment perquè ja no tenia res per aprendre de la vida, li va ploure a sobre una criatura esquerpa i mig salvatge que li enviava en Jack des d’Amèrica.

Aviat s'encapritxa de la petita salvatge i pretén modelar-la al seu gust: Li prohibeix que es fiqui a la cuina ni que ajudi en cap de les feines domèstiques per les que té una minyona, tracta de imbuir-li gustos refinats...
De fet la primera benvinguda que més aviat sembla una amenaça es resumeix en:

Fica’t una cosa al cap. Només una. Has de seguir les meves regles. I les meves regles són que et vull maca, et vull culta i et vull forta. I recta com un fus. 

La convivència es complica quan la minyona, que era qui posava una mica d'ordre en la relació d'ambdós, mor de forma sobtada i resten tots dos sols a la casa. Cada cop amb més freqüència, en Joaquim tracta d'entrar a la intimitat de la Dolors, la controla i fiscalitza fins a límits intolerables:

Hi entra sovint, a la nit, com una ombra, amb cautela, a les fosques. I la mira, llargament. No se’n cansaria mai...!
(...)
A mitja nit, en Joaquim va entrar de puntetes i va estar una estona mirant la noia, en l’abandó del son. (...) La Dolores no ho sabia, que el son també li hi vigilava...
(...)
En Quim ha entrat a l’habitació de la Dolores. Fa dies que hi rumia. Sent el desig de mirar-ho tot, d’escorcollar els racons, de saber què guarda i què hi amaga. No pot tenir secrets. No en pot tenir.

Com es pot suposar, així les coses, no es pot esperar en un final feliç ni de bon tros, però no el desvetllaré aquí.

També en parla: Fragments Personals