El gran salt

El dotze d'octubre del 1984 va tenir lloc per part de l'IRA, un atemptat a Brighton, en concret al Grand Hotel on la primera ministra anglesa Margaret Thatcher i el seu gabinet s'allotjaven per celebrar una conferència del Partit Conservador. La primera ministra va sortir il·lesa, però es va produir un elevat nombre de víctimes. 

En una nota, l'autor del llibre en deixa constància:

Cinc persones van perdre la vida de resultes de la bomba del Grand Hotel. Molts més van patir ferides greus. Uns quants dels supervivents van quedar incapacitats de manera permanent per l’explosió.

En aquesta història, fictícia, però basada en aquells fets, l'autor, Jonathan Lee, es centra en la vida de'n Dan, un dels suposats autors dels fets i les de l'encarregat de l'hotel, en Moose, un ex atleta olímpic i la seva filla Freya.

Segons Matthew Tree, que escriu el pròleg:

A l’autor no li interessa novel·lar un succés històric, sinó escriure una novel·la autèntica ubicada a l’espai i el temps en què aquell succés va tenir lloc. 

Comencem pel Dan:

La primera operació d’en Dan per als Provisionals es va produir en la foscor, en un carreró que donava a Falls Road, un lustre abans que en Dawson li demanés que es convertís en en Roy Walsh.

(...)

 En Dan es va assabentar de l’operació del Grand Hotel el març del 84, la setmana que feia vint-i-quatre anys.

(...)

Què has de fer, si als que fan les normes no els interessa la justícia? Quan decideixen a qui han de protegir en funció de la religió, la raça, la història? 

(...)

Les operacions secretes engrescaven, i en conseqüència també et desgastaven. Els idiomes obrien portes. 

(...)

La veritat és que durant les operacions et senties com si no tinguessis ni culpa ni voluntat. El que t’embrutia era la vida quotidiana a Belfast. 

(...)

Al cap de sis hores sabria del cert si havia connectat bé el temporitzador. Al cap de vint-i-quatre tindria tota la informació sobre qui havia allà dins en el moment de l’explosió. Al cap de quaranta-vuit, un primer indici de si s’hauria d’amagar, si aniria als blocs H o si es passaria la vida escrivint a la paret amb el dit sucat de merda i rebent pallisses dels vigilants. Una idea de les noves follies que el seu acte podia desencadenar

En Moose:

Tota la vida s’havia concentrat a fer exercici. Després de la mort del pare, aquella manera d’obsessionar-se per ell mateix -la disciplina fanàtica- li va semblar, per primer cop a la vida, una forma d’egoisme.

(...)

De mica en mica la mare s’havia anat allunyant de la dona que havia sigut, i ara estava profundament immersa en un altre territori, nedava en aigües il·lògiques, lluny de l’abast de la raó.

Just uns dies abans de la estada de la Primera ministra, pateix un infart que el fa restar ingressat un temps fins que pot tornar a la seva habitació i posteriorment a l'hotel just abans de l'explosió:

En Moose era al llit de l’habitació de casa (...) L’habitació li pertanyia. La sensació de les cortines i les mantes de debò. 

(...)

En Moose era al seu despatx quan el sostre es va ensorrar. Mentre queia a terra es va veure en un cotxe, a la carretera, amb les rodes girant al carril del mig sense anar enlloc, amb vehicles rugint a esquerra i dreta: una cursa, un somni. I en acabar se li va obrir els ulls enganxifosos i es va adonar que l’habitació s’havia convertit en un núvol, que l’aire tenia una espessor de malària.

I la Freya que treballa de manera esporàdica a l'hotel:

Estar sempre guapa era molt complicat, perquè la definició de guapa canviava constantment. 

(...)
Per algun motiu estava estesa a la carretera, de panxa a terra, a la carretera. Tenia les mans aspres, li picaven. Estava de panxa a terra. 

En definitiva:

Cadàvers aquí, cadàvers allà, grans funerals de la hòstia i nens que creixen sense pares, paios que entren a la garjola quan en fan divuit.

(...)

Costa, implicar la gent. (...) A tothom li interessa fer sentir la seva veu, però al final estan massa enfeinats mirant la tele o fent-se les ungles o follant com bojos o el que sigui. 

Un hivern fascinant

D'aquest llibre de poemes de Joan Margarit n'he triat tres, no sé si són les millors o les més significatives. A mi són les que més m'han agradat.

Diu, entre moltes altres coses, el poeta en l'Epíleg:

La poesia s’escriu només des de l’interior del poeta, però no ha fet canviar la meva veu, perquè una sola vida no dona per a més d’una veu.

(...)

Vaig començar a escriure poemes al començament de la segona meitat del segle XX.(...) Els poemes d’aquest llibre estan escrits ja entrat el segle XXI.

(...)

Veig l’escriptura de la poesia d’aquests anys com haver anant obrint un túnel des de 1955 fins avui passant per sota la muntanya de les vides i els esdeveniments, els quals han fet arribar totes les seves repercussions -moviments sísmics, filtracions, ecos, etc.- als poemes, els quals no s’aturen mai sigui el que sigui el que passi a la superfície. (...) Una de les dues forces principals de la poesia és la seva veritat.

(...)

L’altra força important de la poesia és la bellesa

(...)

Sense erudició continuaria havent-hi poesia. Sense veritat, no.

LLUITA LLIURE

De nen, el para m'hi portava.

El quadrilàter fet de lona blanca

amb baranes de cordes, el ring il·luminat.

era en el centre d'una fosca enorme.

Quan els dos lluitadors apareixien,

el que la multitud ja odiava

sabíem que seria el que perdria.

Una vegada, una altra, el vençut queia

damunt la lona, i tornava a alçar-se 

com la gent que ploraven els seus morts

Acabava llençat, per damunt de les cordes,

al país trist del pati de butaques

que havia depurat o afusellat

els seus mestres d'escola.

Hi vaig aprendre més que a classe.

Què significa lluita. Què significa lliure.

Tancaren el local. El tanquen sempre.

Però la multitud ja crida a una altra banda.

CORATGE

La guerra s’ha acabat. La pau no arriba.

Rude i silenciosa cau la tarda.

Tinc quatre anys, miro l’avia com pixa

dreta vora un camí,

obrint les cames sota les faldilles.

Cada vegada que ho recordo, sento

el raig caient amb força contra terra.

Aquella dona és qui va ensenyar-me

que l’amor és duresa i claredat,

i que sense coratge no és possible estimar.

No era literatura: no sabia llegir.

SI LLEGIU AQUEST LLIBRE

D’aquí a uns segles, aquests versos

Us sonaran antics.

És la fugacitat, una paraula

Que implica alhora la delicadesa,

la desolació i la indiferència.

Però no és més que un punt de l’univers

disposant-se a sortir silenciós

a la velocitat de la llum: just això

és la fugacitat.

Dir-ne esperança tranquil·litza.

Un hivern fascinant

Joan Margarit

El perdedor radical

A raó de la lectura de "Soldats del no-res" que vaig comentar aquí i guiada per una de les moltes i variades referències, he arribat a "EL PERDEDOR RADICAL" de Hans Magnus Enzensberguer.

És un estudi que, tal com el seu títol reflecteix, parla de diferents comportaments violents protagonitzats per un tipus d'individus que assumeixen la seva condició vital com de perdedors, percepció que va molt més enllà del fracàs:

Al fracasado le queda resignarse a su suerte y claudicar; a la víctima, reclamar satisfacción; al derrotado, prepararse para el asalto siguiente. (…) El perdedor radical, por el contrario, se aparta de los demás, se vuelve invisible, cuida su quimera, concentra sus energías y espera su hora.

(...)

Se trata casi siempre de un hombre (…) Un hombre que se siente un perdedor radical se encuentra al borde de precipicio imaginario que a una mujer le resultaría más bien ajeno.

No he pogut evitar pensar en els violents diguem-ne "quotidians", els que apallissen les parelles, participen de baralles fins i tot programades (em refereixo a aquella colla d'aficionats de futbol que van quedar per barallar-se), els que maltracten animals, sovint per pur avorriment o refinament sàdic (incloc les festes amb els bous embolats o les curses de braus), els que destrossen o cremen mobiliari urbà, els violadors...

El perdedor radical puede estallar en cualquier momento. La única solución imaginable para su problema consiste en acrecentar el mal que le hace sufrir.
(...)
Por un lado, el perdedor experimenta un poderío excepcional en el momento del estallido; su acto le permite triunfar sobre los demás, aniquilándolos. Por otro, al acabar con su propia vida da cuenta de la cara opuesta de esa sensación de poderío, a saber, la sospecha de que su existencia pueda carecer de valor.
(...)
Todo colectivo de perdedores es proclive a los estados de crispación que pueden explotarse políticamente.
(...)
En efecto, el objetivo del perdedor radical consiste precisamente en convertir en perdedores a un máximo número posible de personas.

De ben segur, una lectura, no massa extensa, però que fa reflexionar:

A menudo se pasa por alto que el terrorismo moderno es un invento europeo del siglo XIX. (…) Por cierto, todos los instrumentos técnicos del terror, desde los explosivos hasta el teléfono por satélite pasando por los aviones y las cámaras de televisión, provienen de Occidente. 

(...)

Sin los ingresos del crudo, los resultados económicos de todo el mundo árabe tendrían hoy menos peso que los de un solo grupo telefónico finlandés. 

Òdena

Marc Sellarès tallant l´última creu Alan Ruiz Terol

Fotografia manllevada del diari Regió 7

El diumenge 26 de juliol de 2015 començava un incendi devastador a  Òdena. A hores d'ara, almenys que jo sàpiga, no s'ha descobert l'origen del foc que va afectar 1.293 hectàrees entre l'Anoia i el Bages.

Sortosament no hi van haver víctimes i les tasques d'extinció van durar quatre dies. Tot i el temps passat, els danys són ben palesos.

El 2016 va sorgir la notícia: L'artista i bomber Marc Sellarés, que en el moment del foc era de vacances a la Vall d'Aran, i que es va desplaçar fins el lloc per tal d'ajudar en el que calgués, trasbalsat pel que va viure, va decidir fer un homenatge en record d'aquells dies. Tot sol i amb només una serra,  martell, claus i una escala, va confegir el que coneixerem com el Bosc de les Creus. Està composat per 1.293 creus, tantes com les hectàrees que el foc va destruir.

Aquest diumenge ho vaig visitar i encara impactada per la bellesa i l'aspror del paisatge, vull deixar la meva constància per encoratjar-vos a que si en teniu oportunitat ho visiteu. No us deixarà indiferents.

Soldats del no-res

Joan García del Muro Solans és l'autor d'aquest llibre, dur i en cert sentit aclaridor que estudia, amb dades concretes i una extensa bibliografia, la conducta dels joves que es radicalitzen. Gairebé comença comentant l'objectiu del llibre. Amb les seves paraules:

El que ens interessa, en realitat, no és tant estudiar què és el gihad en sí mateix, com el que aquests nois i noies hi veuen, en el gihad. 

(...)

Alguns dels protagonistes i executors dels episodis més cruels que Estat Islàmic grava i difon a la xarxa són europeus. 

(...)

L’objectiu que ens proposem, però, és aproximar-nos reflexivament a aquest fenomen inquietant: intentar pensar sobre els milers d’europeus que, el darrer any, han deixat enrere la seva vida passada, i de cop i volta, han marxat a Síria per incorporar-se a les files de l’exèrcit de l’Estat Islàmic. Molts són nascuts a Europa, altres hi resideixen des de molt petits. No semblen haver dubtat, però, a deixar-ho tot i anar a combatre en una terra que no és la seva. 

La xarxa que es dedica a captar aquests futurs soldats tenen ben tipificades les diverses tipologies dels joves als qui s'adrecen. És tan aclaridor tot el contingut que sobren les meves reflexions que no podrien reflectir el sentir de l'autor:

Mites que el nou discurs terrorista utilitza per seduir diferents tipologies de joves:

Lancelot, o el mite d’aquells que persegueixen l’ideal cavalleresc.

Madre Teresa, o el mite d’aquells que se’n van per una causa humanitària. (...) Normalment és el model que ofereixen a les noies menors d’edat.

El qui porta l’aigua, o aquell que, simplement, busca un grup al qual pertànyer. (...) El que és atractiu és sentir-se un d’ells, ser-ne un.  És un mecanisme psicològic ben conegut i utilitzat habitualment per grups mafiosos, bandes criminals, sectes destructives, etcètera.

City of duty, o el mite dels que volen, simplement, disparar. Disparar i sentir-se part d’un escamot de combat. (...) Són nois aficionats a les armes, que busquen una aventura bèl·lica.

Zeus, o el mite d’aquells que busquen l’omnipotència i el poder. (...) Específicament dissenyat perquè s’hi identifiquin joves amb dificultats per a trobar límits. Per a joves que ja són adeptes, habitualment, a conductes de risc: vandalisme, petits robatoris, tràfic de drogues a petita escala, alcoholisme, drogoaddicció...  (...) De tots cinc mites, aquest és l’únic en el qual les filmacions de decapitacions o d’altres actes de bestialitat similar tenen un pes significatiu.
(...)
Bons coneixedors de la nostra realitat, més que plantejar grans qüestions teòriques, els islamistes presenten un model ben atraient que els nois i noies puguin adoptar sense pensar gaire. (...) Per atreure’l al grup, més que obrir discussions, mostren un camí perfectament traçat, que els nois puguin seguir sense gaires complicacions.

Amb tot i malgrat en ocasions estiguem temptats a fer-ho, cal no confondre Islam amb terrorisme. Segons les dades de què es disposa, es pot concloure que en general els joves captats no són especialment practicants:

Uniformitzar l’islam fins al punt de considerar-lo un bloc monolític i homogeni és un disbarat comparable només amb el d’uniformitzar l’occident cristià actual fins al punt de considerar-lo un bloc monolític
(...)
En la seva vida anterior, eren bons nois, alguns una mica despistats des del punt de vista moral, però absolutament incapaços de cometre -ni tan sols d’imaginar-s’ho- cap de les monstruositats que a hores d’ara cometen.
(...)
La primera cosa que fan, en passar la frontera de Turquia amb Síria, és desprendre’s del seu antic passaport, canviar de nom, d’aparença i renunciar a la seva antiga identitat.

Tenen un bon domini dels mitjans audiovisuals dels quals es serveixen per donar publicitat a les seves accions profundament cruels i sagnants, l'objectiu de la qual és difondre la por:

Una de les característiques més angoixants que es poden trobar en les innombrables filmacions que ens arriben de crims perpetrats per gihadistes europeus és l’assossec, la fredor indiferent, la inhumanitat amb què nois acostumats a viure en la nostra societat cometen les atrocitats més inimaginables

(...)

Por i pensament. La relació mútua entre l’una i l’altre és, pràcticament de proporcionalitat inversa: com menys educació, més por i com més educació menys por. (...) La por “d’allò que és desconegut”. 

(...)

És sabut que la por és un dels nostres afectes més fàcilment induïbles. La por s’encomana. (...) Bona part de les pors més notables són invencions socials. 

(...)

No serem mai més vulnerables que quan estem espantats. 

Stefan Zweig

Després de llegir algunes de les publicacions de Stefan Zweig, fill d'una acomodada família jueva, m'he endinsat de ple en EL MUNDO DE AYER, que es prometia com una autobiografia de l'autor escrita i comentada per ell mateix.

No ha estat ben bé així i si bé hi conté alguns apunts referents a la seva pròpia experiència, el conjunt del llibre es centra més en l'evolució de la societat europea al llarg i com a conseqüència de les guerres, i un enaltiment de la seva condició de jueu:

Los judíos crearon casi todas las colecciones de arte del siglo XIX. (…) Quien quería hacer algo nuevo en Viena no podía prescindir de la burguesía judía.

Stefefan es presenta:

Nací el 1881. Austríaco, judío, escritor, humanista y pacifista. 

(...)

La familia de mi padre procedía de Moravia. Las comunidades judías vivían en pequeñas aldeas en perfecta armonía con la gente labriega. 

(...)

Mi madre, de soltera Brettauer, era de procedencia distinta, cosmopolita. Había nacido en Ancona, en el sur de Italia. 

Dels seus anys d'estudiant sembla no servar un bon record, tot i que a raó dels resultats podia ser un alumne brillant quan s'ho proposava:

Si he de ser sincero, toda mi época escolar no fue sino un aburrimiento constante y agotador que aumentaba de año en año debido a mi impaciencia por librarme de aquel fastidio rutinario. 

(...)

No ocurrió nunca que dejase la lectura antes de la una o las dos de la madrugada. (…) Cada céntimo de nuestro dinero de bolsillo lo gastábamos en teatro, conciertos o libros.

(...)

La juventud constituía un obstáculo para cualquier carrera y tan sólo la vejez se convertía en una ventaja.

(...)

Durante tres años ¡me desentendería por completo de los estudios universitarios! Después, en el último curso, ¡haría un esfuerzo para dominar la materia escolástica y terminaría rápidamente cualquier tesis! 

L'Stefan va canviar diversos cops de lloc de residència fins acabar convertint-se en un apàtrida:

El sentimiento de provisionalidad presidió misteriosamente mi vida hasta la Guerra Mundial.

(...)

Ni siquiera vivir en el exilio -y yo lo he conocido hasta la saciedad- es tan malo como vivir “solo” en la patria.

(...)

Es precisamente el apátrida el que se convierte en un hombre libre, libre en un sentido nuevo; sólo aquel que a nada está ligado, a nada debe reverencia. 

(...)

El siglo en que me tocó vivir y crecer no fue un siglo de pasión. (…) Se vivía más reposadamente.

Moguda pel desig de saber-ne més, a banda d'aquest llibre, he anat esbrinant altres moments importants de la seva vida, com ara que es va  divorciar de la seva  primera esposa i que es va tornar a casar, aquest cop amb la que era la seva secretària i amb la que anys més tard decidirien suïcidar-se plegats deixant una nota que reprodueixo a continuació, i que he manllevat d'aquesta pàgina 

“Cada día he aprendido a amar más este país y quisiera no haber tenido que reconstruir mi vida en otro lugar después de que el mundo de mi propia lengua se hundió y se perdió para mí, y mi patria espiritual, Europa, se destruyó a sí misma.

“Pero para empezar todo de nuevo un hombre de 60 años necesita poderes especiales y mi propio poder se ha desgastado después de años de vagar sin asiento. Por eso prefiero terminar mi vida en el momento adecuado, justo, como un hombre para quien su trabajo cultural fue siempre la más pura de sus alegrías y también su libertad personal —la más preciosa de las posesiones en este mundo.

“Dejo saludos para todos mis amigos: quizá ellos vivan para ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, más impaciente, me voy antes que ellos”.

                                                           [The National Library of Israel]

Són molts els records punyents que l'autor rememora en aquest escrit, però he volgut triar aquesta frase per acabar, perquè al meu entendre resumeix molt bé el seu sentir i també el seu profund dolor, que potser el va conduir a acabar amb la seva vida:

Nada demuestra de modo más palpable la terrible caída que sufrió el mundo a partir de la Primera Guerra Mundial como limitación de la libertad de movimientos del hombre y la reducción de su derecho a la libertad. 

Mercè Rodoreda i els jardins

Fa pocs dies vaig tenir l'ocasió de visitar els Jardins que al Carrer del Carme, en memòria de l'escriptora han estat batejats com a "Jardí Mercè Rodoreda"

Es troben en el que va ser la Casa de Convalescència i que ara és la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. Són el que es coneix com a jardins penjants, on antigament les monges conreaven plantes aromàtiques i medicinals i enguany s'hi han sembrat unes mostra de les flors i plantes preferides de la Rodoreda.

Però la visita als jardins, tot i ser molt interessant, no va ser tot, ja que la persona que ens va atendre, ens va mostrar bona part de les instal·lacions mentre, amb una gran professionalitat, ens va comentar tots els espais i objectes que hi conté.

Ja he comentat altres cops que jo hi vaig néixer i viure fins els vint-i-un anys al Carrer del Carme, no massa lluny de on es troben els jardins i que, a més havia estat una usuària, gairebé compulsiva, de la Biblioteca Infantil ubicada just al costat i mai no havia ni intuït que ben a prop hi havia aquest magnífic espai. És clar que aleshores segur que era un lloc inhòspit i abandonat com gairebé tot l'entorn.

Vaig fer algunes fotografies que ara m'agrada compartir, alhora que recomano que concerteu una de les visites comentades que es fan de manera periòdica prèvia reserva. 

Pietat

Sens dubte cal situar aquesta novel·la d'Stefan Zweig en l'època: 1914.

El protagonista, relator de la història, és un jove i inexpert tinent que a causa del que considero un caràcter feble i un tant indecís, es veurà enredat en una teranyina d'afalacs i pietat mal entesa. Però m'explico:

Todo el asunto empezó con una torpeza, una necesidad completamente impremeditada. (…) Yo tenía entonces veinticinco años, y era un activo teniente del regimiento de ulanos de x… 

Per una sèrie de casualitats, és convidat a sopar a casa d'un influent i ric personatge, que aquí s'anomena Kekesfalva. En un ambient que ell considera d'alt nivell aristocràtic, envoltat de convidats notables, coneix la filla de l'amfitrió, una jove adolescent molt prima que sense ser especialment agraciada, té l'encant indubtable de la joventut.

El sopar es rega amb diversos vins i licors exòtics i en acabar, una mica espontàniament, s'organitza un ball en què els joves hi participen amb entusiasme. Tots, excepte la filla de l'amfitrió que resta asseguda en una saleta contigua:

En casa de Kekesfalva se está como en la Corte. Nunca he comido así de bien, nunca había soñado que se pudiera comer tan bien, tan abundantemente.

(...)

Me gusta bailar, incluso bailo bien. 

I gairebé en aquest mateix moment, comença el que serà un veritable Via Crucis pel jove tinent: descobrirà que la noia té un seriós problema de mobilitat, sentirà una barreja de sentiments tant de culpa per no saber com comportar-se ni tan sols com mirar-la, de tendresa davant la desgràcia i de pietat que la malalta mal interpreta, sentint-se perdudament enamorada, fins el punt que exerceix un xantatge vers el jove quan li exposa que està decidida a suïcidar-se si el seu amor no és correspost:

Nunca la relación entre un sano y una enferma, entre un libre y una prisionera, puede mantenerse a la larga en las puras nubes. La desdicha se vuelve vulnerable.

Atrapat en aquesta teranyina, tracta de desfer-se'n i fins i tot sembla que ha trobat la manera demanant el trasllat, quan apareix el Doctor Condor, un personatge un tant peculiar, que és qui el qui se n'ocupa del tractament de la jove, i de sobte les coses canvien:

Segons el Dr. Condor:

Lo malo en nuestro oficio no son los enfermos; al fin y al cabo, uno aprende a tratar correctamente con ellos, se consigue una técnica. (…) Pero nadie nos amarga tanto la vida como los parientes, los allegados que se cuelan sin que nadie los llame entre el médico y el paciente y siempre quieren saber “la verdad”.
(...)

Incurable… eso es sólo un concepto relativo, no absoluto (…) para mí no hay enfermedades incurables, por principio no abandono nada ni a nadie. 
(...)

Sólo cuando se llega hasta el final, hasta el más extremo y amargo final, sólo cuando se tiene la gran paciencia, se puede ayudar a las personas. 

La suposada treva en la decisió d'allunyar-se acabarà d'una manera abrupta, però això ja forma part del final de la història que no desvetllaré:

No tiene salvación quien es amado sin sentir amor, porque la medida y los límites de esa pasión ya no están en él, sino más allá de sus fuerzas, y si otro le quiere a uno queda muerta cualquier voluntad. 

(...)

Nuestras decisiones dependen de la adaptación a las circunstancias y al entorno en mucha mayor medida de lo que estamos dispuestos a admitir.