dimecres, 11 de gener del 2017

País íntim


2023 El Peine de los Vientos
Un dels meus països íntims


Un cop més Maria Barbal m'ha fascinat amb una història commovedora en la seva senzillesa. Aquest cop amb el rerefons de comptes pendents de la Guerra Civil: una denúncia, unes detencions, unes execucions sumaríssimes... qui o quins van ser els delators?

Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim; els morts, el temps dels vius.

I mentre m'endinsava en la història m'assetjaven els meus records d'infantesa: l'olor peculiar a l'oli d'engreixinar les màquines de cosir de la mare modista, o la història de les celles totalment depilades a causa d'una moda i un cap verd de joventut i la seva fal·lera per dissimular-les. Ella, molt presumida, ens havia demanat que en el moment del seu traspàs ens asseguràssim que les duia degudament pintades.

I també les meves llargues i poblades trenes amb el turment que suposava pentinar-les, i el veí impertinent que sempre em deia, amb gran disgust per part meva, que me les volia tallar, i el poc que m'agradava dur vestidets amb llaçades i altres galindaines que m'impedien jugar amb llibertat tal com ho feien els nens.

Tot això i molt més m'ha evocat la lectura d'aquest relat en què m'he identificat amb la protagonista, molt especialment en la seva etapa infantil:

Al col·legi, les paraules escrites són castellà. 
(...)
Enyoro vestir-me amb robes que no pesen i anar descalça, i “si no pot ser de cap de les maneres”, calçar sandàlies o tan sols mitjons. Portar els cabells sense clips ni gomes ni passadors. Ni casquets. 
(...)
Enyoro se un nen per tenir companys de joc. 
(...)
No sé si enyoro més ser un nen o fer-me gran.
(...)
Quan miro tota sola des del terrat veig, entre els barrots prims, la plaça. També albiro el món sencer, el que demà serà meu. 
(...)
Trobo que la primera comunió és una cosa molt complicada i, si no fos per totes les persones que ara riuen com un cor al meu voltant, no sé si m’agrada haver-la fet. 

Però com he dit, hi ha molt més; hi ha tota una vida marcada per uns fets que no s'acabaran d'aclarir pràcticament fins el final, pels recels entre veïns d'un poble (val a dir que en un barri d'una gran ciutat com Barcelona, les relacions tampoc no eren massa diferents), la malfiança, la por...

Que la vall, i qualsevol lloc del món, és com un decorat a l’hora de l’odi.
(...)
Presento que ser feliç depèn dels altres, perquè sempre es troba algú que s’interposa entre nosaltres i el que desitgem.

La nostra protagonista reflexiona respecte el país íntim de la seva mare: Li agradaria poder-hi penetrar, comprendre, entendre i no acaba de trobar la manera. Els anys van passant i potser anirà comprenent alguna cosa, però en definitiva mai no podrà penetrar en la intimitat més profunda; ningú no ho pot fer i penso que és bo que sigui així, tothom necessitem preservar algun petit (o no tant petit) racó on només ens està permès penetrar-hi íntimament.
En aquest sentit recordo, un altre cop els records!, quan va morir la mare i tota sola vaig haver de buidar el pis de lloguer on va viure els seus darrers anys, massa pocs. Obrir calaixos i armaris, em va resultar d'una violència insospitada, em sentia com si estès violant la seva intimitat: mirava els papers (sempre hi ha papers que mirar), sense gairebé ni gosar llegir-los, tot i que sabia que calia fer-ho. 

Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. (...) Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot es nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hi hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de sortir a la llum. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada