Autisme

Un llibre un tant estrany aquest de la Alicia Kopf que m'ha captivat per la seva referència a l'autisme de M, el seu germà al que es refereix com: "El meu germà és un home atrapat en el gel. Ens veu a través del glaç, ell; hi és i hi és. O més exactament, dins seu hi ha una fissura on a vegades es posa glaç.", una comparació que m'ha semblat molt encertada i molt diferent d'altres que fins ara havia llegit o escoltat.

Tot el relat, l'embolcalla amb l'estudi dels primers exploradors dels pols entenc que per la similitud amb el silenci i l'inhòspit del paisatge amb l'aïllament emocional del seu germà, malgrat que segons ella mateixa ens confessa:

Perquè no m’interessen els exploradors polars per sí mateixos, sinó la idea de recerca, de buscar alguna cosa en un espai inestable.(...)Els glaciars, com els volcans, també es desperten. Quan ho fan, s’enduen tot el que tenen al davant: pots, carreteres... Els islandesos estan acostumats a tornar a començar. 

Per motius estrictament professionals conec el tema de l'autisme i la difícil relació que s'acostuma a establir en el sí de les famílies amb un membre amb aquest diagnòstic. Més d'un cop he parlat amb algun germà o germana, però mai no he aconseguit que manifestin obertament els seus neguits, en part potser perquè quan els he conegut eren encara massa petits.

En aquest cas, l'autora hi reflexiona i ens fa partícips dels seus pensaments i les seves vivències, no només com a germana, sinó també com a membre de la família:

Tenir un fill així, no ens enganyem, és dur per a la meva mare. Crec que de vegades se sent culpable, encara que l’origen del problema és incert.

(...)

El meu germà sobreviurà als meus pares, que temen pel seu futur. Donar un sentit a això quan no es creu en Déu, és difícil. 

(...)

Tinc la sensació d’haver començat la meva vida just quan va néixer M, set anys abans que jo. La meva aparició no estava prevista. Quan va saber el seu estat, la meva mare va plorar. 

(...)

M, que ja té quaranta anys: despertar-lo, vestir-lo, posar-li l’esmorzar. Un cop ha esmorzat, se li ha de dir que segui al sofà o que esperi en un lloc determinat perquè, si no, es queda esperant dret al mig del pas. (...) Per tant, en el dia a dia habitual, i perquè es pugui adaptar als horaris de les altres persones que treballen i no poden tenir el lavabo inutilitzat dues hores, se li acaba fent o ajudant a fer la majoria de les coses. 

(...)

De vegades intento imaginar com em percep, i si m’estima. Vull dir que si em morís o em passés alguna cosa greu, si ell patiria.

(...) 

Nosaltres hem de prendre cada decisió per ell, perquè el seu cos sí que hi és plenament. 

Lamentablement no ens deixa cap escletxa a l'esperança. És absolutament realista, perquè a mesura que passen els anys:

Ell s’ha anat congelant amb el temps, cada vegada més. 

 També en parla: Fragments Personals

Contes

Vagi per endavant que no m'agraden els llibres amb històries curtes o contes. Sóc d'una mena que sovint em costa d'entrar en les històries i quan són curtes, a la que em començo a sentir còmoda ja he arribat al final i em quedo sense gaudir-les, tot i que més d'un cop les torno a llegir.

En el cas de "Dolça companyia, cara solitud" puc afirmar que més que el contingut dels relats, m'ha fascinat, com de costum, la bellesa i el preciosisme del llenguatge emprat per la Maria Barbal.

No puc destacar cap de les històries en particular, però deixo només una mostra i us convido a un petit exercici, com és que la llegiu en veu alta, i podreu gaudir del dolç so i musicalitat de les paraules:

Fa ben poc, les branques del plàtan que toca el nostre pis es blegaven damunt de la barana com si fessin reverències. Semblaven boges. No tenien timó i així com es decantaven cap a mi, que mirava darrere els vidres, de seguit giraven cap a l’altra cantó, esvalotades.

(...)

La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens retorna, així mateix, a poc a poc, o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat. 

Una recerca insòlita i infructuosa

Una història que comença pel final, un final incert que no es resoldrà i que es basa en uns confusos records i unes notes recollides en un quadern negre, perdut un temps i retrobat, però que tampoc no aporten gaire llum a la trama:

Aquell diumenge a la tarda, tot passejant, intentava recordar el que havia escrit a la llibreta negra, que em sabia greu no portar al damunt. (...) Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la setmana hauria evitat. 

(...)

Fullejant la llibreta negra, experimento dos sentiments contradictoris. 

Han passat cinquanta anys des de que la Dannie, una bella i misteriosa jove que ha fascinat al Jean, el nostre protagonista, va desaparèixer a París sense deixar cap rastre.

Sabrem que la jove es movia en ambients confusos i certament perillosos. Tot sembla indicar que ella sempre se'n sortia i ho feia desapareixent i deixant al seu darrere els llums encesos, com una mena de presagi o de senyal.

No sabrem del cert ni tan sols si el nom amb què la coneixem és el seu autèntic perquè al llarg de la història aniran apareixent d'altres. Tampoc no sabrem si en realitat ha estat enamorada o tan sols ha utilitzat el protagonista-narrador, en el seu profit.

Anirem descobrint que de la mateixa manera que ha tingut més d'un nom, també ha viscut en diferents llocs, però la coneixem instal·lada en l'hotel Únic, on es relaciona amb un grup un tant tèrbol. També s'ignora de què viu: no treballa, no estudia..., no obstant això sempre té el suficient per subsistir:

Cap al final, la Dannie ja no se sentia gaire còmoda a l’Únic. (...) Com més hi reflexiono ara, més em sembla que havia manifestat signes d’inquietud a partir del dia que em vaig fixar en la presència d’un home que, segons em va dir en Chastaigner, era el gerent de l’Únic Hotel.

(...)

Algunes de les persones que es mouen per l’Únic Hotel tenen relacions estretes amb el Marroc...

Sí, l’Únic Hôtel era el punt de trobada de certs marroquins i els francesos que feien “tractes” amb ells. .. Però quina mena de tractes?

I, és clar, tampoc no podia faltar el passat més fosc de la Dannie, implicada, no sabem ben bé fins a quin punt, en l'assassinat no resolt d'un home:

Estava implicada en la mort d’un home. (...) La víctima va rebre l’impacte de dos projectils. Un dels dos projectils va ser disparat de molt a prop. L’altre no va ser disparat ni de molt a prop ni a poca distància... 

Tot plegat, tombs i més tombs pels llocs de París on havia viscut la sorprenent i poc convencional relació amb la Dannie, per no resoldre ni aclarir res:

No convé remenar el passat. (...) Des de jove -fins i tot des de petit-, no havia fet sinó caminar, i sempre pels mateixos carrers, de manera que el temps havia esdevingut transparent. 

(...)

Per què no me’n va dir res? Ho va intentar, amb mitges paraules, un vespre quan sortíem de l’estació de Lió, i en aquell moment no li vaig prestar massa atenció 

(...)

És que tenim el dret de jutjar les persones que estimem? Si ens les estimem, bé deu ser per alguna cosa, i aquesta alguna cosa ens impedeix jutjar-les. O no? 

EMMA

Fa uns anys, ens colpia la noticia que uns joves cremaven una indigent que dormia en un caixer. Aquest greu succés va ser el fil conductor que va inspirar Maria Barbal a escriure aquesta novel·la que ens parla del declivi d'una dona fins a límits insospitats.

Sens dubte no és el millor dels seus relats, però sí que és una història que ens porta a reflexionar respecte la fragilitat de la vida que fins i tot per alguna raó que algú pot considerar banal, es pugui arribar a tocar fons.

La Emma, d'entrada sobreviu a l'atac que sofreix al Caixer, però comencem a conèixer la seva vida, la bogeria d'un amor no ben entès i pitjor correspost i la necessitat de recuperar l'estimació i  el perdó, tot i l'abandó, de la seva filla:

Sis-plau, filla, tu que tan sovint m’havies cobert d’abraçades, no em tinguis ràbia. No vulguis del tot oblidar-me. 

En una llibreta, a mode diari, va abocant tota la seva dissortada història. No sembla pas que es penedeixi de gaire res més que d'haver perdut el contacte amb la seva filla. Malgrat fer algun feble intent de sortir-se'n del forat al que l'ha dut la seva follia, recau un cop i un altre en la beguda i la desesperació i auto-engany:

De vegades m’ha passat, he notat els sentits atents a algun fet o noticia, deslligats del voltant, absents al present i concentrats qui sap on. I de sobte arriba una paraula: Malalta, i un allau d’imatges t’ataca amb força.

I ens demanem: Com pot ser que una persona, una dona en aquest cas, amb cultura, una situació social i familiar folgada i resolta, amb feina i suficients recursos econòmics, pugui acabar tan brutalment apartada de la societat. Ella d'alguna manera, en fa responsable la seva família política: una sogra estricta, un marit massa preocupat per progressar en política:

No era ningú(...) Jo, després de servir, havia passat a formar part d’una vitrina, i de fora estant em podien mirar: la dona de l’Alexandre, la mare de l’Àngels, la jove de la Júlia.

Possiblement el final es podria considerar com a inesperat, però penso que en aquest cas tampoc no importa massa. Des de la primera línia intuïm que el destí ja està escrit i res no el podrà canviar:

Els meus dies són l’únic que tinc, i s’escapen quasi tan de pressa com els anys passats. Vull pensar en tu mentre tingui vida. 

També en parla: Fragments personals

Crematorio

Una lectura un tant difícil, però sens dubte interessant la de CREMATORIO de'n Rafael Chirbes que m'ha suggerit tot un seguit de preguntes:

Com reaccionem davant la mort d'algun ésser estimat o tan sols conegut o proper?
El coneixíem veritablement?
Pel fet de morir ja poden quedar oblidades les parts més fosques de la seva biografia?
Son sinceres totes les mostres de condol, o només són convencions socials, frases repetitives?....

La història que ens ocupa no dona pas resposta a aquestes preguntes i és que en realitat, cal que regirant en el nostre interior, les trobem cadascú de nosaltres.

Los hijos creen que conocen a sus padres; pero, cuando crecen, sus padres ya llevan media vida vivida.

(...)

No son los sentimientos lo más humano. Lo humano es la inteligencia, y seguramente también la capacidad para planear el mal a largo plazo.

Ha mort sobtadament en Matíes, un antic revolucionari que amb els anys va abandonar la lluita per dedicar-se a l'agricultura ecològica: Se acabó la época de lo sucio, ahora es la hora de lo limpio, lo saludable, que dicen por la tele, avui hi haurà la cerimònia de la cremació, que és el que ell havia decidit. El seu germà Rubén, un arquitecte que ha fet una considerable fortuna especulant amb la construcció, Él, es el único dueño de la empresa, el único que decide, y nadie se atreve no ya a burlarse de él, sino a mirarlo a la cara, a mantenerle la mirada, a llevarle la contraria. el recorda i l'enyora, com tothom, a la seva manera:

Mi hermano está muerto: lo pienso, lo recito en voz alta, lo sollozo, lo repito, y no sé por qué sollozo, ni por qué lo digo, ni por qué lo nombro, pero oyéndome nombrarlo vuelvo a ser el niño que, haciendo correr un trozo de tiza sobre la superficie de la pizarra, aprendía sus primeras letras. Muere un viejo y despierta el niño que queda con vida. 
(...)

Ayer presencié la agonía de mi hermano entubado y que, según los médicos, ya no iba a recuperar jamás la conciencia: sin afeitar, y consumido por la enfermedad, parecía tener cien años. 
(...)

Matías ha sido irresponsable, en el sentido en el que la constitución española define al monarca. No ha estado obligado a nada, ni ha tenido que rendir cuentas ante nadie.  
(...)

Si nuestro problema es precisamente que todo el mundo quiere tener un piso más lujoso que el que tiene, y una segunda residencia en algún sitio privilegiado desde la que se vea el mar o algún picacho cubierto de nieve. 

Al llarg dels tretze capítols, van desfilant tots els familiars més o menys propers, i cadascun va rememorant els seus records, per força parcials i sovint interessats, referents a Maties que a voltes evolucionen des de l'amor a l'odi o a la inversa; però en realitat aviat ens adonem que gairebé cap d'ells no és el que vol aparentar i que en el crematori es consumiran molt més que les despulles del finat:

En la última cremación a la que asistió, el horno, situado en el sótano del tanatorio, era idéntico al de una panadería, sin toda la parafernalia barroca con que lo adornan en otros sitios, donde la boca está oculta tras un telón negro, y a los lados se abren cortinas negras, o rojas, decoradas con doradas cenefas. Mientras el ataúd avanza hacia ese decorado, ponen música clásica, que suena por encima del ronquido que producen las llamas al recibir el soplo de aire que llega con la apertura de la puerta. Aquella última vez no hubo nada de todo eso.

I què dir de la hipocresia d'alguns dels qui acudeixen al tanatori?

De todas formas, en cualquier lugar en que se encuentre el cuerpo, no hay nada que hacer que no sea dejarme ver por los demás. 

Però el temps ho guarirà o esborrarà tot. Quan era petita, recordo que hi havia una dita o reflexió, que no sé ben bé l'origen, que les velles solien recitar als familiars en els enterraments, suposo que a mode de consol i que deia: "A mesura que el cos es va podrint, (aleshores no s'incinerava) el record es va esvaint"

El tiempo, la rata que se lo come todo. Una foto en el nicho: de tanto como sufre alguien, no queda nada, no queda una energía en el aire, una fuerza que mueve una turbina, energía para poner en marcha un motor, nada