dijous, 21 de setembre de 2017

L'innocent


Cal que ens situem en l'època en què Gabriele D'Annunzio va escriure aquest llibre, l'any 1892. El llenguatge rebuscat, excessiu i fortament masclista, ens fa arrufar el nas més d'un cop, però tot i això la història, d'un romanticisme violent, té un punt d'interès.

Segons va comentar Jordi Llovet, al diari ARA el 10 de juny d'aquest mateix any: 

Gabriele de nom de fonts, D’Annunzio (1863-1938) va ser un escriptor italià molt notable, el currículum del qual només està tacat, que ja és cosa, per la seva filiació feixista durant una colla d'anys. En realitat, això anava de bracet amb la seva manera de ser: prepotent, atrabiliari, poc dialogant i espectacular. Era, com s'havia dit durant molts anys a Barcelona, un “tifa”. Pregonava les seves virtuts, només parlava d'ell mateix, s'estufava contínuament i es considerava superior a la resta de la humanitat. El cert és que va ser un gran escriptor; de la mateixa manera, com vam dir la setmana passada, que Heidegger és un dels filòsofs més importants que hi ha hagut després de Parmènides, Plató i Aristòtil, i, amb tot, va afiliar-se al partit nazi amb tota la tranquil·litat i el convenciment del món.
D’Annunzio va escriure llibres memorables, uns quants dels quals van passar a la pantalla amb excel·lència, com va fer Visconti amb L'innocente.

Tullio Hermil, el protagonista masculí de la història és un ric hisendat, dissolut i prepotent. La seva bella i fràgil esposa Giuliana, perdudament enamorada d'ell, accedeix a tota mena de situacions degradants quan ell, li proposa que el seu matrimoni, fruit del qual ja tenen dos fills, serà només "blanc", és a dir que serà merament com la de dos germans sense cap altre tipus de relació carnal, donat que ell, molt ardent i promiscu, té la necessitat de diverses i variades relacions sexuals amb diferents parelles.

Giuliana, com he dit, ho accepta tot, però, ai las! quan després d'un temps, Tulio, fastiguejat tant de la seva amant, com de les pròpies vel·leïtats,  comprèn que ningú no l'estimarà com ella i tracta de tornar a conquerir-la, amb paraules i voluptuoses demostracions d'encès desig, ella s'adona que està embarassada i no pas del seu marit.

Bàsicament aquest és la primera part de l'argument. Deixo de banda les gairebé embafadores escenes de festeig i els desmais i esvaïments de la dissortada esposa, així com el complicat procés de gestació, fins que neix el nen.

I a partir d'aquest moment, la història pren tota una altra dimensió. El nou nat és l'innocent rebutjat i odiat pels dos esposos i es desencadena un final cruel i convuls que us estalvio perquè el considero una mica truculent, tot i que la lectura m'ha resultat interessant.

I només deixo quatre apunts per si us voleu animar a llegir-lo:

Em vaig distanciar cada vegada més d’ella, em vaig tornar cada vegada més dur, més negligent, més tancat.
(...)
Jo era, en definitiva, un violent i un apassionat conscient. (...) Era un supervisor summament lúcid de mi mateix, però tenia els impulsos d’una naturalesa primitiva i ingovernable.
(...)
Jo coneixia bé, massa bé, aquell torbament que remou millor que cap altre el fang ínfim en l’home; coneixia massa bé aquella mena de baixa concupiscència que resisteix tota defensa, aquella febre sexual formidable que durant uns quants mesos m’havia mantingut lligat a una dona odiada i menyspreada, la Teresa Raffo. (La seva amant)
(...)
Referint-se al nou nat:
Mai no li vaig reconèixer cap gràcia, cap encant; mai no vaig tenir un pensament relacionat amb ell que no fos hostil. 
(...)
No hi havia res en ell que m’irrités tant com la seva veu, com aquells xiscles obstinats que m’havien ferit d’una manera tan crua la primera vegada, aquella trista alba d’octubre. Era un cop intolerable pels meus nervis. 
(...)
Estava convençut que la salvació de la mare depenia de la mort del fill. Estava convençut que quan l’intrús desaparegués, ella es curaria. 





diumenge, 3 de setembre de 2017

Balanç fins a la matinada


Una d'aquelles històries que em recorden alguna pel·lícula de quan era nena i que començaven pel final. El cert és que no m'agradaven, perquè saber com acabarà la història abans no te l'expliquin li treu interès i emoció.

En Rogeli decideix passar revista a la seva vida remuntant-se a fets cada cop més llunyans en el temps. La història comença una nit del 1953 i es remunta fins el 1913, però no ens cal arribar tant lluny per descobrir que: En Rogeli era la indecisió personificada. I que la Rosa, la seva esposa: La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi. Sempre havia dut la iniciativa. D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa.

Se sent menystingut i abandonat, les seves opinions ningú no les pren en compte, però el cert és que ell tampoc no fa, i aviat sabrem que mai ha fet, res per reconduir aquesta situació:

Àdhuc quan hi ha els altres se sent sol. La vida s’ha anat organitzant així, a còpia excloure'l cada dia una mica més.
(...)
Les coses són com són, es repeteix. A la seva manera és un fatalista. 

Nascut el 1889, treballa com a contramestre, és a dir, el qui repara els telers, en una fàbrica. El 1949, als seixanta anys, demana la jubilació voluntària a causa d'una baixa mèdica.

Des que ha demanat el retir que no deixa de firmar papers incomprensibles. Suposa que per a alguna cosa o altra serviran.
(...)
Veu, de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una mica més les pròpies possibilitats.

A partir d'ara tindrà molt temps lliure que haurà de compartir amb la família, de forma especial amb la dona, que molt aviat li troba ocupacions domèstiques que a ell l'humilien:

Saps que et dic? Que podries fregar els plats avui. Nosaltres ens n’anirem al llit...Sí, això és. Aquest és l’origen... No va acudir-se-li que els plats podien fregar-se l’endemà, que no 
seria la primera vegada que es quedarien bruts. No va pensar que assentava un precedent. No va pensar en res. Va assentir amb el cap. D’allí ve tot, d’aquell moment de debilitat. 

Feia ja deu anys que una grip inoportuna, serví la Rosa per foragitar-lo de l'alcova de matrimoni amb el pretext del consell del metge en el sentit que li calia estar sol per tal de no contagiar la resta de la família. Aquest serà el principi, o millor, un dels principis, perquè...:

La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: què dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. 
(...)
En el silenci de la casa, rumia els seus greuges, se sent una víctima. No se li acudeix, però, de revoltar-se. (...) No hi ha res a fer, la cosa és clara.

I mentre va retrocedint en el temps, ens assabentem que un dia es va sentir atret per una nova companya de feina, viuda i encara jove i bonica, que la Rosa hi intervindrà i el farà canviar de fàbrica, que un altre dissortat dia se li acudirà jugar-se tota la setmanada al set-i-mig i, com és d'esperar ho perdrà tot i amb això el seu dret a reservar-se una petita part del sou pels seus vicis, que serà la Rosa qui li racionarà el tabac i les trobades a la taverna amb els companys, que la sogra se li ficarà a casa i que ajudarà la seva dona a collar-lo una mica més encara...

De fet, en Rogeli és un poca-pena i mentre avancem en la seva història, hi ha moments que gairebé pensem que el que li ocorre encara és poc:

Sempre ha volgut avançar-se als esdeveniments inevitables. Mai no li ha servit de res. Els esdeveniments sempre l’han desbordat. 
(...)
La Rosa és de les que se sulfuren tot seguit i després no volen entrar en raó. 

Algunes de les situacions que descriu, amb una precisió mil·limètrica, m'han dut alguns records d'altres que havia escoltat de petita, com ara un enterrament on el difunt es vetlla a casa i l'endemà, els operaris, amb penes i treballs, han de baixar a pes de braços, la caixa per unes escales fosques i tortuoses i l'obertura del nínxol que haurà de contenir les despulles:


Davallen amb una lentitud greu i concentrada. Al seu darrere hi ha el fregadís de peus del seguici que s’atropella. 
(...)
El paleta, que ha sortit no saben d’on, perquè no l’havien remarcat, es posa a obrir-ne un (nínxol) a grans cops de maça. Els maons surten a buit i aquell soroll es propaga cementiri enllà, intermitent. És la remor més solemne que en Rogeli ha sentit fins ara, la més solemne que sentirà mentre visqui. 

Per aquest relat, Manuel de Pedrolo, va rebre el Premi Sant Jordi al 1962

També en parla: Fragments personals




dimecres, 30 d’agost de 2017

Sobre el dolor


En Jordi Montero, amb una llarga trajectòria com a neuròleg, va decidir escriure aquest llibre on recull la seva experiència a l'hospital Universitari de Bellvitge on ha exercit durant quaranta anys fins que s'ha jubilat, i ho fa parlant-nos del dolor; un tema que domina ja que ha estat al front de la Unitat del Dolor:

Si algo me ha enseñado mi práctica médica es que el dolor es algo sumamente complejo, y todos -pacientes, médicos y sociedad- debemos hacer el esfuerzo de comprenderlo. 

No penso pas fer cap mena de resum, entre altres coses perquè em semblaria a més d'agosarat, quelcom impossible. Només us voldria encoratjar a llegir les consideracions d'un home que traspua una gran sensibilitat i bon ofici:

Los médicos nunca descansamos por completo, y muy a menudo nos vemos obligados a realizar un diagnóstico de urgencia.
(...)
Ante la ingente cantidad de pacientes que acuden a las consultas con dolores “sine materia”, los médicos actúan según los protocolos, y estos incluyen una gran cantidad de pruebas y análisis, que defienden a los profesionales de posibles errores en el diagnóstico.
(...)
A lo largo de mi carrera, me he encontrado con multitud de casos en los que, (…) la religión contribuye a complicar la expresión de un determinado cuadro clínico. Son pacientes que confunden las responsabilidades que todos tenemos con la vida que hemos llevado con la culpa por supuestos pecados que ofenden a un Dios que siempre me ha parecido una criatura muy antipática. 
(...)
En la era de la gran red de internet, no es infrecuente que los pacientes acudan a mi consulta con un diagnóstico que ellos mismos han establecido después de leer páginas que, lejos de ser fiables, resultan catastróficas o desfasadas

Personalment em sento molt afortunada doncs mai no he patit aquesta mena de dolors intensos o constants dels que en parla el doctor, però tanmateix també sóc poc donada a consumir analgèsics als primers símptomes de, per posar un exemple, qualsevol mal de cap. No és que m'agradi patir, però sempre considero que millor no abusar de cap tipus de medicació:

Al mismo tiempo que han contribuido a mejorar el bienestar en las sociedades avanzadas, los analgésicos-antiinflmatorios forman parte del guión de la vida y de la relación humana en nuestro tiempo. No queremos sufrir, no queremos pasarlo mal, huimos de lo desagradable.
(...)
Las redes inhibidoras del dolor se pueden activar con la administración de opiáceos, pero también a partir de mecanismos cerebrales. 

El llibre està farcit d'exemples que faciliten enormement la comprensió si més no, per algú com jo poc avesada al llenguatge científic.

El cervell, tot i els avenços indubtables que s'han i s'estan produint, és encara un gran desconegut; l'autor també fa alguna menció al que ens pot oferir el futur i les anomenades "noves tecnologies" i no sempre ho fa en un sentit positiu: 

Las nuevas tecnologías han conseguido que muchas de las funciones que realiza nuestro cuerpo o nuestro cerebro hayan quedado desfasadas. 
(...)
Hablar del futuro es, en realidad, una quimera.

I acabo amb una llarga cita, que fa referència a l'envelliment, potser perquè, per raó d'edat, m'he sentit al·ludida i que em sembla molt digne de reflexió. 

Segurament, tothom voldríem assolir l'eterna joventut, viure molts anys (o fins i tot eternament?) i fer-ho en plenitud de facultats i sense patir cap mal físic, ni, per descomptat, psíquic ni emocional, però hem d'acceptar i assimilar que a hores d'ara i molt possiblement en un futur tampoc, això no és possible:

En este tiempo de cambio todo puede ser reconsiderado, incluso el envejecimiento. Damos por supuesto que se trata de un proceso natural que todos sufrimos, pero en realidad ¿Sabemos lo que es el envejecimiento? (…) La protección que ofrecen los cuidados sociales ha conseguido evitar la ley de la selección natural y ha permitido una prolongación del ciclo vital. (…) Sin embargo, esta empatía entre seres humanos no ha conseguido esquivar las consecuencias del tiempo, y han aflorado enfermedades que, en realidad, son la expresión de un envejecimiento no previsto por la evolución, y que se manifiesta de manera más precoz en determinados órganos o sistemas. Es el caso, por ejemplo, de la diabetes, la enfermedad de Parkinson, la arteriosclerosis, la demencia o la artrosis. Para esconder ante nosotros mismos la evidencia de este fenómeno, la medicina ha elaborado un término verdaderamente curioso e inquietante que induce a la confusión: Enfermedades degenerativas. 



dilluns, 28 d’agost de 2017

QUAN ARRIBA LA PENOMBRA



Un llibre de relats de'n Jaume Cabré que, contràriament al que em sol ocórrer, m'ha atrapat i és que malgrat ser diferents històries, a mesura que ens endinsem en la lectura, podem comprovar que acaben formant part d'un tot, d'una penombra que és més profunda i va molt més enllà que la del final del dia; és una penombra que ens pot envair el nostre esperit a voltes de manera inesperada.

Tretze històries en les quals la mort hi és present, on els quadres esdevenen quelcom de viu que pot arribar a xuclar aquells que els contemplen, on l'escena d'un crim ens relata els fets a través de la mirada d'un volum antic, on un assassí mercenari promociona el que ell considera el seu bon ofici, i fins i tot un mort al llarg dels anys, ens va relatant les seves impressions.

Dir quelcom més fora desvetllar el contingut del llibre, només puc recomanar la seva lectura i si voleu, en parlem després.

I a partir d'ara, res, quatre pinzellades del que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo:

Les alegries i els odis arriba un moment que no els pots mantenir sempre desperts i la indiferència s’apodera de tu i tot se te’n fot, com si comencessis a viure en una boira baixa permanent que et fa insensible a la rialla i a la llàgrima. 
(...)
Sota terra els dies són tots foscos i van més de pressa o potser més a poc a poc, no ho sé. 
(...)
L’amo no ho sap, però està examinant l’escena del crim mentre encara és, només una extraordinària i plàcida biblioteca amb llibres de bibliòfil, dos incunables i altres meravelles de la impremta. 
(...)
La meva carrera delictiva va començar als quatre anys, al parvulari. 
(...)
En aquell moment, no es va saber preguntar per què les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort, com si no hi hagués cap altre possible final de totes les coses. 


En Cabré confessa:

Normalment, estic embarcat en una novel·la, en una mena de viatge que no sé el temps que em durarà. (...) El sarró dels contes es va omplint a poc a poc, sense fer soroll. (...) Fins que em decideixo a provar de confegir un llibre de relats amb allò que tinc i amb les històries que, només de saber que remeno el sac, em vindran al cap i i m’exigiran de ser-hi presents en forma de contes. 

diumenge, 20 d’agost de 2017

El primer amor



La temptació de creure que la història de la Sara Amat que llegim és autèntica és molt gran, però el mateix autor, en Pep Puig, en una entrevista ens desvetlla la veritat: 

Com que explico una història realment increïble, recolzar-me en elements que són certs m’ajuda a crear més versemblança. Però, és clar, Ullastrell és el poble en tant que jo sóc el Pep de cal Sabater. I no és ben bé el mateix. Cals meus padrins era cal Barber, en realitat. Hi he canviat coses. Tot i ser aquell món, no deixa de ser inventat. Però hi he mantingut aquest vincle per crear una història possible. Una història que no va passar, però podia haver passat. No em podia allunyar d’aquells elements de la realitat. Per a la gent d’Ullastrell el matís és important: jo sóc aquell nen però no el sóc, i la padrina també, etc.
Vilaweb 11/02/2016

El cert és que tot i ser un Premi Sant Jordi del 2015, no m'ha semblat un gran relat i fins i tot he trobat a faltar un llenguatge i una redacció més polits.

Però endinsem-nos en la història de la Sara Amat una nena/noia rebel i poc sociable de tretze anys i de'n Pep, tot el contrari, és el que diríem un bon nen, educat i força formal de dotze Jo havia viscut dins una bombolla hermètica com una nou fins llavors: el meu món era tan simple que no ho podia ser més. Jo era un nen d’abans, innocent, bon nen, un mica enze, que passa els estius a casa la seva àvia (la padrina) viuda que regenta una petita botiga al poble:

La padrina Maria era una santa dona, segurament una de les dones amb el cor més net i caritatiu del poble, però també era de tossudes conviccions religioses. 

Fa anys, quan els alumnes restaven a l'escola primària fins els 14 anys, vaig tenir oportunitat d'observar de molt a prop el comportament i el grau de maduració força diferent entre els nens i les nenes que comencen a entrar en l'adolescència. En aquest cas també és molt evident, que en Pep, encara molt nen, se sent atret i fascinat per la Sara que ja està físicament molt més desenvolupada i que a més acostuma a utilitzar unes actituds i un  llenguatge molt adult i descarat.

La Sara Amat es va escapar del poble el 3 de setembre de 1981, exactament un dijous a la nit, i jo vaig començar el col·legi el 14 de setembre, és a dir un dilluns al matí: entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. 

En efecte, la Sara desapareix del poble un vespre, però lluny de fugir-ne, es refugia a Cal Sabater, on en Pep passa les vacances d'estiu i allà, mentre ell en té cura de procurar-li menjar sense que la seva àvia se n'adoni de res, resta amagada a l'habitació del nen fins que s'acaben les vacances que és quan definitivament decideix marxar:

Per mi la Sara era la guerra i alhora la pau. I jo per a ella devia ser més aviat la pau, perquè, si no, no s’hauria quedat tants dies a cas Sabater. 

Com sol passar, els companys de la colla i també la resta dels adults, reaccionen de manera diferent, però en general amb certa indiferència

De la colla diria que hi havia dos bàndols: els que estaven afectats i els que no ho estaven.
(...)
El poble seguia fent la seva; al matí s’havia trobat a missa per demanar a Déu Nostrosenyor que la Sara estigués sana i estàlvia, i al vespre tothom al cine.

Tot plegat una història força insòlita, en què, almenys en el que a mi respecta, només té interès el fet de la tendra història de l'enamorament de'n Pep i el relat d'aquesta complicada etapa de l'adolescència:

L’adolescència pot ser una etapa molt bonica de les vostres vides; però també pot ser una etapa terrible, o diguem que no gaire bona; alguns tindreu pressa per creuar-la i fer-vos grans; d’altres us ho prendreu amb més filosofia, i a uns poquets us costarà Déu i ajut i d’aquí a molts anys encara hi estareu immersos. No és fàcil l’adolescència. 

dissabte, 12 d’agost de 2017

NOSALTRES EN LA NIT


Una història tendra i commovedora per la seva gairebé ingenuïtat escrita per Kent Haruf, quan va saber que li quedava poc temps de vida i que malauradament mai no va veure publicada ja que va morir poc abans. 
S'ha dit que tant bon punt va saber que s'acostava el seu final, li va comunicar a la seva esposa que pensava escriure un llibre sobre ells dos. El resultat va ser "Nosaltres en la nit".

Un argument un tant insòlit amb dos protagonistes indiscutibles: L'Addie More, mestressa de casa i en Louis Waters, professor jubilat, tots dos veïns des de fa més de quaranta anys, vidus i amb els fills ja independents, que viuen a Holt, un petit poble fictici, que està inspirat en el de Yuma, (Colorado), que era el poble de residència de l'autor.

Un vespre, en Louis rep la visita de la seva veïna Addie que ve a fer-li una proposta inesperada que no és altra que convidar-lo a dormir amb ella per poder gaudir de companyia i compartir una estona on parlar de qualsevol cosa abans de dormir-se:

He decidit que no faré cap cas del que pensi la gent. Ja ho he fet durant prou de temps... tota la vida. Ja no vull viure més així. 
(...)
Em sentia sola. Volia algú amb qui parlar a la nit. 
(...)
Tinc setanta anys i m’és ben igual, el que pensi la gent.

Una mica astorat per l'inesperat de la proposta, en Louis li demana un temps per rumiar-s'ho abans de prendre cap decisió i passats uns dies li comunica que hi està d'acord.

I així comencen una relació un tant diferent i agosarada, ja que al tractar-se d'un poble on tothom es coneix, aviat són el blanc de tot tipus de rumors, que tots dos es prenen amb un punt de bon humor i de rebel·lia vers els tafaners als qui s'enfronten obertament:

A mi no m’agradaria gens, guanyar-me la fama de mentider i de xafarder en un poble de la mida del nostre. Una reputació així ja no te la treus mai més de sobre.
(...)
M’agrada el component d’amistat que té, m’agraden les estones que passem junts. Estar aquí en la foscor de la nit. Com xerrem. Sentir-te respirar aquí al costat si em desperto.

La relació va avançant i fins i tot i té cabuda alguna petita incursió al sexe, no sempre reeixit, però sí amb molta tendresa i complicitat.

Tots dos repassen les seves vides i comparteixen records i experiències, mentre la relació, gairebé exclusivament nocturna es va fent més estreta fins que intervenen els fills respectius que, com la majoria de veïns no veuen amb bons ulls aquesta relació. La filla d'ell li recrimina, mentre ell se l'escolta i pensa...: Estic fent el que vull i no faig mal a ningú. (...) L’hauré d’escoltar (a Holly la filla). Però no canviarà res. No faré pas el que em digui, igual que ella tampoc no fa el que li dic jo amb els nois amb qui surt.

El fill de l'Addie va una mica més enllà, i quan necessita deixar-li el seu fill perquè ell té problemes amb la dona i no se'n pot fer càrrec, se sent escandalitzat per aquesta relació de la mare i, de manera egoista, li planteja un ultimàtum: O deixa la relació, o no tornarà a veure el net.

Així les coses, l'Addie haurà de prendre una decisió, una de les més difícils de la seva vida i sigui quina sigui li produirà un greu i insuperable dolor.


dimarts, 8 d’agost de 2017

LA VENEDORA D'OUS



Una història tendra la que ens narra  Linda D. Cirino, la de l' Eva, una camperola senzilla que viu una vida igualment senzilla de dona casada amb dos fills en un petit mas, en l'alemanya nazi del 1936.

Se n’ha perdut fins la memòria, de quan la meva família va començar a treballar la terra. (...) No som dels hisendats, ni pagesos rics.
(...)
Quan hi vam venir (al mas) jo tenia setze anys. Vol dir, doncs, que ja fa més de mitja vida que hi som.

De cop i volta, la seva vida pren un gir quan el seu marit és obligat a allistar-se a l'exèrcit mentre els seus fills passen a formar part del moviment de les Joventuts Hitlerianes, totalment entregats i gairebé fascinats pels postulats feixistes.

Ella queda al càrrec del mas i es veu obligada a carregar-se tot el pes de l'economia familiar treballant gairebé dia i nit per poder subsistir.

Quan van cridar el meu home a files, allò sí que va ser un canvi! (...) Em va deixar dit com havia de portar les coses mentre ell no hi fóra. Segons deia, me’n podia sortir. La canalla m’hi hauria d’ajudar, és clar. 

Però aquest, tot i ser important, no serà l'únic canvi que experimentarà la vida de l'Eva. Un bon dia s'adona que al galliner s'hi amaga un home, en Nathanael, un jove estudiant jueu fugit. Lluny de tenir-li por o delatar-lo a la resta de la família o els veïns, accepta donar-li empara i així s'estableix entre els dos una relació que poc a poc anirà fent-se més i més íntima, al temps que va descobrint la tendresa de l'amor, el plaer del sexe compartit i el patiment dels jueus perseguits.

Això de ser jueu, un jueu, bé. I què? Era el primer que coneixia i, si no m’ho hagués dit, no me n’hauria adonat.  (...) El seu aspecte era el d’una persona desesperada que necessitava ajut, i prou. 
(...)
Per primer cop en la meva vida jo i un altre pensàvem a donar-nos plaer, i això era el que ens hi feia trobar tanta felicitat. 
(...)
Per primer cop a la meva vida, anteposava el plaer a les obligacions.
(...)
A mesura que transcorria el temps, Nathanael i jo teníem més coses per dir-nos. La relació s’enriquia dia a dia.

El jove, que mai no havia conegut les feines del camp, aviat es fa càrrec de petites responsabilitats. De fet, és l'únic que ajuda tant com pot i sempre d'amagat, la mestressa ja que els fills sempre estan massa ocupats amb el partit.

De mica en mica l'Eva es va fent més conscient de la realitat de la política que els envolta: Parla amb en Nathanael i també amb els altres venedors del mercat on ven els seus productes, molt atenta, escolta, rumia i treu les seves pròpies conclusions:

Com més anava al mercat, més coses aprenia. D’ençà que havia vingut la Gestapo, estava més al cas dels comentaris que s’hi feien. 

Però la seva situació cada cop es complica més: al jove amagat s'hi afegeix una petita que, recollida en principi per unes monges, també passa a ser responsabilitat de l'Eva contràriament al parer dels fills que, quan descobreixen que es tracta d'una nena jueva arriben a insinuar a la mare que potser l'hauran de denunciar, tot en bé del Partit.

Així les coses i de forma un tant casual, l'Eva troba la manera que els seus dos protegits puguin fugir i comença a confegir un pla un tant agosarat i perillós, però es debat entre el dubte de fugir plegats amb ells i continuar la seva història d'aquest amor tot just descobert, o bé sacrificar-se i restar al mas tot esperant el retorn del marit i tenint cura dels fills.

Si voleu conèixer la seva decisió i també el final de la història només cal que us decidiu a llegir -lo.




dijous, 27 de juliol de 2017

El setè àngel



Una mica en la línia de "L'impossible", aquest relat de David Cirici, ens posa en la pell dels refugiats que fugen dels seus països i el dur calvari que han d'afrontar fins i tot un cop arriben a terra i es veuen traslladats d'un lloc a altre, sovint de manera un tant arbitrària.

Els nens, els més desemparats i vulnerables. Quan per diferents raons es queden sense cap adult que se'n faci càrrec corren el risc de caure en mans de traficants i abusadors que o bé tracten d'utilitzar-los en benefici propi (per facilitar-se els tràmits davant les administracions), o els venen a qualsevol xarxa de pedòfils, traficants d'òrgans, o com a esclaus:

Hi havia màfies que segrestaven els nens i ja no apareixien mai més. 
(...)
Ens diuen que, possiblement, passin de 10.000 els menors que, si bé van ser registrats a l’entrar a Europa, han desaparegut de tot control i no se sap on són. (...) són molts els que sobreviuen en condicions de marginació, integrant grups de delinqüència juvenil o prostituint-se.

Tot això ens presenta l'autor i per fer-ho es val d'un accident fortuït que ocorre quan L'Ernest, un publicista d'èxit divorciat,  navega amb el seu veler entre les illes de Patmos i d’Icària en companyia del seu fill Marc, la seva nova parella i el fill petit d'aquesta. 
En Marc, de set anys, cau al mar enmig d'un temporal i és gairebé miraculosament rescatat per una balsa carregada de refugiats que van a la deriva, i així comença la seva particular  i arriscada aventura:

Tot era gent, i polseguera, i una claror intensa que picava als ulls, i la sensació que les coses passaven i no hi havia res a fer, com si des que havia caigut al mar se l’hagués emportat un corrent tossut que l’arrossegava sense remei. 
(...)
Centenars d’històries confuses, de drames. Nens colpits pel que havien viscut. Gent alterada, embogida pels mesos de terror. Pels bombardeigs, els franctiradors, els segrestadors, els coneguts que de sobte et denunciaven

L’Ernest, el pare, se sentirà responsable, i després d'una recerca totalment infructuosa, acaba acceptant que el seu fill s'ha ofegat i comença la difícil recerca del seu cadàver, mentre que les seves vides es van creuant sense que cap dels dos hi tingui coneixement. (D'aquí la semblança amb L'impossible):

Ho sentia, merda, ho sentia. Però reconèixer que hi havia gent que estava pitjor, i que a més de perdre un fill havien perdut casa, feina i país, tampoc no el consolava. Si aquella gent patia com ell, el mon era una merda. 
(...)
Ara mateix acceptaria morir-se, ara mateix acceptaria l’anunci d’una mort dolorosa si amb això retornava la vida al seu fill. (...) Ara, tot era com un vidre trencat, escampat pertot arreu. 

La periodista Maria Figueiredo, tot i que: No havia sabut aprofitar les entrevistes. No podia escriure res sensat amb aquell neguit. Tenia una impaciència malaltissa. gairebé sense pretendre-ho, tindrà un paper molt rellevant en tota aquesta història:

El “Diario de Noticias” havia enviat la Maria Figueiredo a cobrir les arribades dels refugiats a les platges de l’illa de Samos. 
(...)
Però no es tractava de fer pena. Es tractava de remoure consciències i d’assenyalar culpables. 

La història de'n Marc i l'Ernest tindrà un final que no desvetllaré, la dels refugiats, dissortadament encara segueix vigent i sense resoldre's:

Heu de pensar que nosaltres (els refugiats) fem aquest viatge desesperats. Venim de la guerra. Venim d’una cosa que no es pot explicar. Venim de patir tortures. Venim de veure com ens maten els germans o els fills. 




dimarts, 25 de juliol de 2017

Pobles abandonats



Els pobles abandonats sempre solen despertar curiositat i fascinació; fins i tot pot ser que especulem respecte el perquè de l'abandó si aquest no està relacionat directament amb la construcció d'algun pantà.

La Maria Barbal, havia sentit el pare referir-se a un seguit de pobles petits i encantadors del Pallars, que amb el temps es van anar quedant abandonats i així va ser que un dia va decidir fer un recorregut, que ella mateixa anomena com "Un recorregut literari per pobles abandonats del Pirineu". Uns "Camins de quietud", tal com va titular el llibre que més tard va publicar.

Hi ha diverses raons per les que un poble queda abandonat; ja m'he referit a una d'elles, sovint forçada i entenc que dolorosa, l'aïllament n'és una altra, tot i que a dia d'avui les comunicacions han millorat considerablement, l'atracció per les grans ciutats i, com no, les capitals, fa que molts joves, i no tan joves, hagin optat al llarg de la història a provar fortuna a la recerca d'un altre tipus de vida que, algun cop de manera equivocada, consideren més pròspera.

N'he visitat més d'un d'aquests pobles: Les runes de Corbera d'Ebre que ens interpel·len en el seu silenci etern, les del que s'ha anomenat "Poble maleït" de La Mussara, l'antic poble submergit pel pantà de Sau... De tots ells m'he endut un record intangible.

Passejar-se entre les runes del què en altre temps havien estat llars mai no et deixa indiferent, algun cop fins i tot el cementiri conserva sepultures mig enrunades en les que es pot llegir la data del traspàs.

Considero que cal moure's en silenci, amb respecte, tant pel que va ser com pel que encara hi resta, en especial, la memòria.

Com diu l'autora, amb la seva preciosa manera d'expressar-se:

Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen. 
(...)
Una altra característica dels pobles abandonats és que, fins i tot a les persones que hi viuen a prop, no els ocupen paraula. 
(...)
Igual que els cementiris, els pobles morts haurien de merèixer respecte. 

Pantà de Sau.
www.nació digital.cat

La Mussara

Antic cementiri de
La Mussara


Poble vell de Corbera d'Ebre

dimecres, 19 de juliol de 2017

MENTIDES PERILLOSES



Sóc de les que no li agraden les mentides que considero engany, suporto malament que algú em menteixi, m'enganyi, ni que sigui en alguna qüestió de poca importància i aquest algú l'esmento en el sentit més ample possible. És clar que si la mentida prové del meu entorn més proper o apreciat, el meu rebuig i ressentiment són encara més profunds. Ni tan sols crec en el que algú anomena "mentides pietoses", la veritat pot causar un dolor momentani, mentre que la mentida deixa un dolor més profund i durador. Tampoc s'escapa del meu rebuig l'auto engany. 

Jean-Claude, el protagonista d'aquest llibre d'Emmanuel Carrère on es relata un fet verídic, i que va anomenar "L'adversari", mentia gairebé com una forma natural de viure i relacionar-se, és així que va estar 18 anys enganyant tothom fins que finalment, les seves mentides el van conduir a assassinar els pares, la dona i els fills, agredir la seva amant i fins i tot, encara que no es va poder demostrar, es va sospitar que havia tingut alguna cosa a veure en la mort suposadament accidental del seu sogre. Ell va fer un intent de suïcidi prenent-se un munt de medicaments caducats i calant foc a la casa. Va sobreviure, el van poder jutjar i va ser condemnat. Quan va sortir del coma, al principi ho va negar tot. Tot plegat, uns fets que van commoure la societat i van ser tema als noticiaris al gener de 1993.

Assabentat pels noticiaris i mogut per la necessitat d'entendre, en Carrère, escriu una carta a la presó adreçada a l'autor confés dels assassinats. Després de dubtar durant sis mesos, vaig decidir escriure-li, a través del seu advocat. És la carta més difícil que he hagut d’escriure mai. Obtindrà resposta anys més tard, i al 1999 es decideix a escriure el llibre.

Els amics no s'ho podien arribar a creure, fins que l'evidència aclaparadora els va caure al damunt com una pesada llosa.

Luc `[un bon amic] va saber en l’espai de cinc minuts que havien trobat al cotxe de Jean-Claude una nota escrita per ell on s’acusava dels crim, i que tot el que es pensaven que sabien de la seva carrera i de la seva activitat professional era una enganyifa. “Un banal accident o una injustícia poden provocar la bogeria. Perdó, Corinne, perdó, amics meus; perdó a les bones persones de l’associació Saint-Vicent que volien trencar-me la cara”
(...)
Luc, al principi, es va negar rotundament a creure-ho. Quan acaben de dir-vos que el vostre millor amic, el padrí de la vostra filla, l’home més recte que coneixeu ha matat la seva dona, els seus fills, els seus pares i que a més a més us mentia en tot des de feia anys, ¿no és normal continuar confiant-hi, fins i tot contra proves aclaparadores? 
(...)
Una mentida, normalment, serveix per tapar una veritat, alguna cosa potser vergonyosa, però real. La seva no tapava res. Sota el fals doctor Romand no hi havia l’autèntic Jean-Claude Romand. 
(...)
Fals metge, enganxat a la por i a la rutina, estafant insignificants jubilats cancerosos, no tenia cap oportunitat. 
(...)
Perquè menteix. És la seva manera de ser, no hi pot fer res i em sembla que ho fa més per enganyar-se ell mateix que per enganyar els altres. 


diumenge, 16 de juliol de 2017

Una visita impactant

Ha tancat la Model, després de 113 anys i d'un natural deteriorament més que evident, i també després de diversos anuncis que per una o altra raó mai no s'acabaven de concretar, ha tancat definitivament les portes.

A partir del 3 de juliol d'aquest any, fins el 26 de novembre, sota el títol genèric de "La Model ens parla", el Departament de Justícia de la Generalitat, ha organitzat una exposició i visita a una part de les instal·lacions.

Com molts dels veïns de Barcelona i segurament de tot Catalunya, havia passat més d'un cop pel davant i sempre resultava impressionant i alhora un xic intimidant aquell edifici i també n'érem més o menys conscients d'algunes de les històries referents als presos anomenats "polítics" que s'havien esdevingut al seu interior i que, segurament, en major o menor mesura, encara s'esdevenien. Qui no havia sentit parlar d'aquella "Cinquena Galeria".

Alguns dels espais de la visita no deixa indiferent, el muntatge que hi han fet hi contribueix i les fotografies, inevitables, que vaig fer durant els recorregut no poden recollir ni de bon tros les emocions que en molts moments m'hi van assaltar.


La noia del ball



Fa temps vaig comentar una publicació de Jordi Coca en què ens parlava les seves vivències en el que vaig nomenar "Un pare dictador" i que no és altre que "Sota la pols".

En el llibre que ara comento, el mateix autor en un diàleg figurat amb la seva mare, rememora, com una mena de continuació, les relacions i els records de la seva infantesa i un cop més m'ha dut records de la meva pròpia infantesa i de la difícil relació dels meus progenitors.

Pràcticament així comença el seu relat la protagonista, nascuda en una petita illa de Menorca que ha hagut d'abandonar i traslladar-se a Barcelona, a raó de la mort de la mare, en el qual tracta d'explicar-li al seu fill, que n'esdevé el narrador, la seva vida:

Deuria tenir disset anys i sempre anava cansada, bruta de la borra dels telers, amb la pols de les màquines que m’havia de treure dels cabells. Però tinc una mirada alegre tot i el cansament de treballar tantes hores, tantes hores teixint sense parar, marejada per l’enrenou eixordador que a estones em percudia el cap: zas bum, zas bum..

Es tracta d'una vida senzilla i plena de dificultats, com la de tantes dones i homes a l'època de la guerra i la dura postguerra, amb l'afegitó d'un marit tirà i dominador:

Durant més de quaranta anys he viscut amb la sensació que ell em manava, que em feia anar a on volia i que jo no podia triar ni decidir res. 
(...)
Va ser com una possessió, com un domini complet i obscur que per realitzar-se plenament necessitava paciència.

A ella li agrada el ball, d'aquí el títol, se sent alliberada quan es deixa endur per la música, com si d'alguna manera els peus adquirissin vida pròpia, les cabòries s'esfumen mentre es mou de manera compassada o esvalotada seguint amb traça qualsevol ritme.
La meva mare també era bona balladora, sempre que podia, que només era quan no hi havia el pare, estava amb la música de la ràdio engegada i ballant fins i tot amb l'escombra. Era feliç quan ballava:

A mi la música sempre m’ha fet sentir que volava. Ballar era una mica com no tocar de peus a terra, era fer-se lleugera, etèria, i t’evadies dels problemes reals. La música entrava com un aire fresc, et sostenia en un núvol de sons, et despertava els sentiments i t’inundava d’emocions.

A ell sembla molestar-li.
El meu pare també tenia les seves idees pròpies al respecte i li ho tenia pràcticament prohibit:

“Per gust únicament ballen les putes”, em deia el teu pare.

I com a rerefons de tot això, els darrers dies de la república, la guerra, l'anarquisme idealista i el més violent, la postguerra, la dictadura, la repressió, i un cop més la violència...

D’una banda era com si no passés res i de l’altra cada dia hi havia notícies que ens feien témer el pitjor. (...) A la fàbrica uns deien que tot era culpa dels anarquistes, però els altres afirmaven que els militars volien que tornés el rei, que allò de la república no funcionava...
(...)
A Barcelona tot ho dominaven els anarquistes i hi havia tants rumors que ja ni sabies què era veritat o què no ho era. I de vegades tu veies coses... 
(...)
I també hi havia els desapareguts, aquells dels que no se sabia res, els que havien estat engolits per les primeres setmanes de guerra sense deixar ni rastre. 
(...)
El món sencer era un hospital trist, una sala llarga per un extrem de la qual s’enduien els cadàvers de totes les edats que després eren colgats precipitadament... 

Té paraules molt contundents respecte la postguerra, com les que jo podia escoltar algun cop una mica a esquitllen-tes a casa meva:

De mica en mica vaig notar que en aquella nova etapa (postguerra) també hi havia por i que tothom callava. 
(...)
Allò era pitjor que la guerra. Agafaven qui fos, els apallissaven i els feien tornar a casa baldats. D’altres es perdien a les comissaries o a les casernes dels militars i no se’n sabia res més. Les famílies anaven a preguntar i mai no obtenien resposta. 
(...)
Doncs això va ser exactament el mateix: havien guanyat la guerra, ens van demostrar que eren més forts que nosaltres, van prohibir parlar català, no ens volien deixar respirar tranquils, es tractava que tinguéssim por, que veiéssim fins a quin punt estàvem a les seves mans. 

D'aquesta manera es va viure, malviure o gairebé sobreviure, durant molts, massa, anys:

I vivíem així, fent coses petites però que bé s’havien d’organitzar. 
(...)
 I els rojos, segons es deia aleshores, érem tots els que no pensàvem com ells. 

dijous, 29 de juny de 2017

La cova de Santa Llúcia

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil i el 1938, uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, la cova va ser habilitada com a hospital de campanya de les tropes republicanes. La cova fou equipada amb uns 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicaments, i també s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts. Durant el temps que va servir d’hospital es van fer curacions de tota mena, tant a soldats republicans com a presoners de guerra i gent dels pobles bombardejats. Els veïns de La Bisbal hi portavent fruita i verdura que intercanviaven per llaunes, pa, xocolata... Els que hi van morir es troben enterrats en una fossa comuna al cementeri del poble.

A Priorat.
Una terra per descobrir, sense presses...

Aquesta és una part del relat que podeu trobar bussejant per Internet, en el meu cas va ser a raó d'una de les diverses lectures fetes referents a diversos aspectes de la Guerra Civil espanyola que vaig saber-ne l'existència.

Fa pocs dies que la vaig visitar. Cap itinerari organitzat, gairebé en solitud, em vaig deixar embolcallar per la grandiositat del paisatge mentre recorria tot l'espai, mentre tractava d'evocar tot el que en aquell indret havia succeït: el treball abnegat dels metges i infermeres, els crits i el dolor dels ferits, la infàmia de la guerra, la mort... Tot va anar passant pel meu cap.

I vaig fer fotografies, no sense dubtar si m'era moralment permès violar la pau d'aquell lloc gairebé místic, però malgrat tot, aquí deixo una mostra, amb tot el respecte, del què va ser la meva experiència:










dissabte, 24 de juny de 2017

En els llimbs?


Entre les diverses obres de'n Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980), destaquen les obres de teatre que s'han qualificat com a teatre de l'absurd.

En aquest cas, he triat "A porta tancada" escrita al 1944, en una traducció de'n Pedrolo, tota una garantia. La peça, força breu, en un sol acte té quatre protagonistes, tres dels quals, Inés, Estelle i Garcin, els podem considerar com a convidats i un criat el nom del qual desconeixem.

El lloc de trobada és una habitació tancada sense finestres ni miralls, amb els llums permanentment encesos, on els tres convidats són conduits, no sabem des d'on ni amb quin objectiu per un criat que tant bon punt els va acompanyant, un per un, els deixa en la més absoluta solitud.

Aviat s'adonen que no tenen gana, ni set, ni son

Cap d'ells no es coneix i en un principi manifesten no saber el per què s'hi troben en aquella situació, que d'antuvi relacionen amb l'infern, però a mesura que avancem en la lectura coneixem, o més bé intuïm, que estan en una mena d'antesala que els ha de conduir al seu destí etern, perquè el cert és que tots tres són morts i que han dut unes vides poc o gens edificants.

Confesso que malgrat el plantejament potser absurd, m'ha resultat una lectura força interessant i servant les distàncies, m'ha dut un record de la meva mare, una dona força pragmàtica i gens religiosa, però que en algun moment de la seva curta vida, li va impactar el relat cristià que feia referència a la possibilitat de la vida eterna després de la mort. Segons el seu raonament, la possibilitat d'anar al cel havia d'estar molt bé, però li semblava una contradicció, ja que si des d'aquell lloc suposadament privilegiat no podia veure els seus fills terrenals, la felicitat no li seria pas complerta; altrament, si ens veia i en algun moment patíem cap dificultat o mal el seu patiment seria molt més gran que el gaudi de l'eternitat.

En conclusió: tot plegat no la va convèncer de cap de les maneres.



dimarts, 20 de juny de 2017

Joan Fuster

Vint-i-cinc anys sense Joan Fuster


CINC INVOCACIONS


Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.


Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit. 

Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.


Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat. 



Joan Fuster 
(Sueca, la Ribera Baixa23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)

Imatge manllevada de Mag Poesia