dijous, 4 de gener del 2018

L'enganyada



Us presento a la senyora Von Tummler (Rosalie):

Era sociable per naturalesa. (...) No era alta, però es conservava molt bé, tenia cabells abundants i ondulats, ja força grisencs, i unes mans fines, per bé que un xic envellides, al dors de les quals havien aparegut amb els anys moltes i grans taques de pell descolorida. (...) el seu aspecte era jovenívol gràcies a uns esplèndids i vius ulls bruns. 
(...)
La Rosalie no feia servir mai perfums o essències fabricades, només excepcionalment una mica de la colònia refrescant de J.M.Farina. 

I també a Ken Keaton, l'atractiu professor d'anglès del seu fill

Un nord-americà de vint-i-quatre anys, portat a Europa per la guerra, que des de feia temps s’estava a la ciutat, ensenyava anglès en algunes cases o era convidat a mantenir converses en anglès, cobrant, amb les mullers de rics industrials. 
(...)
Es movia, doncs, pels salons amb tota desimboltura, es feia agradable a les senyores amb qui parlava anglès i amb aquelles que desitjava convèncer perquè també hi parlessin.
(...)
La idea d’iniciar una relació amorosa amb ella (...) no li era en absolut peregrina. 

Amb aquests dos ingredients, en Thomas Mann, el mateix autor, entre d'altres de "Mort a Venècia" en què ens relata el drama íntim del protagonista masculí, aquest cop basteix una turmentada i romàntica història d'amor des del punt de vista femení, que, tot i que no s'arriba a consumar,  escandalitzaria als seus coetanis, amb un títol un tant enganyós donat que a la Rosalie no l'enganya pas el seu amor sinó que no sap llegir, o mal interpreta, els missatges del seu cos fatalment malalt.

Però també té un paper important, la Anna, la seva filla, que veient la passió de la mare, ens aporta unes reflexions que venen a resultar una premonició del desenllaç:

Aquest fatídic rampell t’està destruint, t’ho veig als ulls, t’ho noto quan parles. L’hem d’aturar, posar-hi fi, salvar-te’n, costi el que costi. 
(...)
Parlàvem del pare i de certs conceptes heretats segons els quals vivia i que, al seu parer, no infringia amb les infidelitats que et feia patir. (...) En tu seria llibertinatge allò que en el pare, el vividor, era un simple esbargiment que no estava en contradicció amb ell mateix ni amb el judici de la societat. 
(...)
¿Quant li duraria, a la mare, es preguntava, això que tan lloava com “la Pasqua de Resurrecció de la seva feminitat”, aquesta entendridora revifalla? (...) ¿Com no hauria de tremolar constantment l’amant tardívola davant de qualsevol dona més jove, des del primer dia, patint per la fidelitat i àdhuc pel respecte d’en Ken? (...) I és que l’Anna preveia, temorosa, molt de sofriment en els somnis de la mare. 

Aquest cop em costa no desvetllar el final doncs és molt aclaridor, però deixo que cadascú, si li plau ho descobreixi. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada