dijous, 29 de juny de 2017

La cova de Santa Llúcia

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil i el 1938, uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, la cova va ser habilitada com a hospital de campanya de les tropes republicanes. La cova fou equipada amb uns 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicaments, i també s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts. Durant el temps que va servir d’hospital es van fer curacions de tota mena, tant a soldats republicans com a presoners de guerra i gent dels pobles bombardejats. Els veïns de La Bisbal hi portavent fruita i verdura que intercanviaven per llaunes, pa, xocolata... Els que hi van morir es troben enterrats en una fossa comuna al cementeri del poble.

A Priorat.
Una terra per descobrir, sense presses...

Aquesta és una part del relat que podeu trobar bussejant per Internet, en el meu cas va ser a raó d'una de les diverses lectures fetes referents a diversos aspectes de la Guerra Civil espanyola que vaig saber-ne l'existència.

Fa pocs dies que la vaig visitar. Cap itinerari organitzat, gairebé en solitud, em vaig deixar embolcallar per la grandiositat del paisatge mentre recorria tot l'espai, mentre tractava d'evocar tot el que en aquell indret havia succeït: el treball abnegat dels metges i infermeres, els crits i el dolor dels ferits, la infàmia de la guerra, la mort... Tot va anar passant pel meu cap.

I vaig fer fotografies, no sense dubtar si m'era moralment permès violar la pau d'aquell lloc gairebé místic, però malgrat tot, aquí deixo una mostra, amb tot el respecte, del què va ser la meva experiència:










dissabte, 24 de juny de 2017

En els llimbs?


Entre les diverses obres de'n Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980), destaquen les obres de teatre que s'han qualificat com a teatre de l'absurd.

En aquest cas, he triat "A porta tancada" escrita al 1944, en una traducció de'n Pedrolo, tota una garantia. La peça, força breu, en un sol acte té quatre protagonistes, tres dels quals, Inés, Estelle i Garcin, els podem considerar com a convidats i un criat el nom del qual desconeixem.

El lloc de trobada és una habitació tancada sense finestres ni miralls, amb els llums permanentment encesos, on els tres convidats són conduits, no sabem des d'on ni amb quin objectiu per un criat que tant bon punt els va acompanyant, un per un, els deixa en la més absoluta solitud.

Aviat s'adonen que no tenen gana, ni set, ni son

Cap d'ells no es coneix i en un principi manifesten no saber el per què s'hi troben en aquella situació, que d'antuvi relacionen amb l'infern, però a mesura que avancem en la lectura coneixem, o més bé intuïm, que estan en una mena d'antesala que els ha de conduir al seu destí etern, perquè el cert és que tots tres són morts i que han dut unes vides poc o gens edificants.

Confesso que malgrat el plantejament potser absurd, m'ha resultat una lectura força interessant i servant les distàncies, m'ha dut un record de la meva mare, una dona força pragmàtica i gens religiosa, però que en algun moment de la seva curta vida, li va impactar el relat cristià que feia referència a la possibilitat de la vida eterna després de la mort. Segons el seu raonament, la possibilitat d'anar al cel havia d'estar molt bé, però li semblava una contradicció, ja que si des d'aquell lloc suposadament privilegiat no podia veure els seus fills terrenals, la felicitat no li seria pas complerta; altrament, si ens veia i en algun moment patíem cap dificultat o mal el seu patiment seria molt més gran que el gaudi de l'eternitat.

En conclusió: tot plegat no la va convèncer de cap de les maneres.



dimarts, 20 de juny de 2017

Joan Fuster

Vint-i-cinc anys sense Joan Fuster


CINC INVOCACIONS


Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.


Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit. 

Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.


Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat. 



Joan Fuster 
(Sueca, la Ribera Baixa23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)

Imatge manllevada de Mag Poesia



dissabte, 17 de juny de 2017

INSTRUMENTAL


Una organització molt original en què cada capítol ve precedit per un enllaç que ens condueix a un fragment de música que, segons informa el propi autor, es pot escoltar de forma totalment gratuïta.

Però el veritable interès està en el fet que James Rhodes, un pianista reconegut. ens fa partícips de la dura història dels abusos sexuals patits al llarg de cinc anys de la seva infantesa. Per primer cop, almenys que jo conegui, es tracta obertament el tema de la pederàstia des del punt de vista de la víctima.

Al febrer d'aquest mateix any, a "Què va fallar"vaig comentar un llibre en el que es recollia el punt de vista d'un pederasta confés i m'ha semblat especialment interessant conèixer el sentir d'una víctima.

Son molt greus les seqüeles que pateix un infant violat, molts sentiments de culpa, de sentir-se brut i malfiar-se de tothom: en James confessa que després d'un llarg període d'auto-lesions, drogues, desequilibris de tota mena i llargues estades en diferents clíniques, va salvar la seva integritat emocional i mental per mitjà de la música:

Aparte del alcohol, también estuve en contacto con las drogas en torno a los catorce años.
(...)
Salí de mi último hospital mental en 2007, hasta las trancas de medicamentos, sin carrera profesional, sin mánager, sin discos, sin conciertos, sin dinero y sin dignidad. 
(...)
Solo hay dos cosas en la vida que tengo garantizadas: el amor que me inspira mi hijo y el amor que me inspira la música. (…) Y lo que apareció en mi existencia cuando tenía siete años fue la música.
Concretamente, la música clásica
(...)
Ahora sé que la música cura. Sé que me salvó la vida, que me mantuvo a salvo, que me dio esperanza cuando no la había en ningún otro sitio. 

I a mode de resum, unes frases que m'han copsat especialment: 

Si un violador le repite a un niño de cinco años que le van a pasar cosas espantosas si se lo cuenta a alguien, eso se asimila sin ser cuestionado, se acepta como si fuera una verdad absoluta. 
(...)
Utilizar términos como “acoso sexual” o “abuso sexual” no solucionan en absoluto los horrores de una violación infantil.
(...)
Es muy fácil suponer que los abusos terminan cuando el abusador ya no está presente, y cuesta mucho oír que para quienes los han sufrido, entonces la cosa no ha hecho más que empezar.  

I encara, una altra que, adreçada al violador greument malalt i que va restar impune, no pot ser més demolidora:

Lo último que me contaron los de la policía metropolitana fue que el tipo había tenido un derrame cerebral y no lo habían considerado apto para someterse a juicio. (…) Nada de lo que me hiciste fue inofensivo, divertido o cariñoso, a pesar de lo que decías. No fue más que una aberrante y penetrante violación de la inocencia y la confianza. 

dilluns, 5 de juny de 2017

En memòria de Federico García Lorca

Tal dia com avui al 1898 naixia al Municipi de Fuente Vaqueros,  Granada, Federico García Lorca.
A causa d'una denúncia anònima, el 16 d'agost de 1936 va ser detingut a la casa d'un dels seus amics. El aleshores governador civil de Granada, José Valdés Guzmán, va donar l'ordre d'execució.
Segons algunes investigacions, Federico García Lorca va ser assassinat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i les seves restes romanen enterrades en una fossa comuna anònima. Malgrat diversos intents, el seu cos encara no ha estat trobat.

“Fábula y rueda de los tres amigos”
Enrique,
Emilio,
Lorenzo.

Estaban los tres helados:
Enrique por el mundo de las camas;
Emilio por el mundo de los ojos y las heridas de las manos,
Lorenzo por el mundo de las universidades sin tejados.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Estaban los tres quemados:
Lorenzo por el mundo de las hojas y las bolas de billar;
Emilio por el mundo de la sangre y los alfileres blancos,
Enrique por el mundo de los muertos y los periódicos abandonados.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Estaban los tres enterrados.
Lorenzo en un seno de Flora;
Emilio en la, yerta ginebra que se olvida en el vaso,
Enrique en la hormiga, en el mar y en los ojos vacíos de los pájaros.

Lorenzo,
Emilio,
Enrique.

Fueron los tres en mis manos
tres montañas chinas,
tres sombras de caballo,
tres paisajes de nieve y una cabaña de azucenas
por los palomares donde la luna se pone plana bajo el gallo.

Uno
y uno
y uno.

Estaban los tres momificados.
Con las moscas del invierno,
con los tinteros que orina el perro y desprecia el vilano,
con la brisa que hiela el corazón de todas las madres,
por los blancos derribos de Júpiter donde meriendan muerte los borrachos.

Tres
y dos
y uno.

Los vi perderse llorando y cantando
por un huevo de gallina,
por la noche que enseñaba su esqueleto de tabaco,
por mi dolor lleno de rostros y punzantes esquirlas de luna,
por mi alegría de ruedas dentadas y látigos,
por mi pecho turbado por las palomas,
por mi muerte desierta con un solo paseante equivocado.

Yo había matado la quinta luna
y bebían agua por las fuentes los abanicos y los aplausos.
Tibia leche encerrada de las recién paridas
agitaba las rosas con un largo dolor blanco.

Enrique,
Emilio,
Lorenzo.

Diana es dura,
pero a veces tiene los pechos nublados.
Puede la piedra blanca latir en la sangre del ciervo
y el ciervo puede soñar por los ojos de un caballo.

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas,
comprendí que me habían asesinado.
Recorrieron los cafés y los cementerios y las iglesias,
abrieron los toneles y los armarios,
destrozaron tres esqueletos para arrancar sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No. No me encontraron.
Pero se supo que la sexta luna huyó torrente arriba,
y que el mar recordó ¡de pronto!
los nombres de todos sus ahogados.

Federico García Lorca
De: “Poeta en Nueva York” – 1929-1930

Fotografia manllevada de
www.printerest.com



divendres, 2 de juny de 2017

Una gestió molt especial

Més d'un cop en algunes de les meves reflexions, m'he referit a la meva família, a l'època de la postguerra que em va tocar viure i al silenci no resignat que es vivia a casa el fet de comptar-se en el bàndol dels republicans perdedors de la guerra.

La mare tenia una germana que va morir a Barcelona d'una malaltia comú, per manca d'assistència i recursos sanitaris durant la guerra, i un germà lluitant al front que van donar per desaparegut o ferit o mort, que totes tres notificacions va rebre la família.

Igual que la seva mare, la meva avia que no vaig conèixer, al llarg de tota la seva vida, ella mai no va perdre l'esperança de retrobar-lo, o si més no, recuperar el seu cos, però mai no ho van aconseguir.

Fa un temps vaig demanar informació més oficial al respecte tot i que tenia escasses esperances donat que a banda del nom i els cognoms, desconec qualsevol altra dada del que va ser el meu oncle. Tot han estat facilitats i paraules de suport i ànim, i és així que em van incorporar al Programa d'identificació genètica.

Avui he anat a Barcelona, a l'Hospital de la Vall d'Hebron a fer la prova d'identificació genètica la qual, segons es recull a l'escrit rebut que transcric:

"Un cop obtinguda la mostra, el Laboratori de Genètica de la Vall d’Hebron farà l’estudi dels perfils genètics, que s’inclouran a la base de dades per poder fer l’encreuament amb l’ADN de les restes de desapareguts trobades.

En cas de coincidència, la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament us avisarà i posarà a la vostra disposició les restes del vostre familiar perquè en decidiu el destí.

En cas de no trobar coincidència, la informació genètica s’emmagatzemarà en la base de dades pel seu futur creuament amb nous perfils genètics que s’aniran extraient de les restes  exhumades."   

M'envaeixen sentiments contradictoris; per una banda la certesa que ara sí que he fet tot el que està a la meva ma per tractar d'esbrinar el parador del meu oncle, mentre per l'altra m'he sentit profundament trasbalsada i desolada per la manca d'informació de què disposo.
Quan m'han repetit les preguntes que en el seu moment ja m'havien fet, per tractar de saber quelcom més de la destinació, la lleva o fins i tot l'edat de l'oncle, i malgrat la consideració i l'afecte amb que he estat tractada, he constatat un cop més que ho desconec quasi tot, i que potser si en el seu moment , quan la mare vivia, hagués estat més atenta o més curiosa potser a hores d'ara tindria més dades.

Sé que aquests sentiments d'impotència són inevitables, però que també s'aniran esvaint amb el pas del temps i restarà només, i no és poc, l'evidència de la mostra genètica que, qui sap, potser servirà per tancar aquest episodi tan cruel i dolorós en la vida de la meva família materna i podrem fer que reposin junts les restes dels dos germans, ja que de la resta de la família també en desconeixem el destí doncs en morir tots en temps de guerra van ser soterrats en foses comunes.