dissabte, 11 de març de 2017

Allò que va passar a Cardós



Ramon Solsona situa l'acció de "ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS" a l'any 1965, en ple procés de construcció del gran complex hidroelèctric a la zona.

Durant uns anys el Pallars Jussà va ser el Far West. Com aquelles caravanes de les pel·lícules que van a l’oest a buscar bones pastures i mines d’or, la gent venia en massa atreta per les obres hidroelèctriques de la companyia Barcelona Traction, Light and Power i la seva filial Riegos y Fuerzas del Ebro, més conegudes com la Canadenca. 
(...)
Els enginyers i els geòlegs havien determinat que el Pirineu era una immensa mina d’aigua que  permetia grans acumulacions i salts pronunciats òptims per a la producció d’electricitat a gran escala. (...) Amb la finalitat d’abastir el gran mercat urbà de Barcelona i el seu entorn, es van invertir grans quantitats de diners en unes obres de llarga durada i d’una gran complexitat tècnica. 
(...)
La gent es pensa que l’electricitat es fot amb uns embassaments de collons com el de Tremp o el d’Escales, però hi ha una altra manera més malparida i que porta una feinada de collons, amb un exèrcit de treballadors que s’estan cinc o deu o quinze anys foten unes obres de collons que no es veuen. (...) Per fotre tot allò tan dret i amb la neu fins al nas, s’havia passat moltes gana, que aquestes feines les acaben fotent sempre els pelacanyes.

No desvetllo res si començo aquest recull amb el fil conductor de tota la història i que no és altre que l'assassinat d'un guàrdia civil:

Ho recordo tot perfectament. Que jo estava encegat, que la gelosia s’havia convertit en un impuls justicier, que cada vegada era més a prop d’ell i que no m’acabava de decidir a plantar-li cara amb la piqueta. (...) Que vaig agafar embranzida i que li vaig descarregar la piqueta a l’esquena amb totes les meves forces. Que el tall de l’eina va entrar ben endins. Que vaig notar com es trencaven els ossos, segurament de les costelles. (...) Que es va arrossegar un tros molt curt. (...) Que llavors vaig fugir corrents i em vaig esquitllar a la Taverneta, pel darrere. 

Gairebé aquest fet és l'excusa de la que l'autor se serveix per explicar-nos el penós procés del munt de treballadors vinguts d'arreu d'España cercant un salari digne, de la mateixa manera que també marxaven a collir olives:

El dinero no te duraba ná. En cuanto cobrabas, ibas al economato y a la cantina a pagar las deudas, te borraban de la lista y enseguida volvías a comprar de fiao. Y el catorce de cada mes, igual, que te daban un anticipo y ocorria lo mismo..
(...)
To iba bien hasta que acabava malamente. (...) No tenia que pasar ná, però, joé, a veces pasaban coses. 
(...)
La vida era molt dura, molt, però ja naixíem resignats. Alabat sia Déu, dèiem, i au, afanya’t cada dia per poder menjar i tenir un sostre, que gaires més coses no les podíem tenir.
(...)
Al llegar el invierno cerraban los campaments de arriba y bajábamos todos a trabajar a Graus y a Tavascan. Y algunos se iban a su peublo a ganarse las perras recogiendo aceitunas

Són molts els personatges que van desfilant al llarg de la història. L’As de Copas, Rossita. Santi Vallory. Jaume, l'Ojos Lindos, En Grapau, Mossèn Antonino...

 A banda de la incidència en el desenvolupament de la història, el Mossèn té alguna escena impagable com, per citar un exemple, volent “evangelitzar” i batejar un músic negre que arriba al poble per actuar:
-Hay misioneros en tu tribu?
-Yo soy de la capital, de Bata... 
No paga la pena seguir amb tot l'interrogatori. Senzillament delirant!! Malgrat tot acaba per donar-li l'absolució després de comprovar que el que ell considera un salvatge sap més doctrina que qualsevol dels seus feligresos.

A més de les persones també adquireix gran importància "El Teleclub": 
Van obrir el gran al poble, que també feia de cine, de teatre, de sala de ball i de tot, vaja. Encara hi és i tot està com abans, amb aquelles tres arcades de pedra, la barra, la llar de foc, un raconet amb unes butaques per llegir llibres i diaris... (...) Del teleclub en van sortir uns quantes parelles. 

I, com no, l'estraperlo:

Les obres movien molts diners i molts interessos. 
(...)
Los puestos de fronteres eran los más solicitados, se imagina por qué? (...) El sueldo de un guardia civil, y más en aquella época, era de misèria. (...) Pero los que habían estado en fronteres, no todos, eh, cuidado, que no digo yo que siempre fuera así, tenían sus ahorrillos y vivían mejor. 
(...)
Pasa mucho dinero delante de nuestras narices y el valor de los terrenos sube. 
(...)
A l’Espanya oficial els capellans, els militars, els policies, els falangistes, els grans estraperlistes de coll i corbata no podien figurar mai a les notícies de successos. Ni mataven ells ni els matava ningú. I no robaven ni estafaven. Ni protagonitzaven escàndols. Els delictes de sang eren cosa de gent rústica i de gitanos. 

A mode de conclusió:

Les obres hidroelèctriques del complex de Cardós duraren quinze anys, des de 1959 fins a 1974. Responien al model que anomenaven Cabdella, que consisteix a enllaçar els llacs glaciars de l'alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l'aigua fins a les centrals des de grans altures per convertir la força de la gravetat en força motriu.
El gruix dels treballs va consistir a perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per algun dels quals hi podrien circular camions; pous profundíssims; cambres de càrrega; xemeneies d’equilibri, i tres cavernes subterrànies que allotgen quatre centrals. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada