Un déu particular

He llegit aquesta història de l'Arundhati Roy, una activista i escriptora que, confesso, era desconeguda per mi. Hi he posat molt interès i grans dosis de concentració, perquè l'argument és força enrevessat i molt em temo que no he arribat a copsar tot el què segurament vol comunicar.

Encara que ella mateixa ens diu que "El secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les Grans Històries són les històries que ja t’han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar" no he arribat a sentir que estava llegint una gran història, sinó més aviat una de força confusa, però suposo que ha estat problema meu. Ja se sap: quan no s'hi entra en una història, no s'hi entra.

Els protagonistes principals són:

Els bessons Estha i Rahel:

Mai no s’havien assemblat gaire, Estha i Rahel, i fins i tot quan encara eren petits i escarransits, de pit pla, budells plens de cucs i pentinats com Elvis Presley. 

(...)

Estha tenia els ulls una mica esbiaixats i somnolents, i les puntes de les seves dents noves encara formaven una línia desigual. 

(...)

Rahel va créixer sense cap punt de mira. Sense que ningú no li arreglés un matrimoni. Sense ningú disposat a pagar-li una dot, i per tant sense cap marit obligatori que amenacés el seu horitzó. 31

Mai no els havia fet vergonya mirar-se els cossos l’un a l’altre, però és que mai havien estat prou grans (i alhora junts) per saber què era la vergonya. 

Ammu, la seva mare, amb una vida plena de relacions incestuoses, que no obstant tenen una justificació:

Aquell any faria vint-i-set anys, i al fons del seu estómac s’hi concentrava la consciencia freda que ella la seva vida ja l’havia viscuda.

Va errar. Es va equivocar de marit.

El seu marit va resultar que era no tan sols un gran bevedor: era un perfecte alcohòlic amb totes les tortuositats i l’encant tràgic dels alcohòlics.

(...)

Ammu es va morir en una llardosa habitació de la Pensió Bharat d’Allepey, on havia anat perquè li fessin una entrevista de selecció per fer de secretària d’algú. Va morir sola. Amb un sorollós ventilador al sostre per companyia i sense cap Estha estirat al seu darrere que li parlés. Tenia trenta-un anys. Ni jove, ni vella, una edat mor-ible. 

(...)

L’església es va negar a enterrar Ammu. Per diverses raons. 

Baby Kochamma:

Exmonja, tieta àvia petita per força. (...) A Baby Cochamma no li agradaven els bessons, perquè considerava que eren unes criatures desemparades, orfes de pare, destinades al fracàs. I encara pitjor, eren uns Híbrids. 

(...)

Dins el cap hi guardava una llista meticulosa de Coses Que Havia Fet Per Als Altres, i de Coses Que Els Altres No Havien Fet Per A Ella. 

Pappachi, un home atractiu, fins i tot en la seva vellesa, que suposadament estimava, però maltractava amb tota naturalitat, Ammachi, la seva esposa:

Havia estat Entomòleg Imperial a l’Institut Pusa. (...) L’any que es va jubilar, havia ascendit a un nivell equivalent a director.

(...)

Fins al dia de la seva mort, fins i tot amb la calor sufocant que feia a Ayemenem, cada dia del món Pappachi es posava un vestit molt ben planxat de tres peces i el seu rellotge d’or de butxaca. Al seu tocador, al costat de la colònia i del raspall de plata dels cabells, hi tenia una fotografia d’ell mateix de jove, amb els cabells plens de brillantina, que s’havia fet a l’estudi d’un fotògraf, a Viena.

I fins aquí. No en sóc capaç de fer ni una aproximació de l'argument, però vull acabar amb un parell de frases que, potser, descriuen el sentit del títol: 

El Déu de les Coses Petites.

No deixava petjades a la sorra, ni ondes a l’aigua, ni imatge als miralls. 

L'innocent

Cal que ens situem en l'època en què Gabriele D'Annunzio va escriure aquest llibre, l'any 1892. El llenguatge rebuscat, excessiu i fortament masclista, ens fa arrufar el nas més d'un cop, però tot i això la història, d'un romanticisme violent, té un punt d'interès.

Segons va comentar Jordi Llovet, al diari ARA el 10 de juny d'aquest mateix any: 

Gabriele de nom de fonts, D’Annunzio (1863-1938) va ser un escriptor italià molt notable, el currículum del qual només està tacat, que ja és cosa, per la seva filiació feixista durant una colla d'anys. En realitat, això anava de bracet amb la seva manera de ser: prepotent, atrabiliari, poc dialogant i espectacular. Era, com s'havia dit durant molts anys a Barcelona, un “tifa”. Pregonava les seves virtuts, només parlava d'ell mateix, s'estufava contínuament i es considerava superior a la resta de la humanitat. El cert és que va ser un gran escriptor; de la mateixa manera, com vam dir la setmana passada, que Heidegger és un dels filòsofs més importants que hi ha hagut després de Parmènides, Plató i Aristòtil, i, amb tot, va afiliar-se al partit nazi amb tota la tranquil·litat i el convenciment del món.

D’Annunzio va escriure llibres memorables, uns quants dels quals van passar a la pantalla amb excel·lència, com va fer Visconti amb L'innocente.

Tullio Hermil, el protagonista masculí de la història és un ric hisendat, dissolut i prepotent. La seva bella i fràgil esposa Giuliana, perdudament enamorada d'ell, accedeix a tota mena de situacions degradants quan ell, li proposa que el seu matrimoni, fruit del qual ja tenen dos fills, serà només "blanc", és a dir que serà merament com la de dos germans sense cap altre tipus de relació carnal, donat que ell, molt ardent i promiscu, té la necessitat de diverses i variades relacions sexuals amb diferents parelles.

Giuliana, com he dit, ho accepta tot, però, ai las! quan després d'un temps, Tulio, fastiguejat tant de la seva amant, com de les pròpies vel·leïtats,  comprèn que ningú no l'estimarà com ella i tracta de tornar a conquerir-la, amb paraules i voluptuoses demostracions d'encès desig, ella s'adona que està embarassada i no pas del seu marit.

Bàsicament aquest és la primera part de l'argument. Deixo de banda les gairebé embafadores escenes de festeig i els desmais i esvaïments de la dissortada esposa, així com el complicat procés de gestació, fins que neix el nen.

I a partir d'aquest moment, la història pren tota una altra dimensió. El nou nat és l'innocent rebutjat i odiat pels dos esposos i es desencadena un final cruel i convuls que us estalvio perquè el considero una mica truculent, tot i que la lectura m'ha resultat interessant.

I només deixo quatre apunts per si us voleu animar a llegir-lo:

Em vaig distanciar cada vegada més d’ella, em vaig tornar cada vegada més dur, més negligent, més tancat.
(...)
Jo era, en definitiva, un violent i un apassionat conscient. (...) Era un supervisor summament lúcid de mi mateix, però tenia els impulsos d’una naturalesa primitiva i ingovernable.
(...)
Jo coneixia bé, massa bé, aquell torbament que remou millor que cap altre el fang ínfim en l’home; coneixia massa bé aquella mena de baixa concupiscència que resisteix tota defensa, aquella febre sexual formidable que durant uns quants mesos m’havia mantingut lligat a una dona odiada i menyspreada, la Teresa Raffo. (La seva amant)
(...)
Referint-se al nou nat:
Mai no li vaig reconèixer cap gràcia, cap encant; mai no vaig tenir un pensament relacionat amb ell que no fos hostil. 
(...)
No hi havia res en ell que m’irrités tant com la seva veu, com aquells xiscles obstinats que m’havien ferit d’una manera tan crua la primera vegada, aquella trista alba d’octubre. Era un cop intolerable pels meus nervis. 
(...)
Estava convençut que la salvació de la mare depenia de la mort del fill. Estava convençut que quan l’intrús desaparegués, ella es curaria. 

Balanç fins a la matinada

Una d'aquelles històries que em recorden alguna pel·lícula de quan era nena i que començaven pel final. El cert és que no m'agradaven, perquè saber com acabarà la història abans no te l'expliquin li treu interès i emoció.

En Rogeli decideix passar revista a la seva vida remuntant-se a fets cada cop més llunyans en el temps. La història comença una nit del 1953 i es remunta fins el 1913, però no ens cal arribar tant lluny per descobrir que: En Rogeli era la indecisió personificada. I que la Rosa, la seva esposa: La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi. Sempre havia dut la iniciativa. D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa.

Se sent menystingut i abandonat, les seves opinions ningú no les pren en compte, però el cert és que ell tampoc no fa, i aviat sabrem que mai ha fet, res per reconduir aquesta situació:

Àdhuc quan hi ha els altres se sent sol. La vida s’ha anat organitzant així, a còpia excloure'l cada dia una mica més.

(...)

Les coses són com són, es repeteix. A la seva manera és un fatalista. 

Nascut el 1889, treballa com a contramestre, és a dir, el qui repara els telers, en una fàbrica. El 1949, als seixanta anys, demana la jubilació voluntària a causa d'una baixa mèdica.

Des que ha demanat el retir que no deixa de firmar papers incomprensibles. Suposa que per a alguna cosa o altra serviran.
(...)
Veu, de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una mica més les pròpies possibilitats.

A partir d'ara tindrà molt temps lliure que haurà de compartir amb la família, de forma especial amb la dona, que molt aviat li troba ocupacions domèstiques que a ell l'humilien:

Saps que et dic? Que podries fregar els plats avui. Nosaltres ens n’anirem al llit...Sí, això és. Aquest és l’origen... No va acudir-se-li que els plats podien fregar-se l’endemà, que no 
seria la primera vegada que es quedarien bruts. No va pensar que assentava un precedent. No va pensar en res. Va assentir amb el cap. D’allí ve tot, d’aquell moment de debilitat. 

Feia ja deu anys que una grip inoportuna, serví la Rosa per foragitar-lo de l'alcova de matrimoni amb el pretext del consell del metge en el sentit que li calia estar sol per tal de no contagiar la resta de la família. Aquest serà el principi, o millor, un dels principis, perquè...:

La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: què dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. 

(...)

En el silenci de la casa, rumia els seus greuges, se sent una víctima. No se li acudeix, però, de revoltar-se. (...) No hi ha res a fer, la cosa és clara.

I mentre va retrocedint en el temps, ens assabentem que un dia es va sentir atret per una nova companya de feina, viuda i encara jove i bonica, que la Rosa hi intervindrà i el farà canviar de fàbrica, que un altre dissortat dia se li acudirà jugar-se tota la setmanada al set-i-mig i, com és d'esperar ho perdrà tot i amb això el seu dret a reservar-se una petita part del sou pels seus vicis, que serà la Rosa qui li racionarà el tabac i les trobades a la taverna amb els companys, que la sogra se li ficarà a casa i que ajudarà la seva dona a collar-lo una mica més encara...

De fet, en Rogeli és un poca-pena i mentre avancem en la seva història, hi ha moments que gairebé pensem que el que li ocorre encara és poc:

Sempre ha volgut avançar-se als esdeveniments inevitables. Mai no li ha servit de res. Els esdeveniments sempre l’han desbordat. 

(...)
La Rosa és de les que se sulfuren tot seguit i després no volen entrar en raó. 

Algunes de les situacions que descriu, amb una precisió mil·limètrica, m'han dut alguns records d'altres que havia escoltat de petita, com ara un enterrament on el difunt es vetlla a casa i l'endemà, els operaris, amb penes i treballs, han de baixar a pes de braços, la caixa per unes escales fosques i tortuoses i l'obertura del nínxol que haurà de contenir les despulles:

Davallen amb una lentitud greu i concentrada. Al seu darrere hi ha el fregadís de peus del seguici que s’atropella. 

(...)

El paleta, que ha sortit no saben d’on, perquè no l’havien remarcat, es posa a obrir-ne un (nínxol) a grans cops de maça. Els maons surten a buit i aquell soroll es propaga cementiri enllà, intermitent. És la remor més solemne que en Rogeli ha sentit fins ara, la més solemne que sentirà mentre visqui. 

Per aquest relat, Manuel de Pedrolo, va rebre el Premi Sant Jordi al 1962

També en parla: Fragments personals